El llarg dinar de Nadal, un petit gran muntatge… i una anècdota personal

Ja em perdonareu que de manera excepcional comenci el comentari sobre aquest espectacle amb una anècdota personal. Estic veient molt poc teatre aquest primer quadrimestre de temporada perquè estic immergit tancant els darrers serrells de la tesi doctoral -i això es nota en la poca activitat d’aquest blog-, però aquesta obra, com entendreu de seguida, no me la podia perdre per res del món. Ara fa pràcticament dos anys, quan la companyia La Ruta 40 va estrenar Un llarg dinar de Nadal al Teatre Maldà, vaig reservar ràpidament dues entrades, una per a mi i una altra per al meu cosi Genís –actualment estudiant d’interpretació a l’Institut del Teatre. El motiu era que coneixia la figura de Thornton Wilder, m’agradava el seu teatre i em feia il·lusió que el meu cosí el conegués també. La nit que havíem d’anar a veure l’obra, però, van ingressar el meu pare d’urgències a l’hospital… d’on ja no va sortir, ja que va morir molt pocs dies després. Enguany, doncs, en veure que el Maldà tornava a programar l’obra vaig afanyar-me a aconseguir entrades i finalment he pogut anar a veure-la, aquest cop, però, ja no acompanyat del meu cosí –paradoxalment va massa atabalat a l’IT com per veure gaire teatre!–, sinó amb el meu fill Roc, que té nou anys. Així, curiosament, he anat a veure l’obra que indefectiblement em recorda el final del meu pare, amb el seu nét. Ha estat com una mena de catarsi familiar i teatral, no cal dir-ho, del tot positiva per a mi.

I ara sí, anècdota personal a banda, passo a comentar alguns aspectes sobre l’autor, l’obra i l’espectacle. Thornton Wilder va ser un intel·lectual ben eclèctic: novel·lista d’èxit (entre d’altres novel·les, va escriure The Bridge of San Luis Rey, amb què va guanyar el premi Pullitzer), actor, guionista (seu és el guió de Shadow of a Doubt, d’Alfred Hitchcock), prestigiós professor d’art dramàtic a les universitats de Chicago i Harvard i, per descomptat, dramaturg d’èxit (va obtenir dos premis Pullitzer més per Our Town i The Skin of Our Teeth). Tot i que el seu nom avui estigui quasi oblidat a Europa (i tampoc tinc notícies que sigui un autor de repertori als Estats Units o a la Gran Bretanya), el teatre de Wilder va ser un dels més influents d’abans de la Segona Guerra Mundial i de la immediata postguerra. Una de les seves obres més exitoses, per exemple, la comèdia The Matchmaker (1938), va ser adaptada al cinema i va esdevenir un dels musicals més populars de Hollywood: Hello Dolly! (1968). L’èxit del teatre d’aquest autor a l’Europa de postguerra també va ser notable. Sense anar més lluny, Nuestra Ciudad (Our Town), potser la seva obra més cèlebre, va ser un dels grans èxits de la temporada 1944-45 del Teatro Nacional María Guerrero i la companyia la va estrenar amb un èxit aclaparador a Barcelona el maig de 1945, al teatre Romea.

La idea del teatre de Wilder era el d’acarar l’home modern davant la seva pròpia condició emotiva, social, cultural i política, i per fer-ho no va dubtar de trencar l’estructura formal realista bevent de la dislocació pirandelliana, d’una banda, i de l’experimentalisme social d’Elmer Rice, de l’altra. El desig de Wilder no era altre que mostrar la vida “tal com era” i per reflectir-ho va crear històries no lineals, seqüencials, amb salts en el temps, tal com succeeix, per exemple, a l’esmentada Our Town (1938), en què un personatge-narrador com l’Stage Manager obre, ens comenta, i tanca la història que veurem en escena (i que reflecteix el pas del temps en una petita ciutat provincial americana). Aquesta estructura de teatre èpic és semblant a la que utilitzaria posteriorment Tennessee Williams [1]The Glass Menagerie amb el personatge-narrador Tom Wingfield. Dins d’un notable eclecticisme formal i temàtic, a més de l’esmentada comèdia The Matchmaker, Wilder també va escriure una al·legoria més o menys ucrònica, com la de la família Antrobus –Anthropos– a l’obra The Skin of our Teeth (1942), així com tot un seguit de diversos dinars de Nadal d’una mateixa família al llarg de quasi un segle a The Long Christmas Dinner (1931). Aquesta obra reflecteix el pas del temps com una estructura circular que està condemnada a repetir-se, malgrat les múltiples sacsejades emocionals, conflictes, rebutjos o unions que una família –els Bayard– pateix al llarg de noranta anys. Sense artificis de cap mena –Wilder volia despullar l’escena per omplir-la només de gest i de paraula– i només amb un text que avança temporalment de manera progressiva, el talent dels actors esdevé l’única eina que permet mostrar les diferents edats dels mateixos personatges i dels nous que van “naixent” i “creixent” (i alguns morint); aquest pas del temps serà ofert a l’espectador d’una manera tan gràfica com subtil i implacable.

Els intèrprets de la companyia La Ruta 40 ens projecten aquesta comédie humaine –per utilitzar el títol novel·lesc de Balzac– amb delicadesa i de manera del tot acurada. Amb un magnífic treball corporal i gestual, i una dicció adient, aquest pas progressiu del temps ens és mostrat brillantment fins a immergir plenament l’espectador en la dissort dels Bayard. Molt bona feina de tots els intèrprets, com dic, a més d’una direcció, la d’Alberto Díaz, molt intel·ligent. En definitiva, teatre amb guants de seda que ens va satisfer plenament tant a mi com al meu fill, el qual en sortir del teatre em va fer el comentari que potser millor sintetitza l’esperit de l’obra: “si que passa ràpid el temps sense que ens n’adonem, oi, papa?”

Segur que Mr. Wilder –com jo mateix vaig fer– hauria somrigut ben satisfet en sentir un comentari com aquest!

malda

© Foto: Jordi Vilaró

 

[1] Hi ha una anècdota divertida sobre Thornton Wilder que Tennessee Williams explica a les seves memòries. En una recepció que el president Kennedy i la seva esposa van organitzar amb tot un seguit de dramaturgs americans, el protocol per saludar el president era que tots es posessin en fila seguint un ordre alfabètic –per no ferir susceptibilitats ni egos– i Williams es va situar al costat de Shelley Winters, amb qui estava conversant. Wilder va interrompre la conversa per fer-li notar a Williams que no estava en el lloc correcte: “Excusi, Mr. Williams, però vostè va darrera meu, si no li sap greu”, i Williams li va respondre, “disculpi, Mr. Wilder, té tota la raó, ara bé, li ben garanteixo que aquesta fila és l’únic lloc en què jo aniré per darrere seu!”

L’antipatia que Williams sentia per Wilder sens dubte provenia d’un comentari que el mateix Wilder havia fet anys enrere sobre A Streetcar Named Desire i que més o menys venia a dir que el personatge de Stella Dubois era inversemblant perquè una dama del sud mai podia arribar a comportar-se d’aquella manera tan “salvatge”. Williams explica que després del comentari, el primer que va pensar és que “aquest home no havia fotut mai un bon clau en sa vida!”

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s