Francesc Vilaró Ayats, in memoriam

Avui fa just un any que el meu pare se n’anava i que jo escrivia això a tall de petit homenatge:

M’estalviaré d’esmentar que el meu pare era una bona persona, un bon pare i un bon marit perquè la gent que hi ha aquí, això ja ho sap a bastament, ja sigui de manera directa o indirecta i, per tant, crec que no cal tornar-hi… o potser sí, ja ho veurem.

El meu pare ha estat una persona peculiar: més aviat solitari, molt poc amant de les masses i, a mesura que es va anar fent gran, una mica recelós de la gent en general, sense que aquesta seva particular misantropia li impedissin, això sí, mostrar-se ben educat i agradable envers els altres quan calia. En una època com l’actual en què es parla molt i es diu poc, en què se sent molt, però no s’escolta gaire, el fet que mon pare sabés parlar i escoltar el feien una persona fàcilment apreciable. El seu nét Blai em va confessar que els seus preferits de la família eren (textual) “l’avi i el Verd” [el Verd és el gos del meu cunyat]. Com deia, ell escoltava i parlava sempre en la mesura justa, és a dir, ni queia mai en el menfotisme respecte al seu interlocutor ni en la incontinència verbal. Aquesta mesura li havia de permetre seguir gaudint del seu món, un món els límits del qual eren purament geogràfics –no debades el meu pare era un cartògraf frustrat–, una geografia orogràfica composta, d’una banda, per les seves estimades muntanyes de Catalunya (difícilment trobareu ningú que conegui tan bé la geografia del país com ell la coneixia) i, d’altra banda, una geografia humana que basculava a l’entorn fonamentalment de dues persones: un servidor –el seu fill– i, sobretot, la seva dona (la meva mare). I és a partir d’aquests vèrtex geogràfics tan ben definits que ell va anar construint la seva vida; no és que renunciés a la resta de coses, però sí que tot el que no formava part d’aquesta seva geografia particular va anar esdevenint progressivament una remor de fons, una remor, val a dir, cada cop més llunyana i prescindible. Ja sabem que la vellesa consisteix a poder destriar sense mala consciència allò que val la pena del que no val la pena, bàsicament perquè el temps no perdona i a certes alçades de la pel·lícula millor anar al moll de l’os d’allò que dóna sentit a la teva existència i deixar-se de romanços. Mon pare crec que en aquest sentit tenia les coses molt clares!

Era un home de gustos ben definits: com he dit, la muntanya era el seu entorn ideal i, per tant, la platja va esdevenir per a ell un indret hostil que li produïa una sensació a cavall entre el menyspreu i la indiferència. Com a bon fill que sempre vol qüestionar en un moment o altre el gust del pare, un dia li vaig demanar amb una certa suficiència que com era possible que no pogués sentir-se fascinat per una merevella com el mar. La seva resposta em va fer callar i reflexionar: “perquè el mar, nano, sempre és igual: per canviar alguna coseta li cal vent i llum. Sense això, tot segueix sent aigua. A la muntanya cap paisatge és igual. A cada passa trobaràs quelcom nou. Això al mar no et passarà mai”. Potser per això les escasses vegades que l’he vist a la platja (comptats amb els dits d’una mà): sempre agafava unes ulleres submarines i es passava tota l’estona amb el cap sota l’aigua. És curiós, fins i tot en el mar buscava la terra, en aquest cas la que hi havia sota l’aigua.

Una aversió per l’aigua que potser lliga amb els seus orígens Catalunya endins, uns orígens arrelats a la primera infantesa de la seva Garrotxa natal, uns orígens que el portaven, per exemple, a descriure negativament un lloc o una gent tot qualificant allò de “mullat”: una frase seva que recordo en aquest sentit, per exemple, era que “el Pirineu de Lleida és fabulós, amb una gent adusta en el tracte, però càlida humanament… quan vas baixant i arribes a Mollerussa, però, la cosa comença a “mullar-se”.

El meu pare, com tothom, també ha estat un home carregat de contradiccions: políticament ha estat un autèntic desgavell: això sí, d’un catalanisme de pedra picada (més d’un cop m’havia comentat que si Andorra ens envaís s’acabarien els nostre mals), els seus valors socials més aviat d’esquerres, propis de la classe treballadora a la qual havia pertangut tota la vida, col·lidien amb un conservadorisme ideològic d’origen carlí, ben propi del seu Olot natal (el meu avi, Simó Vilaró i Masó, era un carlí, òbviament lector fidel i devot del Correo Catalán). Per bé que dins del garbuix de contradiccions, sempre que feia un bon àpat i després de la ratafia preceptiva (de cal Russet per ser més precisos, on treballava el seu oncle) sempre acabava exclamant el mateix: “als carlins, que els mati déu!”

