La república de Màtrix

Per un cop faig un petit apunt al marge de les arts escèniques per escriure i compartir una reflexió que té a veure amb la situació actual del país.
Abans d’ahir el parlament va aprovar la proclamació de la república catalana i el govern de l’estat va iniciar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, és a dir, la supressió -temporal, diuen- de l’autonomia de Catalunya. La indignació des d’Espanya per aquesta proclamació d’independència és proporcional a l’eufòria de molts catalans en saber-se integrants d’una nova república europea, independent de l’estat espanyol.
Personalment crec que hi ha tota una sèrie d’indicis que fan que no m’acabi de creure res del que està succeint aquests darrers dies al país. Abans que res vull dir que el meu escepticisme és fruit de l’observació dels fets que han succeït aquest darrer mes i de la reflexió pròpia, és a dir, que no és producte de coneixences que “saben moltes coses secretes” ni res semblant; no és fruit, doncs, del que avui dia es coneix com a hiperventilació. És simplement una modesta i simple reflexió personal, tan discutible i voluble, per tant, com qualsevol altra.
Dit això, passo a exposar els motius del meu escepticisme.  El dia 10 d’octubre vam estar al llindar d’una revolta amb violència estatal més que assegurada. L’estat havia pres diverses mesures de caire excepcional que estava disposat a dur a terme el vespre en què Carles Puigdemont compareixia al Parlament de Catalunya per exposar i validar els resultats del referèndum vinculant del dia 1 d’octubre, i procedir, en conseqüència, a proclamar la República Catalana. L’alarma suscitada per aquest fet va crear una expectació nacional i internacional inèdita en un país com el nostre. Aquella nit, l’estat va activar l’anomenada “operació xarxa”, en què les forces militars estaven a punt de prendre els punts vitals del país (ports, aeroports…) per garantir-ne la seva operativitat passés el que passés. De l’aeroport de Sabadell hi havia un helicòpter amb cossos de forces de l’estat especialistes en operacions d’assalt i captura immediata de persones; milers de policies nacionals i guàrdies civils es van mobilitzar cap al Parc de la Ciutadella també per actuar en un més que previsible assalt al Parlament de Catalunya. Potser a causa de tot plegat, però, el resultat final de l’acte al Parlament ja sabem quin va ser: proclamació de la República i immediata suspensió del nou estat a l’espera de iniciar un hipotètic diàleg amb Espanya.
Després de diversos estira i arronsa entre els governs estatal i català els dies posteriors al 10 d’octubre, arribem al dia 27 d’octubre, moment en què el parlament convoca un ple per aixecar la suspensió de la declaració d’independència del dia 10. Aquest fet va causar un gran esclat d’alegria d’una part important de la població: celebracions festives arreu i, curiosament, cap incident amb les forces de seguretat de l’estat (compareu aquest darrer fet, sisplau, amb el “quasi estat de guerra” del dia 10!) Però podem afegir encara més food for thought al relat: no hi va haver cap proclama solemne -i històrica- des del balcó del Palau de la Generalitat (recordeu Macià el 1931 o Companys el 1934?), però sí cares llargues del president i del vicepresident un cop aixecada la suspensió de la declaració; les banderes espanyoles segueixen onejant (quasi) arreu d’ajuntaments i institucions del país i ahir mateix s’anunciava amb tota “normalitat” que els mossos d’esquadra seguirien obeint el govern central. D’altra banda, veus del món jurídic estatal ja afirmen que, un cop destituït el president del seu càrrec, potser ja no cal empresonar-lo perquè seria “difícil acusar-lo de rebel·lió” (com si aquests dies les “dificultats” jurídiques haguessin representat cap problema per a la fiscalia espanyola!) D’altra banda, el govern espanyol, que amenaçava que l’aplicació de l’article 155 podia durar sis mesos o el que calgués, de cop i volta convoca eleccions autonòmiques en 7 setmanes i, oh, quina sorpresa!, trien la mateixa data que el president Puigdemont havia ofert un dia abans de l’aixecament de la suspensió de la declaració d’independència. I encara més, ahir mateix el govern estatal anunciava que li retiraven les atribucions legals, però que NO destituïen la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. I ja per últim, avui llegeixo que, no només no s’empresonarà Carles Puigdemont, sinó que el govern espanyol “veuria amb molt bons ulls que el president destituït es presentés a les eleccions autonòmiques del dia 21 de desembre”!?
Tot plegat, doncs, em duen a imaginar que s’està construint un escenari molt diferent del que se’ns ofereix públicament. Prenent Benet i Jornet, crec que som davant d’una vella, coneguda olor, de pacte de no agressió mútua a l’espera de com s’encarrilen els esdeveniments sense fer una gran trencadissa que perjudiqui interessos mutus en excés. En definitiva, la sensació d’un pacte de l’estil “tu fes una DUI simbòlica per als teus i jo faré un 155 light per als meus i després de Nadal ja veurem com aconseguim encarrilar el tema electoral (com el “venem” mútuament)”. Tot plegat, esclar, tenint sempre present la intervenció econòmica europea de fons, és a dir, la intervenció d’Espanya per part del Banc Central Europeu que aquest mateix divendres (el mateix dia de la “proclamació” de la República) anunciava que reduïa abruptament la compra de deute espanyol a partir de 2018 amb l’augment conseqüent de la prima de risc i l’aparició a l’horitzó del fantasma del rescat per l’any que ve. Crec que és prou evident que les directrius (econòmiques) d’Europa planen sobre aquesta estranya drôle de guerre que han iniciat Catalunya i l’Estat. Amb quin objectiu i per aconseguir què exactament? Ara mateix no ho puc dir, tot i que tampoc crec que els mateixos integrants de la representació (ja sigui una tragicòmèdia o un sainet) ho sàpiguen tampoc, més enllà d’aconseguir com sigui apagar l’incendi causat el dia 1 d’octubre, autèntic desllorigador de tot plegat, ja que l’èxit del referèndum no se l’esperava absolutament ningú.
Ja he començat dient que això que acabo d’escriure són exclusivament cabòries personals. Cap oracle ni endeví m’han dit res de tot plegat, malgrat la ingent quantitat de xerraires que corren per la xarxa. Tot i que l’esperit de Cassandra, doncs, sigui ben present arreu aquests dies, desitjo, seguint amb la comparació odisseica, que la clarividència i l’astúcia d’Ulisses s’acabi imposant ben aviat. Per al bé de tothom.
Màtrix
Anuncis

