Top Girls: text imprescindible, muntatge excel·lent

Al bell mig del thatcherisme i, per tant, en plena onada d’un liberalisme que potencia l’èxit individual per damunt de qualsevol consideració social o col·lectiva, Caryl Churchill escriu una obra en què un personatge central, Marlene, ha aconseguit un important ascens professional. A partir d’aquest fet, l’autora ens submergeix en un univers femení a través del qual, a la primera part de l’obra, s’estableix un diàleg –en el sentit més brechtià del terme– entre la protagonista i cinc dones de diferents èpoques, relacionades directament amb determinats fets històrics[1], literaris[2] o artístics[3], que situen els avatars de la condició femenina en una cruïlla asincrònica. Per mitjà d’aquest joc dialèctic a través del temps, doncs, s’exposaran experiències de cada un dels personatges i afloraran diversos temes associats al llast que ha arrossegat la condició femenina al llarg de la història: submissió a l’home, temor d’assumir la pròpia condició de dona, assumpció d’una posició social predeterminada, el paper de la maternitat i del deure familiar com a condicionants vitals, etcètera. Des d’un punt de vista formal, en aquesta primera part de l’obra l’autora fa ús de tot un seguit de tècniques no-naturalistes que es podrien resumir en els següents trets: una construcció del text no lineal, diàlegs sobreposats i barreja d’element fantàstic (anacronismes) amb un estil narratiu convencional (realista) per construir un discurs dramàtic determinat.

La segona part de l’obra, però, tot i no abandonar la tècnica dels diàlegs sobreposats, la forma del drama retorna a l’estructura convencional clàssica del drama social britànic (John Osborne, Arnold Wesker, Joe Orton… o fins i tot Harold Pinter) i els temes històrics exposats a la primera part prendran cos en el present bàsicament a través del conflicte entre Marlene i la seva germana Joyce, les quals tenen posicions socials i actituds vitals confrontades.

I tot plegat amb quin objectiu? Doncs amb el de mostrar el dur tarannà de la condició femenina al llarg de la història i enllaçar-la amb la dialèctica actual, una dialèctica del tot condicionada pel paper que juga la dona al bell mig d’un sistema capitalista –potenciador de valors estrictament individuals i que bandeja els valors col·lectius– que condicionarà el seu èxit o el seu fracàs. L’obra, de fet, acabarà exposant la confrontació entre un model femení –el de Joyce– de transformació individual a través de la transformació social (la dona s’alliberarà en la mesura que ho faci la classe social a la qual pertany, és a dir, a través de l’alliberament col·lectiu)[4] o bé un model d’origen masculí[5] –el de Marlene– que potenciarà la individualitat femenina perquè la dona pugui escapar, fugir, literalment, de la classe a la qual pertany per així situar-se un graó moral i material per damunt de la resta, és a dir, el “model Thatcher”.

Amb un respecte total pel text original i amb una honestedat artística lloable, Projecte Ingenu ha representat aquesta obra paradigmàtica del teatre contemporani (i dels estudis de gènere aplicats a les arts escèniques) durant quinze dies al teatre Akadèmia. Les interpretacions d’Ariadna Fígols, Alba José, Cristina López, Neus Pàmies, Maria Salarich i fins i tot Jaume Viñas –el paradoxal i gens gratuït “servent” de les dones de l’obra– són més que notables, així com la intel·ligent direcció de Marc Chornet. L’excel·lent gust teatral del teatre Akadèmia a l’hora de programar grans textos de la dramatúrgia universal, a aquestes alçades ja no representa cap sorpresa per a ningú. Un autèntic plaer, com sempre, atansar-se un cop més al curiós local del carrer Buenos Aires i gaudir del bo i millor de la dramatúrgia occidental. I més si és amb companyies tan honestes i solvents com Projecte Ingenu. Enhorabona!

top-girls

 

[1] Joan, la papessa; Isabella Bird, exploradora britànica del segle XIX; Lady Nijo, la concubina d’un emperador japonès del segle XIII.

[2] Griselda la pacient, personatge dels Contes de Canterbury.

[3] Dull Gret, personatge pintat per Brueghel.

[4] Model al qual s’atansa l’autora si prenem el final de l’obra.

[5] En el món de Marlene –i en el real del thatcherisme- una dona pot ascendir sempre que renunciï a un aspecte tan bàsic de la seva condició femenina com és la maternitat, per exemple, per prendre plenament el rol masculí-capitalista, únic possible per a l’èxit segons aquest model.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s