Aquesta forta catalanitat provinent dels seus orígens també es reflectia en el seu particular sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que destil·lava una ironia tan fina que sovint ell mateix s’acabava creient la facècia que emetia i no acabaves sabent si parlava seriosament o no. Per fer-vos entendre això amb un exemple: quan algun cop es disposava a menjar un plat d’arròs i volia treure importància al fet, et podia engaltar que “avui per dinar, no gaire cosa: un arròs vegetal”; quan li aconseguies extreure, però, el que contenia aquest arròs i et deia que “costella de porc, botifarra i una mica de xoriço”, i tu li deies, “però què té de vegetal, aquest plat??”, ell et responia tranquil·lament “cony, l’arròs!” I tu reies, però ell no; de fet se’t quedava mirant impassible i és llavors quan t’acabaves demanant si potser realment s’ho creia, allò que acabava de dir. Jo mai ho he esbrinat!

Bé, aquestes són només algunes breus anècdotes que reflecteixen una miqueta l’esmentat caràcter peculiar i contradictori del meu pare.

Pel que fa al tracte cap a mi, però, només puc expressar-ne admiració. En uns temps en què tots els que som pares anam carregats d’informació sobre què fer o què no fer amb els nostres fills, mon pare, que d’informació poca (o més aviat gens), per a la meva educació només va utilitzar una cosa tan senzilla com el seu instint. Ell no tenia cap teoria pedagògica, però veia que a mi m’agradava llegir i ell feia allò tan senzill de llegir amb mi. Va treballar moltíssims anys en una editorial tan important com Bruguera i de ben petit tenia sempre Mortadelos i Zipi-zapes a mà. Després vaig passar a Astèrix i Tintin, que a ell li agradaven molt i els llegia amb mi; més endavant em van agradar altres lectures que obtenia també gràcies a ell, ja que em portava, per exemple, les “Joyas literarias juveniles” de Bruguera, amb les quals vaig descobrir autors com Jules Verne, Emilio Salgari, Walter Scott, etc. Però ell em seguia llegint l’Astèrix (i a mi, com a tot crio, m’encantava que ho fes). Una petita decepció per a ell va ser quan jo no em vaig enganxar com li hauria agradat a Flash Gordon i El príncipe Valiente (els seus preferits de quan era petit) i sí que en canvi ho vaig fer amb els moderníssims aleshores còmics Marvel. Doncs bé, tot i que a ell no li agradaven, em proveïa Spidermans, X-Men, Quatre fantàstics, Thors, etc., sobretot en les nostres expedicions setmanals els diumenges al Mercat de Sant Antoni. També li agradaven molt les aventures de Tom i Jerry, com a mi, i em va portar a veure fins a sis vegades seguides el Festival de Tom i Jerry, tot i que en fer-ho haguéssim d’aguantar una pel·liculeta que feien abans del festival anomenada Ben-Hur! (avui dia encara és la pel·lícula que he vist més cops en un cinema!)

I si a mi més endavant em curiosejava l’òpera, ell discretament em facilitava que la descrobrís (conservo uns volums de la història de la música i una col·lecció d’opera gràcies a ell i que ara en Roc, el meu nano gran, comença a descobrir també, cosa que, no cal dir, m’omple de total satisfacció!) I tot plegat de manera natural, com qui no vol la cosa. Només utilitzant dues coses importants i que de vegades oblidem: l’instint i l’amor. I de totes dues coses, el meu pare n’anava sobrat. Així, doncs, no he considerat mai una casualitat que avui llegir formi part de la meva existència, del meu ésser, i que sigui un bon aficionat de l’òpera i que, això sí, malgrat ell, em segueixin encantant els còmics Màrvel! (Ho sento, pare!)

Acabo. Danniel Pennac, en el seu meravellós assaig Com una novel·la, deia que l’error que cometien molts pares era el de dimitir quan veien que els seus fills ja eren prou grans per llegir solets i que la informació provinent de l’escola ja els superava; aquest és un error que el meu pare no va cometre mai i el seu exemple en aquest sentit, per a mi, és absolutament impagable.

Així que, ben mirat, potser sí que acabaré aquesta modesta intervenció fent allò que he dit al començament que no faria, és a dir, afirmant amb tota la convicció del món allò que ja sabeu: que el meu pare, en efecte, era una bona persona, un molt bon marit i un excel·lent pare.

Per tot plegat, pare, mil gràcies i fins sempre!

 

DSC03894

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s