Les Antonietes i Un tramvia anomenat desig: un muntatge que coixeja

En una carta que Tennessee Williams va escriure a Elia Kazan quan el volia convèncer per dirigir l’estrena a Broadway de Un tramvia anomenat Desig, el dramaturg li deia el següent en referència a l’obra i els seus personatges [la traducció és meva]:

Crec que la millor qualitat del Tramvia és l’autenticitat o la fidelitat a la vida. No hi ha bons o dolents. Uns es porten una mica millor i d’altres una mica pitjor, depenent de les circumstàncies, però allò que els motiva no és la malícia, sinó la incomprensió mútua. Una ceguesa total envers el cor dels altres. Stanley veu Blanche, no pas com una criatura desesperada que busca afecte, sinó com un putot calculador. Mitch accepta la primera falsa aparença de Blanche com el d’una jove verge i refinada per, tot d’una, saltar a la concepció que en té Stanley. Ningú veu vertaderament l’altre si no és a través de les imperfeccions del propi ego. Aquesta és la manera que ens veiem els uns als altres a la vida real. Vanitat, por, desig, competició, totes aquestes distorsions dels nostres egos ens condicionen la nostra pròpia visió. Cal afegir a aquestes distorsions, les corresponents distorsions dels egos dels altres i llavors se’ns mostra com d’entelat està el vidre a través del qual ens veiem tots plegats.

Tenir present això resulta del tot imprescindible per reeixir en el muntatge d’aquesta obra, ja que els quatre personatges principals de Un tramvia anomenat Desig malden per sobreviure davant els embats de les seves pròpies circumstàncies vitals: Stanley Kowalski, treballador d’origen polonès que veu el seu entorn amenaçat per l’arribada d’una nouvinguda; Harold Mitchell (Mitch), sentimentalment insatisfet i posseït per l’aura d’una mare possessiva i malalta; Stella DuBois, d’origen noble, que renuncia voluntàriament a aquests orígens per l’atracció carnal que sent cap a Stanley. I Blanche DuBois –sempre Blanche!–, fascinant culta i refinada dama del sud, desposseïda dels seus orígens contra la seva voluntat (ruïna econòmica, venda necessària del patrimoni familiar), abandonada sexualment pel seu jove i ideal marit (homosexual, que se suïcida de remordiment davant dels retrets de la seva dona en trobar-lo al llit amb un altre home), el personatge és curull de frustracions i la seva identitat trontolla des de bon començament: l’obsessió per la delicadesa i el refinament propis dels seus orígens conviuen amb una promiscuïtat sexual projectada com a resposta i redós a totes les pèrdues acumulades. Quan tot aquest gavadal de conflictes personals i d’identitat es troben i comparteixen espai, quan aquests egos distorsionats per la frustració i el dolor a què feia referència Williams en la seva carta a Kazan col·lideixen, el crescendo dramàtic està més que servit.

Al llarg de la història del teatre contemporani caldria potser anar a parar a alguna de les quatre grans obres d’Anton Txèkhov -el gran referent literari de Williams juntament amb D.H. Lawrence- per trobar al damunt d’una escena una cruïlla emocional semblant a la que ofereixen els quatre personatges principals de Un Tramvia anomenat Desig. Molt poques obres contenen una dificultat tan elevada per a intèrprets i directors, i no pocs s’hi han enganxat els dits a l’hora de fer encaixar les peces d’aquest delicadíssim puzzle d’emocions desfermades. Cal coratge i amor a la professió per acarar un repte com aquest i això és el que ha fet Oriol Tarrason, motiu pel qual ja mereix tot el meu reconeixement.

Dit això, però, em temo que l’encaix de què parlo no ha estat del tot reeixit. La posada en escena i les imaginatives resolucions de moltes accions de l’obra mostren un talent per part de Tarrason que a hores d’ara qui més qui menys ja coneix prou bé (només calia haver gaudit del seu magnífic Stockmann, per exemple), cap sorpresa, doncs, en aquest sentit. D’altra banda, el treball de les dues actrius és excel·lent: una sensual i alhora girl-next-door Stella/Mireia Illamola i, sobretot, una Annabel Castan que construeix una Blanche simplement esplèndida, amb tota la riquesa, el sofriment, els anhels i les contradiccions d’aquest tortuós i complicadíssim personatge. Pepo Blasco crea un Mitch molt adequat: amb la cara amable primer i amb la crueltat del desesper després, tal com ha de ser. Tanmateix, encara que sembli mentida, en una obra com el Tramvia no n’hi ha prou amb intel·ligència escènica i uns fantàstics tres personatges com els que acabo d’esmentar. El primer problema que presenta aquest muntatge es diu Stanley Kowalski: tot i que físicament Jorge Albuerne pugui resultar adequat per al rol, interpretativament l’actor naufraga. No és que caigui en el perill principal que comporta interpretar Kowalski, com és el maniqueisme (que acabi fent de dolent), és que Albuerne simplement amb prou feines interpreta el seu rol. Un personatge dual com aquest, que ha d’espantar i emocionar alhora, acaba resultant neutre, pla, i això fa, esclar, que Blanche no tingui el contrapunt adequat en escena (cosa que encara augmenta el mèrit de Castan). D’altra banda, Pepo Blasco, tot i el seu correctíssim Mitch, al final ha de desdoblar el seu personatge per passar a interpretar també una Eunice absent de l’obra, com tots els altres secundaris. I aquí és on trobem l’altre taló d’Aquil·les d’aquest muntatge. Si no es desconstrueix el text per crear quelcom diferent, com en el seu moment va fer Frank Castorff a Berlín l’any 2000, i per contra es decideix reproduir el text de Williams amb tot el seu contingut original, no es pot suprimir segons què. No es pot fer que el públic hagi de tenir un coneixement previ de l’obra per poder entendre què passa en determinats moments sobre l’escena, tal com succeeix, per exemple, en l’intent de seducció del jove carter per part de Blanche o en l’esmentat desdoblament de Pepo/Mitch en Eunice. I és que si a la perfecció d’un puzzle li furtes peces –començant per una de tan important com Stanley i acabant per l’esmentada supressió de secundaris–, el final inevitablement quedarà coix, a mig fer. El Tramvia és un engranatge perfecte en què tot resulta imprescindible: Steve, Pablo, Eunice, el carter, la dona que ven flors… totes aquestes peces, algunes de presència efímera, cert, serveixen per presentar-nos, configurar i encimbellar amb precisió quirúrgica el calidoscopi emocional dels quatre turmentats i ferits protagonistes. Sense ells, res és igual. Sense ells, la tensió dramàtica decreix i els protagonistes queden massa sols, massa isolats, amb unes interpretacions resultants que quedaran del tot a compte de la força individual de cada un dels actors.

Tot plegat, doncs, un gran i meritori esforç per part d’una bona companyia i d’un director intel·ligent, però que en aquest cas han acabat oferint un producte malauradament fallit. Una llàstima.

11951884_10207434991291197_327116086092049621_n

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s