Sobre les representacions de Shakespeare a casa nostra (encara)

Fil

Arran d’haver assistit al Macbeth que aquests dies es representa a La Seca Brossa, ahir vaig escriure un fil de tuits en què plantejava els defectes que a parer meu tenen les produccions clàssiques en general i les shakespearianes en particular a casa nostra.

Tal com es pot veure en la captura d’imatge que encapçala aquest escrit, en els tuits bàsicament plantejava de manera sintètica com l’exquisida imaginació escènica dels joves directors sovint esdevé l’epicentre de tot muntatge clàssic, l’element clau a l’hora d’aproximar l’obra a la sensibilitat de l’espectador d’avui dia. La complexitat del text serveix per, un cop desxifrada la presumpta intencionalitat de l’autor, poder treballar-ne el sentit amb els intèrprets i “construir-ne” les passions subjacents de manera física i emotiva. Ara bé, en aquest procés d’interpretació i actualització ens trobem amb un obstacle: els mots. Uns mots suposadament abstrusos, inintel·ligibles per a l’espectador actual, tan avesat a la “visualitat”. Doncs bé, els directors resolen aquest “obstacle” retallant aquests mots -no oblidem que el públic actual té “limitacions” quant al temps que pot estar-se assegut veient una obra de teatre!- emetent-los tan ràpidament com sigui possible i oferint imatges que sorprenguin i impactin l’espectador per reemplaçar-los. Mentrestant, l’intèrpret ens representarà el sentit d’aquest text –perdut a causa d’una dicció inadequada- per mitjà del seu cos i dels seus crits passionals. L’error, no cal dir-ho, és majúscul. El text de Shakespeare està carregat de sentit i de vida a cada vers, a voltes a cada mot, i ignorar això representa mutilar gratuïtament el text i, per extensió, l’espectacle. Com comentava la Júlia Barceló ahir en un tuit de rèplica al meu fil, els mots shakespearians són “artefactes poètics” i té raó: és a partir de la musicalitat i el sentit que generen que sorgeix l’acció dramàtica (en això, com és habitual, els britànics ens passen la mà per la cara). Ignorar aquest fet, com dic, és esquinçar l’obra i reduir-ne la seva poètica. I no escric això només arran de l’espectacle ofert per l’esforçada companyia Tetrabrick, sinó perquè considero que això és el taló d’Aquil·les de la major part de joves directors del nostre país quan acaren Shakespeare. La seva obsessió per l’aproximació a la nostra sensibilitat –i la dels joves sobretot- els porta a simplificar perillosament el text per centrar-lo en les originals imatges que el director imagina i projecta en escena. Un fenomen, per cert, que aproxima el teatre clàssic a l’òpera i al cèlebre món dels regietheater. A l’òpera, els directors imaginatius esdevenen els reis dels muntatges, ja que ells creuen ser els encarregats de rellegir un gènere que consideren caduc per a l’espectador actual i en deformen el contingut tant com calgui per mantenir-lo visualment dins de la “sensibilitat actual”. Aquesta polèmica que ja fa anys que afecta l’òpera, ara sembla que entra també amb força en l’àmbit de les representacions de teatre clàssic.