Wind of Change

Progress is impossible without change (George Bernard Shaw)

S’acosta el final de la temporada 2016-2017 i, tot i que el curs acadèmic ja ha acabat fa dies (UOC), pel que fa a les meves tasques tècniques i de gestió a la UPC, encara em queden uns dies fins a cloure definitivament la temporada.

Tanmateix, quan això succeeixi serà diferent dels altres cursos, ja que tancaré tot un cicle per iniciar-ne un altre quasi totalment nou. En efecte, aquest proper mes de setembre finalitzaré un projecte llarg i costós (més de 7 anys i mig de feina): la meva tesi doctoral, que acabaré defensant el dia 18 de setembre a la UAB. El final d’aquest projecte, a més, coincidirà amb un altre gran canvi: deixaré enrere més de 8 anys i mig treballant com a gestor, organitzador i tutor/professor de cursos de llengua al Servei de Llengües i Terminologia de la UPC per iniciar una nova etapa professional. A partir del mes de setembre tornaré plenament al món de l’ensenyament com a responsable de l’àrea de llengua i literatura catalanes de l’ESO d’una escola de l’Eixample. A aquests dos fets –finalització de la tesi i feina nova– cal afegir-hi la meva entrada a l’equip d’investigadors del PRAEC (Projecte de Recerca de les Arts Escèniques Catalanes, impulsat per l’Institut del teatre, la Diputació de Barcelona i la Xarxa Vives d’Universitats), amb l’encàrrec de redacció d’un dels períodes de la història del teatre del nostre país. D’altra banda, és més que probable que col·labori periòdicament –professionalment– en una o dues publicacions escrivint articles relacionats amb el món de les arts escèniques (teatre i òpera). Tot això, a banda de mantenir el meu vincle docent amb la universitat per mitjà de les assignatures que semestralment imparteixo per a la UOC i que seguiré impartint (Literatura catalana del segle XX i La representació teatral). Ras i curt, que a partir de setembre no tindré gaire temps per avorrir-me!

