Arthur Miller i Les bruixes de Salem: un muntatge fallit

L’any 2015 va celebrar-se el centenari del naixement d’Arthur Miller i al nostre país l’escena professional en va representar una única obra, Panorama des del pont, amb un muntatge –George Lavaudant– que podríem qualificar, en el millor dels casos, de gris. Curiosament, però, enguany el festival Grec ha decidit homenatjar Miller altre cop i ha programat dues de les obres més significatives d’aquest autor: Les bruixes de Salem (The Crucible) i El preu (The Price). A més, la primera d’aquestes obres ha servit per inaugurar oficialment el festival d’estiu de Barcelona.

Sens dubte que The Crucible mostra uns fets que van tenir lloc a Salem al segle XVII i que van servir a Arthur Miller per establir un paral·lelisme amb la persecució que el senador Joseph McCarthy va endegar als anys 50 als Estats Units amb l’objectiu d’identificar comunistes o simplement gent d’esquerra. Tanmateix, si l’obra només girés a l’entorn d’aquests dos fets històrics (Salem i McCarthy), la seva grandesa hauria minvat de manera exponencial amb el pas del temps i això no ha estat així, ja que l’obra ha tingut èxit arreu al llarg de tot el segle XX (a la Xina, per exemple, l’obra es va estrenar ja entrada la dècada dels vuitanta i va causar un gran impacte). No, no és només el maccarthisme. The Crucible és una obra que qüestiona els mecanismes de poder, uns mecanismes imposats per unes autoritats que defineixen allò que és real d’allò que no ho és, distingeixen el que és veritat del que és fals, imposen un relat que se sosté per mitjà de la por i estableixen un codi de relacions socials basat en l’estricta supervivència i la vigilància mútua. De fet, la delació del proïsme, encara que fos falsa, era un eina promoguda per les mateixes autoritats per preservar el dogma.

Miller, en el seu llibre d’anotacions, definia l’obra com a Proctor’s story, és a dir, com l’obra que gira a l’entorn de la figura de John Proctor (tot i que podríem afegir quasi al mateix nivell l’antagònica figura del jutge Danforth). Per què Proctor és l’element central del drama? Doncs perquè és el personatge que refusa interpretar els fets segons el relat que les autoritats imposen. Proctor interpreta el món a través de la seva pròpia experiència i tant ell com la seva esposa Elizabeth qüestionen la lectura única del món. There is either obedience or the church will burn like hell is burning!, diu en un moment donat de l’obra el reverend Parrish. Proctor decideix escriure la seva pròpia història en el moment que estripa el document que Danforth havia preparat per a incorporar-lo de nou a la història comuna, al relat de tots, el que emana d’un text sagrat i que les autoritats morals s’encarreguen de vetllar amb mà de ferro. Proctor acaba esdevenint un exemple moral per als altres, com abans ja havia succeït amb personatges com Eddie Carbone (A View from the Bridge) o Will Loman (Death of a Salesman). Tots ells, però, arrosseguen faltes individuals a les quals han de fer front per esdevenir individus capaços de crear aquest relat propi i escapar de la hipocresia social imperant i del dogma autoritari (infidelitats en els casos de Loman i Proctor, traïció per egoisme en el cas de Carbone): només acarant les seves faltes com a individus i acceptant el seu sacrifici final poden acabar esdevenint models per al col·lectiu. L’obra d’Arthur Miller, doncs, mostra el permanent conflicte entre les necessitats i els drets de l’individu dins d’una societat que se sent permanentment amenaçada i que es refugia de grat o per la força en un dogma de fe determinat: tant pot ser la Bíblia en el cas dels puritans de Salem, com la supremacia i l’antisemitisme dels nazis, la paranoia anticomunista de McCarthy o el llibre roig de Mao. I és que com el mateix Miller afirmava en parlar sobre The Crucible en una entrevista que va concedir fa uns anys a Richard Eyre, What I was saying in the play was: This had been going on since the beginning of time.

Andrés Lima ha estat l’encarregat de dirigir l’obra i ha comptat amb un repertori interpretatiu força variat. Ara bé, deixant de banda la idoneïtat d’un emplaçament com el teatre Grec per a un muntatge d’aquestes característiques i la monstruositat dels micròfons i l’equip de so per amplificar la veu dels intèrprets (amb els inevitables cops de decibel sobtats o els molestos sorolls electrònics de fons que de tant en tant sonaven), Lima comet dos errors que al meu parer enterboleixen el muntatge: primer, mostrar la contextualització històrica en fer llegir els passatges en prosa que Miller va intercalar en el text dramàtic per lligar els fets de Salem amb l’esmentada caça de bruixes maccarthiana. Si bé l’autor va sentir en el seu moment la necessitat d’intercalar aquests textos explicatius per contextualitzar la història, la mateixa universalitat del text dramàtic depassa el moment històric original amb escreix i aquestes explicacions parateatrals avui dia resulten del tot anacròniques i n’embruten la intemporalitat. L’altre error, molt més de caire formal, és muntar una escenografia estètica i no funcional. Com s’entén si no la insignificança dels límits de la construcció de fusta central que els actors passen i traspassen sense que tingui cap mena de significat per als personatges que interpreten? Una irregularitat que té la seva correlació en l’apartat interpretatiu, projectant tot plegat una sensació global de precipitació. No sé quants assajos deu haver fet la companyia, però intueixo que, siguin els que siguin, han estat del tot insuficients, ja que la química entre alguns dels actors ha estat fluixa i no s’ha entrevist un treball mínimament aprofundit d’alguns personatges que permetés de projectar el color i els matisos corresponents a les tenses situacions que representen. Arribats a aquest punt, doncs, succeeix el que passa sempre: que cal tirar de veta de la qualitat individual per evitar el naufragi. Així, els intèrprets amb més talent mantindran la tensió de l’espectador (és el cas de Lluís Homar, Carles Martínez i Anna Moliner, per exemple), però els que en tenen menys es limitaran a oferir el seu entusiasme per la via visceral, és a dir, per mitjà de la inevitable dosi de crits i esgarips habituals, ja que el matís i la contenció són conceptes del tot absents per a aquesta mena d’intèrprets.

Per tant, un muntatge que se sosté mercès a la força del text i al talent d’alguns dels actors és un bagatge massa pobre per a una de les estrenes que ha generat més expectatives del festival d’enguany. Una llàstima.

 

SALEM

 

Anuncis

2 pensaments sobre “Arthur Miller i Les bruixes de Salem: un muntatge fallit

  1. Gràcies per la tramesa. Comparteixo del tot la teva lectura. Abraçada. El dia 7 jul. 2016 20:29, “LA DAVALLADA DORFEU” va escriure:

    > Jordi Vilaró posted: “L’any 2015 va celebrar-se el centenari del naixement > d’Arthur Miller i al nostre país l’escena professional en va representar > una única obra, Panorama des del pont, amb un muntatge –George Lavaudant– > que podríem qualificar, en el millor dels casos, de gri” >

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s