Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Atalaya-TNT’

Marat-Sade, Peter Weiss presenta un manicomi en el qual el marquès de Sade dirigirà una obra de teatre per encàrrec del director del centre psiquiàtric on el mateix aristòcrata i revolucionari estava confinat. Sade exerceix el rol de director d’aquesta obra en què els pacients de la institució mental de Charenton mostraran en escena les contradiccions de la Revolució francesa -amb la figura de Jean-Paul Marat com a símbol de les essències revolucionàries- i acabaran per protagonitzar una revolta final contra Napoleó i, alhora, contra el mateix director de la institució mental, símbols tots dos d’un autoritarisme que cal acabar enderrocant.

A partir d’aquest exercici de teatre dins del teatre es desenvolupa una frenètica representació a través de la qual es qüestionarà si la llibertat i la igualtat són aspiracions per les quals cal lluitar al preu que sigui –tal com defensa Marat i els postulats originals de la revolució que Napoleó acabarà traint– o altrament aquests dos fonaments de la Revolució francesa són del tot incompatibles amb la pròpia condició humana, tal com pregonarà Sade a través de la seva particular representació. La dialèctica que s’estableix entre tots dos personatges –Marat i Sade– és intensa i espectacular. El materialisme històric marxista i les seves etapes històriques a superar (esclavatge-feudalisme, capitalisme, socialisme, comunisme) i que Marat defensa com a essència de la revolució, contra la concepció hegeliana de la consciència infeliç (Unglückliche Bewußtsein), és a dir, el drama perpetu de dominació-submissió a què l’ésser està sotmès inevitablement; una lluita contínua amb l’altre per a l’autoreconeixement que Sade s’encarrega de dur a l’extrem a través de l’esmentada representació que recreen els interns de Charenton. Weiss projectarà aquesta lluita filosòfica magistralment a través de concepcions teatrals oposades i complementàries alhora, com són la brechtiana, que es relacionarà ideològicament amb el materialisme de Marat (Verfremdungseffekt o efecte de distanciament amb cançons, flash-forwards, que trenquen línies dramàtiques convencionals, etc), i l’artaudiana del teatre de la crueltat, en què, seguint les idees d’Antonin Artaud, se cerca l’alliberament dels engavanyaments de la moral i de la raó per retornar l’ésser a les seves essències, tal com defensarà clarament a l’obra la figura del marquès de Sade. Dues concepcions filosòfiques i dues concepcions teatrals, doncs, que Weiss fusionarà en un espectacle total que inevitablement sacsejarà l’espectador i davant del qual resultarà impossible romandre indiferent, encara ara, més de mig segle després de la seva creació.

De fet, aquest teatre que exposava teories o idees a partir de fets històrics concrets i personatges reals del passat –el Dokumentarische theater o teatre document– va gaudir d’una enorme puixança en el nostre país en un moment de necessitat de renovació d’uns patrons escènics del tot adotzenats a causa de la llarga nit franquista. Tota una nova fornada d’autors –la dita “generació Sagarra” amb Josep Maria Benet i Jornet al capdavant, però també amb Jordi Teixidor, Ramon Gomis, Jaume Melendres…– conrearen amb més o menys fortuna aquestes noves formes teatrals provinents del brechtisme i del post-brechtisme. Tanmateix, la febre per aquesta renovació teatral no va ser una qüestió únicament d’un grapat d’autors joves: grups teatrals com el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, el Grup de l’escola de teatre de l’Orfeó de Sants, el Teatre de l’Escorpí; teòrics, pedagogs-dramaturgs i directors com Feliu Formosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Montanyès, Lluís Pasqual o, per descomptat, l’omnipresent figura de Ricard Salvat, tots ells empenyeren l’escena més enllà dels límits formals i temàtics establerts fins aleshores, impulsant un nou teatre de fort compromís polític i de clara transformació social i estètica[1].

I si Peter Weiss pretenia projectar tot el que acabo de comentar, estic del tot convençut que l’autor alemany hauria quedat ben satisfet si hagués pogut gaudir de la versió de Marat-Sade que ha creat la companyia andalusa Atalaya-TNT. Un treball extraordinàri, d’una intel·ligència escènica quasi insultant, i amb una capacitat fora del comú per transmetre visceralment tota la força dialèctica i estètica extremes entre els dos polaritzats personatges de l’obra, amb tot el reguitzell de bojos que escenifiquen amb duresa el document històric que embolcalla aquest merevellós exercici metateatral. Atalaya-TNT, de fet, no és tant una companyia com un laboratori d’idees, un espai d’experimentació (i transgressió) que elabora uns espectacles minuciosos d’una gran força i intensitat. Artesania, experimentació i vocació, molta vocació teatral, és el que desprenen els muntatges d’aquesta meravellosa companyia sevillana, una companyia, per cert, que fins ara ha passat de puntetes pel nostre país i només han actuat molt esporàdicament al Teatre Joventut de L’Hospitalet. Allí vaig tenir la fortuna de descobrir-los fa dos anys en una fantàstica versió de Ricard III i confesso que Ricardo Iniesta i la seva troupe em van captivar del tot. Enamorament refermat després de la seva excel·lent versió de Mare Coratge de l’any passat i, per descomptat, amb l’impactant Marat-Sade que acabo de presenciar.