La imprevisibilitat i la incertesa que comporta qualsevol canvi important –per l’abandó de la zona de confort, que em sembla que en diuen ara– genera sempre una tensió inevitable que encara esdevé més gran si la gent que compta amb tu en aquesta nova etapa diposita i demostra una enorme dosi de confiança i entusiasme per incorporar-te en els projectes professionals corresponents. En aquestes circumstàncies, doncs, l’esmentada tensió queda del tot rebaixada o esmorteïda mercès a la gran dosi d’il·lusió que crea aquesta combinació màgica de “canvi” i “confiança”.

Tot plegat, doncs, em farà variar d’alguna manera la meva periodicitat comunicativa: canvi de tempos per la combinació de les noves responsabilitats i la vida privada, etc. En tot cas, estic segur que mantindré el contacte (amb més regularitat o menys) amb totes les persones que em segueixen virtualment a través d’aquest blog i/o twitter perquè creuen que el que escric o comento els pot aportar alguna cosa d’interès.

Una forta abraçada a tothom, desitjo que passeu unes molt bones vacances (jo ho faré amb més intensitat que mai atès tot el que m’espera al setembre!) i, sens dubte, seguirem en contacte!

 

 

Francesc Vilaró Ayats, in memoriam

Avui fa just un any que el meu pare se n’anava i que jo escrivia això a tall de petit homenatge:

M’estalviaré d’esmentar que el meu pare era una bona persona, un bon pare i un bon marit perquè la gent que hi ha aquí, això ja ho sap a bastament, ja sigui de manera directa o indirecta i, per tant, crec que no cal tornar-hi… o potser sí, ja ho veurem.

El meu pare ha estat una persona peculiar: més aviat solitari, molt poc amant de les masses i, a mesura que es va anar fent gran, una mica recelós de la gent en general, sense que aquesta seva particular misantropia li impedissin, això sí, mostrar-se ben educat i agradable envers els altres quan calia. En una època com l’actual en què es parla molt i es diu poc, en què se sent molt, però no s’escolta gaire, el fet que mon pare sabés parlar i escoltar el feien una persona fàcilment apreciable. El seu nét Blai em va confessar que els seus preferits de la família eren (textual) “l’avi i el Verd” [el Verd és el gos del meu cunyat]. Com deia, ell escoltava i parlava sempre en la mesura justa, és a dir, ni queia mai en el menfotisme respecte al seu interlocutor ni en la incontinència verbal. Aquesta mesura li havia de permetre seguir gaudint del seu món, un món els límits del qual eren purament geogràfics –no debades el meu pare era un cartògraf frustrat–, una geografia orogràfica composta, d’una banda, per les seves estimades muntanyes de Catalunya (difícilment trobareu ningú que conegui tan bé la geografia del país com ell la coneixia) i, d’altra banda, una geografia humana que basculava a l’entorn fonamentalment de dues persones: un servidor –el seu fill– i, sobretot, la seva dona (la meva mare). I és a partir d’aquests vèrtex geogràfics tan ben definits que ell va anar construint la seva vida; no és que renunciés a la resta de coses, però sí que tot el que no formava part d’aquesta seva geografia particular va anar esdevenint progressivament una remor de fons, una remor, val a dir, cada cop més llunyana i prescindible. Ja sabem que la vellesa consisteix a poder destriar sense mala consciència allò que val la pena del que no val la pena, bàsicament perquè el temps no perdona i a certes alçades de la pel·lícula millor anar al moll de l’os d’allò que dóna sentit a la teva existència i deixar-se de romanços. Mon pare crec que en aquest sentit tenia les coses molt clares!

Era un home de gustos ben definits: com he dit, la muntanya era el seu entorn ideal i, per tant, la platja va esdevenir per a ell un indret hostil que li produïa una sensació a cavall entre el menyspreu i la indiferència. Com a bon fill que sempre vol qüestionar en un moment o altre el gust del pare, un dia li vaig demanar amb una certa suficiència que com era possible que no pogués sentir-se fascinat per una merevella com el mar. La seva resposta em va fer callar i reflexionar: “perquè el mar, nano, sempre és igual: per canviar alguna coseta li cal vent i llum. Sense això, tot segueix sent aigua. A la muntanya cap paisatge és igual. A cada passa trobaràs quelcom nou. Això al mar no et passarà mai”. Potser per això les escasses vegades que l’he vist a la platja (comptats amb els dits d’una mà): sempre agafava unes ulleres submarines i es passava tota l’estona amb el cap sota l’aigua. És curiós, fins i tot en el mar buscava la terra, en aquest cas la que hi havia sota l’aigua.