En aquest sentit vull exposar una anècdota personal que vaig viure amb gent jove ara fa uns dies i que justament permet demostrar la falsedat d’aquest prejudici. A l’escola on faig classe he començat a treballar Macbeth amb estudiants de 3r d’ESO. Abans de començar, els vaig parlar de l’autor i de la seva obra (powerpoint i xerrada), i vaig acabar la introducció projectant el monòleg del “ser o no ser” hamletià. Prèviament, esclar, els vaig resumir ràpidament l’argument de Hamlet i els vaig posar en situació pel que fa al dilema del príncep de Dinamarca en el moment del monòleg. Mentre feia tot això hi havia una notable remor de fons per part de nanos a qui, evidentment, Shakespeare, Hamlet, Macbeth i tot plegat els interessava tant com a mi el pensament polític del ministre Zoido. Sobreposant-me a aquesta molesta remor, però, els vaig mostrar el monòleg en la versió de Richard Burton, que a la xarxa es pot trobar subtitulat en català. La remor persistia impertorbablement. Tot seguit, els vaig posar el mateix monòleg, aquest cop, però, del modern Hamlet de Benedict Cumberbatch [monòleg que adjunto al final d’aquest text]. Aquesta versió, per cert, sense subtítols. Jo que esperava ja l’escàndol definitiu, curiosament i miraculosament, a classe es va anar fent el silenci. Tots anaven quedant hipnotitzats a mesura que avançava el monòleg (i no només les noies, per l’efecte “Sherlock” de l’atractiu Cumberbatch). Al final hi va haver un problema amb l’equip de so i vaig haver de finalitzar la visualització una mica abans d’hora. Diversos estudiants es van queixar i alguns em van comentar que els estava agradant molt. Evidentment no entenien el que deia, però la fusió entre l’elocució (dicció fantàstica!), la musicalitat dels mots i l’emoció que tot plegat generava en el bon actor es transmetia màgicament a una audiència adolescent, com dic, no precisament motivada per l’autor ni per l’obra. Això va ser el que els va “atrapar”, res més que això!

Potser caldria prendre’n bona nota abans d’abocar esforços inútils en ventiladors, paperets retallats, escenes postapocalíptiques i focs d’encenall diversos…

 

 

Anuncis

Please Continue, de Roger Bernat: nihil novum sub sole (res de nou sota el sol)

No he tingut l’ocasió de veure de manera completa Please Continue (només n’he vist la segona jornada en streaming), la versió d’un judici formal a Hamlet que Roger Bernat i l’holandès Yan Duyvendak han presentat a Girona en el marc del festival Temporada Alta. En aquest judici s’analitzen els motius que van dur Hamlet a matar Poloni i a través dels interrogatoris que fiscal i advocada fan als diversos testimonis del cas, la personalitat de Hamlet és analitzada i finalment un jurat popular (el públic) acaba emetent un veredicte de culpabilitat o innocència sobre el personatge.

Amb el desig de projectar el joc de ficció-realitat tan fidedignament com sigui possible, Bernat ofereix al públic tot un munt de detalls necessaris a l’hora de jutjar algú, però sovint força intranscendents pel que fa a l’anàlisi d’un personatge com Hamlet. Aquesta càrrega real de detalls formals propis d’una cort judicial fa que el ritme de l’obra sigui inexistent i que l’espectacle ens aboqui a un exercici plenament racional en què l’objectiu, com he dit, sigui l’anàlisi del personatge, bandejant tota possible emoció. Teatre-tesi a cavall entre el post-brechtisme i el Verbatim Theatre (teatre document postmodern), Roger Bernat de fet no innova res: aquest judici a Hamlet ja el va reproduir Ben Donenberg al Shakespeare Center de Los Angeles l’any 2011 i encara abans la Shakespeare Theatre Company l’any 2007. Aquesta companyia americana, de fet, ha convertit els seus mock trials anuals a personatges ficticis en tot un event (enguany sembla que li ha tocat a Don Quixot!), tal com podeu comprovar en el seu historial artístico-judicial:

http://www.shakespearetheatre.org/info/support/special-events/mock-trial

Durant l’hora i escaig que he estat contemplant el judici a Hamlet de Bernat he pogut comprovar com la complexitat de l’obra de Shakespeare, la seva polièdrica substància, el mecanisme d’orfebreria dramàtica que formen Hamlet, Claudi, Gertrud i Ofèlia (entre d’altres), queda tot plegat reduït exclusivament a l’atractiu que pugui generar la presumpta originalitat de la forma –originalitat molt presumpta atesos els precedents que acabo d’esmentar!– i la necessària complicitat del públic a l’hora d’interactuar en l’espectacle. Més enllà d’això, el buit. El buit i un profund avorriment.

Atès el rebombori que hi ha hagut a Londres amb el Hamlet de Benedict Cumberbatch –que espero que aviat puguem veure al cinema!– i el proper Hamlet de Pol López que veurem a Barcelona per primavera, quedo a l’espera d’una versió real del personatge més complex de l’obra de Shakespeare i deixar insubstancials experiments amb gasosa enrere. I per cert, posats a experimentar –amb gasosa o sense– fóra bo que com a mínim fóssim una mica més originals!