Joaquín Sabina, “¿por que no te callas?”

Gracias Sabina por existir, por esas letras y por hacer que yo sea, o vea la vida un poco como la ves tu en tus ojos… [bloc Tupropialetra, admirador del músic]

Fill de policia i nebot de militar, comunista de levita i mocador, trobador del segle XX, poeta urbà i suburbà, idealista compulsiu, progressista impenitent, conversador intel·ligent, mall de poderosos i radiòleg dels miserables i els perdedors; veu del carrer, cant dels marginats, ateu militant, seductor incorregible… Tota aquesta sèrie d’adjectius i molts més –de laudatoris o quasi hagiogràfics!– són els que li acostumen a rajar a Joaquín Sabina cada cop que reapareix a la palestra musical de torn. Ara sembla que hi torna un cop més (encara!) i ja prepara nou disc –Vinagre y rosas– i concerts a dojo. Preparem-nos, doncs, per a un nou degotall de llagoteria desenfrenada al llarg dels propers mesos.

Al meu parer, Joaquín Sabina és l’exemple viu i més pur d’allò que els angloparlants definirien com a un personatge much-overrated i que aquí podríem traduir com a “extremament sobrevalorat”. Sabina representa la quintaessència de la fantasmagoria andalusa, polida i augmentada a la capital de les espanyes. Madrileny adoptiu i admirat per més de la meitat dels espanyols, incloent-hi els catalans, la xuleria, la pretensiositat, el divisme extrem (a l’estil “castizoprogre”, això sí!), defineixen el tarannà del personatge. El munt d’incoherències que destil·la el seu pensament –probablement massa castigat per les drogues!–, són innumerables. Profeta radical del comunisme, republicanisme i ateisme del segle XXI, és tanmateix amic personal de Letizia Ortiz, Simoneta Gómez-Acebo –neboda del rei– i el Guti del Madrid, entre d’altres “intel·lectuals” (de fet ha tocat en privat per als príncipes a casa seva i tot!) Recomano als estómacs resistents que es llegeixin la seva darrera biografia en format entrevista que es titula Sabina, en carne viva (no us perdeu la foto de la coberta: ho diu pràcticament tot del que “ven” aquest personatge). Me la va regalar el meu cunyat pel meu aniversari i la vaig llegir fa uns mesos per curiositat morbosa i per enterrar definitivament (si calia) determinades admiracions babaues de la meva adolescència i postadolescència. I en efecte, el llibre va servir per aital propòsit. Això sí, vaig necessitar una mica d’Àlmax per poder-me’l acabar. Tot el seguit de tòpics amanits i suats de l’esquerra més emmidonada, teranyínica i sectària, es poden trobar perfectament condensats en aquest subproducte. I alhora també una bona dosi del millor del caràcter del genio de Úbeda, és a dir, el seu messianisme, les insuportables ínfules de superioritat, el seu to de macarra de barri, la maleducació indissimulada que gasta a l’hora d’insultar tot aquell que mínimament qüestioni el que ell diu i pensa; la seva ideologia política simplista i dogmàtica…, en fi, tot plegat, d’autèntica vergonya aliena. És clar que l’autor/entrevistador –Javier Menéndez Flores–, que es defineix com el seu biògraf, és senzillament un simple felador literari que encara té menys dignitat que el seu ídol. No debades el seu principal mèrit curricular i bibliogràfic és, precisament, en paraules seves, ser el biógrafo de don Joaquín.

Dit això, però, al Cèsar el que és del Cèsar: deixant de banda la qualitat innegable de les lletres d’algunes de les seves cançons, Sabina té el mèrit d’haver sabut mesclar el Rock&Roll amb la cançó d’autor o cantautor. Si se’m permet un neologisme prou gràfic per definir-lo, probablement ha sabut “bobdylanejar” o “brucespringsteenejar” com ningú altre a les espanyes i això, si pensem en el nivell musical del pop-rock espanyol, té un cert (o un gran) mèrit. I que consti que, per tant, respecto plenament tot aquell que admira algunes (o moltes) de les seves cançons: jo mateix -una mica a contracor atès tot el que n’acabo de dir- segueixo traient-me el barret davant d’algunes (només algunes, però!) d’aquestes cançons. Ara bé, com passa sovint en el món del pop-rock, la confusió entre la qualitat de l’obra (o d’una part d’aquesta obra) i el babeig absolutament acrític envers l’artista, allò que diu i allò que pensa, és total, i això, al meu parer, no deixa de ser res més que una actitud pròpia d’adolescents o postadolescènts. Quan aquest babeig, però, encara afecta gent que ja ha depassat la trentena o la quarentena, és llavors quan potser una petita visita al psicòleg esdevé, crec, més necessària que mai.

Aquesta immaduresa (i certa incultura, per què no dir-ho?) del públic sabinià, fa que els mèrits d’un bon músic i millor lletrista siguin lloats hiperbòlicament fins a l’extenuació, i se l’acabi situant al parnàs dels grans poetes i/o músics de totes les èpoques. I això, dissortadament, provoca que don Joaquín, ja arribat a la vellesa, encara vagi arrossegant-se (en alguns casos sembla que literalment!) pels escenaris hispans i, el que és pitjor, segueixi abocant aquesta mena de grunys ectoplasmàtics en què darrerament s’ha convertit la seva, ja de per si, poc brillant veu. L’èxit que obté entre els seus incondicionals, tanmateix, és digne del millor Bruce Springsteen o Robbie Williams. I això, personalment, em sembla que és, com probablement diria ell mateix amb el seu peculiar estil expressiu, ¡como pa mear y no echar gota, vamos!

[Octubre de 2009]