Una aversió per l’aigua que potser lliga amb els seus orígens Catalunya endins, uns orígens arrelats a la primera infantesa de la seva Garrotxa natal, uns orígens que el portaven, per exemple, a descriure negativament un lloc o una gent tot qualificant allò de “mullat”: una frase seva que recordo en aquest sentit, per exemple, era que “el Pirineu de Lleida és fabulós, amb una gent adusta en el tracte, però càlida humanament… quan vas baixant i arribes a Mollerussa, però, la cosa comença a “mullar-se”.

El meu pare, com tothom, també ha estat un home carregat de contradiccions: políticament ha estat un autèntic desgavell: això sí, d’un catalanisme de pedra picada (més d’un cop m’havia comentat que si Andorra ens envaís s’acabarien els nostre mals), els seus valors socials més aviat d’esquerres, propis de la classe treballadora a la qual havia pertangut tota la vida, col·lidien amb un conservadorisme ideològic d’origen carlí, ben propi del seu Olot natal (el meu avi, Simó Vilaró i Masó, era un carlí, òbviament lector fidel i devot del Correo Catalán). Per bé que dins del garbuix de contradiccions, sempre que feia un bon àpat i després de la ratafia preceptiva (de cal Russet per ser més precisos, on treballava el seu oncle) sempre acabava exclamant el mateix: “als carlins, que els mati déu!”

Aquesta forta catalanitat provinent dels seus orígens també es reflectia en el seu particular sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que destil·lava una ironia tan fina que sovint ell mateix s’acabava creient la facècia que emetia i no acabaves sabent si parlava seriosament o no. Per fer-vos entendre això amb un exemple: quan algun cop es disposava a menjar un plat d’arròs i volia treure importància al fet, et podia engaltar que “avui per dinar, no gaire cosa: un arròs vegetal”; quan li aconseguies extreure, però, el que contenia aquest arròs i et deia que “costella de porc, botifarra i una mica de xoriço”, i tu li deies, “però què té de vegetal, aquest plat??”, ell et responia tranquil·lament “cony, l’arròs!” I tu reies, però ell no; de fet se’t quedava mirant impassible i és llavors quan t’acabaves demanant si potser realment s’ho creia, allò que acabava de dir. Jo mai ho he esbrinat!

Bé, aquestes són només algunes breus anècdotes que reflecteixen una miqueta l’esmentat caràcter peculiar i contradictori del meu pare.

Pel que fa al tracte cap a mi, però, només puc expressar-ne admiració. En uns temps en què tots els que som pares anam carregats d’informació sobre què fer o què no fer amb els nostres fills, mon pare, que d’informació poca (o més aviat gens), per a la meva educació només va utilitzar una cosa tan senzilla com el seu instint. Ell no tenia cap teoria pedagògica, però veia que a mi m’agradava llegir i ell feia allò tan senzill de llegir amb mi. Va treballar moltíssims anys en una editorial tan important com Bruguera i de ben petit tenia sempre Mortadelos i Zipi-zapes a mà. Després vaig passar a Astèrix i Tintin, que a ell li agradaven molt i els llegia amb mi; més endavant em van agradar altres lectures que obtenia també gràcies a ell, ja que em portava, per exemple, les “Joyas literarias juveniles” de Bruguera, amb les quals vaig descobrir autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Walter Scott, etc. Però ell em seguia llegint l’Astèrix (i a mi, com a tot crio, m’encantava que ho fes). Una petita decepció per a ell va ser quan jo no em vaig enganxar com li hauria agradat a Flash Gordon i El príncipe Valiente (els seus preferits de quan era petit) i sí que en canvi ho vaig fer amb els moderníssims aleshores còmics Marvel. Doncs bé, tot i que a ell no li agradaven, em proveïa Spidermans, X-Men, Quatre fantàstics, Thors, etc., sobretot en les nostres expedicions setmanals els diumenges al Mercat de Sant Antoni. També li agradaven molt les aventures de Tom i Jerry, com a mi, i em va portar a veure fins a sis vegades seguides el Festival de Tom i Jerry, tot i que en fer-ho haguéssim d’aguantar una pel·liculeta que feien abans del festival anomenada Ben-Hur! (avui dia encara és la pel·lícula que he vist més cops en un cinema!)

