Madama Butterfly: lirisme i colonialisme de la mà del millor Puccini

Basada en l’obra homònima del dramaturg nord-americà David Belasco i amb llibret dels col·laboradors habituals de Giacomo Puccini, Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, Madama Butterfly (1904) ens narra la història d’una geisha japonesa, Cio-Cio San (papallona/butterfly en japonès), que renuncia als seus principis (religió, costums i família) per l’amor d’un oficial de la marina nord-americana: Benjamin Franklin Pinkerton. Després de casar-s’hi i deixar-la embarassada, Pinkerton se’n va a servir a la marina i torna al Japó tres anys després, però casat “de debò” amb una nord-americana. Tanmateix, en assabentar-se que la seva dona japonesa havia tingut un fill seu, l’oficial americà vol endur-se el nen als Estats Units amb la seva nova esposa. Cio-Cio San accepta la proposta per al bé del nen, ja que en veure la falsedat de l’amor de Pinkerton opta per suïcidar-se.

Butterfly és una heroïna innocent, però d’una força i fermesa extraordinàries. Les terribles conseqüències de la seva ingenuïtat fan que renunciï a tot el que té per llançar-se als braços d’un ésser que ella creia que pertanyia a una cultura superior, però que en realitat la considerava, com al seu poble, de segona categoria. En aquest sentit, l’obra representa un atac a la mentalitat imperialista dels Estats Units, a la clara idea de superioritat nord-americana sobre els nadius dels països més pobres, com era el Japó de començaments de segle XX. Tot i que Pinkerton no va actuar amb premeditació ni mala fe explícita –al final de l’òpera pren consciència de les seves accions i es penedeix del dolor que ha causat–, el seu “imperialisme inconscient” acaba igualment destruint la ingenuïtat nadiua representada per la fidel esposa japonesa.

El representant més famós de l’escola verista, Giacomo Puccini, és un autor d’un lirisme profund d’arrel plenament romàntica que sap impregnar algunes de les seves òperes d’elements exòtics. Aquests elements, però, no són només detalls musicals anecdòtics, sinó que n’abasten la composició, la melodia, l’harmonia, el ritme i la instrumentació. Així, per exemple, el compositor no té cap problema per recórrer a l’escala pentatònica de la música japonesa per crear musicalment determinades atmosferes necessàries per al verisme del drama, tal com succeeix en el primer acte, quan es casen Pinkerton i Cio-Cio San. De fet, l’obra té molts moments musicals inoblidables, començant per una curiosa fuga en la breu obertura de l’òpera, passant per duos extraordinaris, com el d’amor entre Pinkerton i Butterfly al final del primer acte (Vogliatemi bene, un bene piccolino), el duo de les flors (amb efluvis de vals) entre Cio-Cio San i Suzuki, on la geisha li manifesta a la seva donzella l’alegria per la tornada del seu estimat, o la bella i suggeridora intervenció del cor de pescadors a bocca chiusa del segon acte. Tot plegat sense oblidar la famosíssima ària Un bel di vedremo, en què Butterfly proclama ingènuament una fe absoluta en la fidelitat del seu marit, o la breu però preciosa ària de Pinkerton del darrer acte, Addio, fiorito asil, moment en què l’oficial mostra el penediment pel dolor que ha causat a Butterfly. I l’emotiu final, d’una gran intensitat dramàtica, vocal i orquestral, quan Cio-Cio San s’acomiada del seu fill just abans de suïcidar-se (Tu? Tu? Piccolo iddio! Va. Gioca, gioca!).

El muntatge que enguany arriba al Gran Teatre del Liceu és una coproducció del teatre barceloní amb el ROH Covent Garden que es va estrenar el 2017 a Londres. La sòbria i elegant posada en escena de Moshe Leiser i Patrice Caurier anirà acompanyada en aquesta ocasió de la direcció musical de Giampaolo Bisanti, a qui ja vam veure dirigir l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu fa tres estius al Festival de Perelada amb Turandot, del mateix Puccini, o a l’inici de la temporada 2016-2017 dirigint Macbeth de Verdi.

butterfly

Pel que fa als cantants, el rol de Butterfly és molt complicat, ja que l’exigència vocal demana d’una soprano lírica-spinto que arribi fins al re agut (re5) i que alhora bregui amb la potència orquestral pucciniana; d’altra banda, des d’un punt de vista dramàtic cal remarcar que el personatge comença essent una nena de quinze anys i acaba convertida en una dona madura disposada a defensar el seu honor per mitjà de l’única opció honorable que li queda en no poder conservar ni marit ni fill: el suïcidi. Aquest doble repte –líric i dramàtic– l’acararà la magnífica soprano armènia Lianna Haroutounian i en el segon cast ho farà la basca Ainhoa Arteta: una sòlida garantia en tots dos casos. Pel que fa al rol de Pinkerton, per fi gaudirem del gran Jorge de León en un primer paper al Liceu (recordem que la temporada passada va ser el “segon” Andrea Chénier després de l’esperat debut operístic de Jonas Kaufmann en el teatre barceloní). L’ex-soprano valenciana –ara mezzosoprano– Ana Ibarra assumirà el rol de Suzuki i el baríton Damián del Castillo, el del cònsol Sharpless. La resta del repertori el componen Christophe Montagne, Isaac Galán i Felipe Bou en els rols de Goro, Yamadori i l’oncle Bonze, respectivament.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s