Espero que la seva programació del Grec d’enguany hagi servit perquè a partir d’ara Atalaya-TNT gaudeixi de la mateixa consideració i favor per part dels nostres programadors de vocació més europea i contemporània que la que habitualment atorguen a figures com Ivo van Hove o Oskaras Korsunovas, per exemple, ja que si parlem en termes estrictes de qualitat, aquests sevillans no tenen absolutament res a envejar ni a neerlandesos ni a bàltics.

ATALAYA

[1] A qui li interessi saber més sobre aquest període en general i sobre la influència concreta de Peter Weiss en l’escena del nostre país, li recomano que consulti la tesi doctoral de Javier Orduña, El teatre alemany contemporani a l’estat espanyol fins a 1975. Institut del Teatre “Monografies de teatre, núm. 25”. Barcelona, 1988. Aquest llibre, per cert, fins fa no res el podíeu trobar a la llibreria de la Diputació de Barcelona per l’inabastable preu de… 1 euro! Atesa la demanda habitual d’aquests productes suposo que encara en deuen quedar.

Read Full Post »

Com és possible que passés per Catalunya sense pena ni glòria mediàtica un grup tan fantàstic com els sevillans Atalaya-TNT, Centro Internacional de Investigación Teatral? Pel que sé van actuar un dia a Reus, un altre a Girona i un altre a L’Hospitalet (al Teatre Joventut, on jo i en Josep Maria vam tenir la fortuna de veure’ls) i para de comptar!

Aquest grup andalús d’investigació i experimentació teatral té tradició (25 anys de trajectòria), gaudeix de prestigi internacional i ha rebut nombrosos premis per la versió que van fer l’any passat, precisament, d’aquest Ricardo III, de Shakespeare. I dissabte passat, com dic, van aterrar per una sola nit al Teatre Joventut de l’Hospitalet i ens van oferir, als pocs assistents a l’espectacle, una exemplar mostra de teatre experimental en el sentit més net, més diàfan, més visceral i més intel·ligent del terme. Amb un muntatge de caire expressionista, la deconstrucció dels diversos personatges de l’obra de Shakespeare és magnífica i la petjada valleinclanesca, així com un simbolisme i una força dignes del millor Heiner Müller, fan acte de presència en escena de manera impactant. I tot plegat sense abandonar la cadència calderoniana o lopeística quant a dicció –és a dir, clàssica castellana– a l’hora d’acarar el repte lingüístic d’un text tan complex (el més retòric de l’obra de Shakespeare) com és Ricard III. L’expressió deformada i guinyolesca, juntament a la dicció clàssica esmentada, a voltes feia patir per la correcta projecció d’aquest difícil text, però el treball corporal –immens!– i la potència simbòlica de la magnífica escenografia imaginada per Ricardo Iniesta, Joaquín Galán i Vicente Palacios compensaven amb escreix les possibles ferides lingüístiques que aquesta opció arriscada d’elocució clàssica i escenificació experimental podien comportar. Per no parlar de la música, la coreografia, les cançons, la llum…, un “tot”, en definitiva, que encaixava meravellosament i harmònicament en un muntatge rodó en tots els sentits.

Ricard III és una de les obres de Shakespeare on es posa més brutalment en escac els límits de la moral de l’ésser humà quan aquesta moral topa frontalment amb l’abast de l’ambició humana. A mesura que l’obra va mostrant el crescendo d’aquest terrible conflicte, els intèrprets hàbilment anaven situant de manera progressiva el públic al bell mig de la tensió dramàtica i, així, de la possible descol·locació inicial produïda per la convenció escènica no realista, es va anar passant a una progressiva catarsi mercès a la inqüestionable força del text i a la màgia que tenia lloc damunt l’escena: grans interpretacions i nombrosos i imaginatius recursos escenogràfics. A més, el grau de complicitat per part dels intèrprets va ser tan gran que em costa de destacar algun membre del grup per damunt de l’altre. Un espectacle, doncs, la qualitat principal del qual resideix en la força i el talent del col·lectiu per damunt d’ exhibicions individuals (clau de volta real de l’èxit de tot treball teatral).

Per cert, el text va ser força retallat-adaptat, però a diferència d’altres versions-adaptacions shakespearianes dolorosament escapçades, la sensació després de veure aquest espectacle és que s’ha presenciat l’obra completa, sense esquerdes, ni manlleus innecessaris. El text i la força de la tragèdia shakespeariana, doncs, arriba amb tota la intensitat de l’original, malgrat la reducció textual. Arribats a aquest punt, doncs, em plantejo si la diferència respecte a d’altres versions contemporànies de Shakespeare més properes a nosaltres ens remet a un tema d’equilibri o potser més aviat es tracta d’una qüestió de treball i experimentació d’equip amb vocació exclusivament de servei a l’art del teatre i no amb vocació de servei a un mateix (síndrome de Narcís)? Una actitud aquesta, la síndrome de Narcís, dissortadament crec que força estesa entre els nostres directors més pretesament moderns…

Adjunto uns quants fragments de l’obra que he trobat penjats a YouTube perquè crec que paga la pena de veure’ls.

Read Full Post »