I si a mi més endavant em curiosejava l’òpera, ell discretament em facilitava que la descrobrís (conservo uns volums de la història de la música i una col·lecció d’opera gràcies a ell i que ara en Roc, el meu nano gran, comença a descobrir també, cosa que, no cal dir, m’omple de total satisfacció!) I tot plegat de manera natural, com qui no vol la cosa. Només utilitzant dues coses importants i que de vegades oblidem: l’instint i l’amor. I de totes dues coses, el meu pare n’anava sobrat. Així, doncs, no he considerat mai una casualitat que avui llegir formi part de la meva existència, del meu ésser, i que sigui un bon aficionat de l’òpera i que, això sí, malgrat ell, em segueixin encantant els còmics Màrvel! (Ho sento, pare!)

Acabo. Danniel Pennac, en el seu meravellós assaig Com una novel·la, deia que l’error que cometien molts pares era el de dimitir quan veien que els seus fills ja eren prou grans per llegir solets i que la informació provinent de l’escola ja els superava; aquest és un error que el meu pare no va cometre mai i el seu exemple en aquest sentit, per a mi, és absolutament impagable.

Així que, ben mirat, potser sí que acabaré aquesta modesta intervenció fent allò que he dit al començament que no faria, és a dir, afirmant amb tota la convicció del món allò que ja sabeu: que el meu pare, en efecte, era una bona persona, un molt bon marit i un excel·lent pare.

Per tot plegat, pare, mil gràcies i fins sempre!

 

DSC03894

 

Better Together!

Ja sé que sóc un cas estrany, però tot i desitjar racionalment –estratègicament– que el Sí hagués guanyat a Escòcia, més que res per veure com s’ho feia la UE amb un nou estat resultat d’una escissió democràtica dins de la mateixa UE, emocionalment confesso que he esbossat el més ampli dels meus somriures en saber que finalment guanyava el No al referèndum d’Escòcia. Provaré d’explicar això que alguns veuran com una incongruència.

A Catalunya tenim una tendència lordbyroniana molt accentuada, és a dir, som especialistes a fer-nos nostres causes alienes, no tant per un esperit romàntic com el que alenava les gestes del wicked lord, sinó més aviat per impotència pròpia a l’hora d’assolir les fites nacionals anhelades. I esclar, això sovint acondueix a veure tot conflicte nacional des d’una perspectiva excessivament nostrada. Aquests dies he sentit o llegit expressions sobre l’“assoliment” de la llibertat si els escocesos es treien del damunt el “jou anglès” i d’altres disbarats semblants.

El fet d’haver viscut més de sis anys a la GB (i vaig viure a Anglaterra primer i a Gal·les després) em porta a conèixer una miqueta determinades actituds que aquí, en general, ens queden excessivament allunyades. Per exemple, que un escocès digui No al referèndum d’independència –com els gal·lesos que van votar no a la Devolution Act de 1997 i que va permetre crear la Welsh Assembly (una mena de Mancomunitat com la que se’ns va permetre de tenir a nosaltres el 1914)–, no el converteix –en absolut– en pro-anglès. És més, he conegut gal·lesos que odien profundament els anglesos i que van votar No a l’autogovern limitat de la seva Assemblea. Per entendre’ns, a la GB no hi ha botiflers. Hi ha opinions diverses, simpaties variades, fílies i fòbies, però això no té una traducció política com nosaltres imaginem. Com s’explica això? Doncs com sempre passa, la història, el passat, resulta imprescindible per entendre el present. Per resumir-ho breument: la formació de la Gran Bretanya es va produir per superposició d’identitats nacionals; el britanisme és el producte artificial que creen els anglesos per englobar les altres nacions que la componen sota la tutela d’Anglaterra (i acabar, tot sigui dit de pas, amb les guerres internes). Altrament dit, Anglaterra domina, però a canvi respecta les identitats que té sota el seu domini amb el pretext d’una unió potent davant d’allò que cau a l’altre costat del Canal de la Mànega. Només una anècdota que permet entendre una mica això que acabo de descriure: Anglaterra no té himne nacional, ja que el God Save the Queen és l’himne de la Gran Bretanya, l’himne de tots els britànics. La realitat, però, quina és? Que els escocesos i els gal·lesos tenen el seu propi himne (i no volen sentir l’himne dels monarques britànics ni en broma!) i que els anglesos senten el God Save the Queen com el seu himne propi, el de la grandesa imperial d’ells, és a dir, dels britànics/anglesos, és a dir, dels fundadors de la Union . És embolicat, però ningú ha dit que la realitat sigui senzilla (llevat dels nostres lordbyronians, esclar!)

I això què té a veure amb nosaltres? Doncs ben poca cosa: després de 1714, els castellans van actuar seguint una lògica francesa (i no pròpia, com els britànics, però què es podia esperar si qui va guanyar la guerra de successió amb els catalans va ser un Borbó?), és a dir, una nacionalitat (els castellans) que imposa també una supranació (Espanya), però renunciant a la seva pròpia nacionalitat –la castellana. Castella, doncs, passa a ser Espanya a diferència del que intel·ligentment va fer Anglaterra respecte a la suprenació britànica, que va seguir sent Anglaterra i va poder respectar, per tant, les altres nacions que formaven la unió. Aquí, però, la renúncia nacional dels castellans passava per una renúncia nacional conseqüent de les altres parts de l’antic regne hispànic de la corona d’Aragó. Ras i curt: els castellans no van deixar de ser nacionalment castellans perquè els catalans seguissin sent nacionalment catalans. Tots havien d’acatar la nova nació comuna que els unia: Espanya (que era Castella). I això no va ser producte de cap Act of Union, sinó les conseqüències directes d’una guerra. I a partir d’aquí, el que més o menys tothom coneix avui dia: Cataluña és España, Cataluña nos pertenece, etc. Afirmacions que tenen tota la lògica castellana del món: una lògica d’ocupació i de disseny nacional que va tenir lloc ara fa 300 anys (però cobejada pels capitostos castellans molt abans, esclar!) i que res té a veure amb la composició de la Gran Bretanya i de les seves nacions.

Així, doncs, que una nació reconeguda com Escòcia cregui que té prou força i dret com per anar un pas enllà de l’statu quo actual i vulgui passar a controlar els seus propis recursos (llegeixi’s sobretot petroli) no és estrany. Com no és estrany que Londres hagi mogut tots els seus fils per mantenir la unió intacta. Joc d’interessos en què no crec que ningú hagi perdut del tot: Londres manté la unió i Escòcia, més enllà d’acaparar mirades de tot arreu, aconseguirà unes quotes d’autogovern que no hauria ni somniat abans del procés. I tothom seguirà amb les seves fílies i les seves fòbies, com a tot arreu, exercint, això sí, un concepte de la política –estratègia i civilitat- que duu la indiscutible marca britànica. I qui hi perd aquí? Doncs els ingenus catalans que creuen que una de les seves causes –una altra!– ha tornat a perdre i que, per tant, el crit agònic final de “llibertat” de Braveheart no ha triomfat. Em temo, però, que l’èpica literària i cinematogràfica no acaba de correspondre’s a la realpolitik que en ple segle XXI impera canal de la Mànega enllà.

Personalment celebro que la Gran Bretanya, amb les seves nacions, Escòcia, i les meves estimades Anglaterra i (sobretot) Gal·les, segueixin unides formant una potència que manté la seva independència respecte a Brussel·les. Tots sabem què vol dir estar en mans de la troika quan no ets ningú, oi? Perquè, estimats compatriotes, una última qüestió: si vosaltres, amb un país identitàriament reconegut i respectat, us diuen que en comptes de la lliura i de la dependència del Bank of England, passes a dependre a mig o llarg termini de Brussel·les, ergo dels Draghi, Merkel, Hollande & cia, què hauríeu acabat votant? De la resposta a aquesta pregunta crec que obtindreu el perquè del que va passar ahir a Edimburg. Sense Bravehearts ni Rob Roys.

Civil_Jack_of_the_United_Kingdom.svg

Distòpies culturals barcelonines

Potser seguint les sempre interessants reflexions de Santiago Fontdevila a l’Ara de fa uns dies, aquest estiu també he reflexionat un xic sobre la situació cultural del país, i més concretament sobre la situació cultural a la meva ciutat, Barcelona.

Fontdevila parla de l’etern debat sobre cultura gratuïta o de pagament. Personalment considero que debatre sobre això és com fer-ho sobre el sexe dels àngels: el tema sempre romandrà obert i, si bé de tot allò que se subvenciona públicament, no hauria de resultar-ne extravagant, la gratuïtat –pensem en les biblioteques, en l’experiència teatral dels magnífics Pàrquing Shakespeare o en un festival modest però amb un cartell tan interessant com el Mussart–, també és cert que grans produccions pròpies o produccions foranes tenen un cost molt elevat que els ciutadans han d’ajudar a sufragar.

Tanmateix, més enllà de tot plegat, crec que el problema no té tant a veure amb el cost de la cultura com en els factors i usos de consum. Provaré d’explicar-me. La problemàtica real, tot i que pugui semblar mentida, crec que se situa més aviat en un excés d’oferta per a la capacitat real d’”absorció” de la demanda. Si ens hi fixem bé, l’oferta cultural de la ciutat és àmplia i variada, però el grau de coneixements i interès real del públic potencial acaba resultant inferior a tot allò que s’ofereix, malgrat –paradoxalment– l’alt nivell de consum. Ras i curt, a Barcelona, no sé si potser d’ençà els Jocs Olímpics, hi ha un interès i un dinamisme participatiu desmesurat per a tot: la gent d’aquesta ciutat té una necessitat de moure’s en tots els sentits, ja sigui fent running per la ciutat, traient el nas per qualsevol inauguració, tastar el nou bar de gintònics de torn o assistir a una masterclass de Ferran Adrià (i si es pot fer tot la mateixa setmana, millor!) Ara bé, la pregunta capciosa és la següent: posseïm individualment i col·lectivament una capacitat, uns coneixements suficients (o, més important encara, un desig real d’adquirir-los!), per poder gaudir i ocupar regularment –i no només esporàdicament/aleatòriament– la bona i diversa oferta cultural que la ciutat ofereix? Sincerament, no ho crec.

En el camp teatral tots recordem com la gent va omplir el TNC fa un parell de temporades per veure l’exitosa Agost (“ja tenim públic massiu de teatre seriós!”, algú exclamava exultant després del triomf de l’obra), però la realitat és tota una altra: aquest estiu, un dissabte al vespre, en ple GREC, la sala Puigserver era mig buida per veure el millor espectacle teatral que s’ha representat a la ciutat en els darrers anys, Tragèdies Romanes. D’acord, “Shakespeare i en mans d’uns holandesos? Too much for the body”, que deia un amic meu. Potser sí, o potser és que allò que no sigui sensible, epidèrmic, emotiu, senzill de digerir, però amb pessics de pretesa profunditat de forma, ens despulla de la nostra capacitat real de poder gaudir de la cultura en el seu sentit més ampli. Quan algú s’endinsa en els viaranys que ofereixen els diversos camps culturals, més tard o més d’hora haurà d’abandonar necessàriament el camp de l’entreteniment per entrar en un territori més àrid i auster que sovint demana d’un cert grau de –oh, anatema!- sacrifici. No cal dir que els rèdits que n’obtindrà després són impagables, però dissortadament aquesta és una frontera que creua poca gent.

Si fixem la nostra mirada en l’art i els museus, a Montjuïc tenim la nostra particular National Gallery, el MNAC, amb un nivell artístic, una estructura expositiva i una espectacularitat arquitectònica del tot homologables a qualsevol altre museu nacional europeu, amb dimensions més reduïdes pel que fa a contingut d’obres si es vol, però no quant a qualitat. Doncs bé, repto al més optimista dels catalans a comptar quants nadius s’hi pot trobar normalment al museu. La mateixa juguesca es pot fer amb la Fundació Miró. La resposta, us ho garanteixo –ja fa dos estius que ho porto comprovant–, és esborronadora. Per cert, l’abonament anual al primer museu costa 18 euros i al segon, 12, i ambdós abonaments et permeten gaudir de totes les exposicions permanents i temporals. On és la gent culturalment hiperactiva de la ciutat? The answer my friend is blowin’ in the wind… Això sí, recordo que quan es va reobrir l’edifici de la Fundació Tàpies, hi havia cua de barcelonins delerosos de veure –i sobretot poder explicar!– “la novetat”. Ara la Fundació ja ha recuperat els mateixos estàndards d’ocupació que la Miró. Un fenomen semblant al que si fa no fa passarà ara amb el Born…

I és que hi ha una diferència important entre assumir i gaudir plenament de la cultura com a bé insubstancial que et permet entendre’t a tu mateix com a individu i per extensió entendre millor el món que t’envolta, respecte al simple consum compulsiu d’oci cultural. I sisplau, que ningú m’acusi d’elitista: no crec en el suat tòpic de l’“alta cultura” i encara menys en el pitjor de “fer-la assequible”. Crec en la cultura i la seva transmissió per a tothom, sense excepcions. Fa força anys que faig de professor i he tingut tota mena de públics, d’orígens, edats i situacions socials ben diverses, i encara recordo entranyablement com ja fa força anys m’ho vaig manegar per fer despertar un interès real per Shakespeare a un grup de carnisseres a l’atur que només volien fer un curs de català “para obtener el nivel C”. Alta cultura? No em feu riure, sisplau! Ser democràtic, culturalment parlant, no vol dir baixar cap nivell de res, sinó en tot cas incrementar el coneixement de les persones per a promoure un ús constant, permanent i racional del consum cultural, ja que altrament ens trobarem a la rodeta del hàmster: jo et faig creure que et dono eines que et permetran “culturitzar-te”, tu t’ho passes bé pensant-te que ho aconsegueixes, ergo consumeixes allò que t’ofereixo, i tots encantats de la vida. Altrament dit, una versió postmoderna de la famosa frase del Tancredi lampedusià: “et fem veure que canvies perquè realment segueixis igual” [la variació respecte a l’original, no cal dir-ho, és meva].

L’adquisició de coneixements culturals ajuda a il·luminar les zones fosques del propi jo i permet despertar i donar forma a la sensibilitat de cadascú. Goethe deia que qui no apreciava els clàssics estava condemnat a viure a les fosques tota la seva vida. Jo això ho aplicaria també a la cultura, i avui dia el consum massiu d’oci cultural només omple un espai d’entreteniment que no il·lumina res més enllà de la projecció d’una imatge social concreta i d’un sentiment de pertinença grupal determinat.

Atesa aquesta situació, doncs, no crec que sigui bo viure encantats amb nosaltres mateixos i ben ancorats en aquest consum cultural a cavall entre el passatemps i l’esnobisme. Si l’escola, els pares i tots els elements involucrats en els processos educatius no ens posem les piles a l’hora de repensar profundament la transmissió/adquisició del coneixement, em temo que des d’un punt de vista cultural no deixarem de ser res més que la ciutat més ignorantment hiperactiva del sud d’Europa.

barcelona-mnac-1024x768

Jaume Torres in memoriam (24/V/1970 – 20/II/2012)

[Fragment del text que vaig llegir el dia del funeral]

Mai no he conegut ningú tan desinhibit com tu a l’hora de riure-se’n de tot; una desinhibició que et provenia del fet primordial que caracteritzava aquest teu humor com és la capacitat de riure’s de tothom, però abans que res, de saber riure’t de tu mateix. Aquest tret t’era tan natural, tan quotidià, tan epidèrmic, que passava quasi desapercebut per als qui hem tingut la gran sort de tractar-te amb molta freqüència.

Quan quedava amb tu, per malament que estigués, ja sabia que en un moment o altre acabaria rient per algun dels teus comentaris espontanis, ocurrents, absurds, que tard o d’hora, com dic, amb una naturalitat absoluta, acabaries deixant anar enmig de qualsevol conversa, per solemne i seriosa que pretengués ser

Per tot això i per molts motius més, Jaume, has estat una persona senzillament irrepetible i el buit que em deixes és senzillament immens. Tot i així, però, malgrat la tristor que sento ara mateix, vull acabar recordant la positivitat que tan bé ens has sabut transmetre pràcticament fins al darrer instant de la teva vida. Així doncs, no vull parlar més ni de “forats” ni de “buits” i sí en canvi de l’immens agraïment per tot el llegat que m’has deixat: per allò que m’has ensenyat, per tot allò que hem compartit i, en definitiva, per tot el que m’has fet sentir de bo al llarg dels més de 23 anys d’amistat…

I acabo ja amb 4 versos extrets d’un llibre de poemes de Salvador Espriu, El caminant i el mur, que tant tu com jo vam llegir plegats quan fèiem COU, molt especialment aquell dia que estaves tan nerviós perquè havia de néixer la teva neboda, la Carlota…

Crec que aquests versos recullen bona part de l’esperit que ha amarat el teu tarannà al llarg de tota la teva massa curta, però intensa vida:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

De part meva, però també de la Seila, d’en Roc i del teu fillol, en Blai (que guapos que esteu a la foto, collons!), infinites i eternes gràcies per tot, Jaume, i fins sempre.