Mesura per mesura: un Shakespeare massa perfecte

What is called in the Bible good and evil was forbidden knowledge, because it’s not genuine knowledge at all: It can’t even tell us anything about good and evil. This kind of knowledge came into the world with the discovery of self-conscious sex, when Adam and Eve knew that they were naked, and the thing that repressive legalism ever since has been most anxious to repress is the sexual impulse. (Northrop Frye on Shakespeare).

 

Mesura per mesura no és una obra fàcil de catalogar. Harold Bloom l’engloba dins del que ell anomena The Problem Plays (juntament amb Troilus i Cressida i Tot va bé si acaba bé), és a dir, obres que, d’una manera o d’una altra posseeixen components dramàtics amb parts de comèdia i que acaben amb happy end. Mesura per mesura no és una tragèdia (per bé que hi ha moments que sembla que ens hi puguem atansar), però tampoc és una comèdia bastida a l’entorn d’embolics i ambigüitats, tal com succeeix a les comèdies clàssiques inicials i mitjanes del cànon shakespearià. Els personatges tenen actituds desconcertants que també han desconcertat molts experts al llarg de la història: Samuel Johnson[1], per exemple, i de manera molt intuïtiva, afirmava que la part còmica de l’obra li resultava més natural i agradable que la part seriosa, molt més dolorosa i poc elegant. Ara bé, què ens mostra aquesta obra perquè resulti tan desconcertant? A tall de resum, el duc de Viena cedeix provisionalment el seu càrrec a un lloctinent seu (Angelo) perquè aquest apliqui la llei amb severitat, ja que el duc no ho ha sabut fer durant massa anys. La primera mesura “estricta” que pren el lloctinent és condemnar a mort un jove cavaller (Claudi) per haver fet Pasqua abans de rams amb la seva promesa (Julieta), cosa que a l’època equivalia a haver practicat el prohibit adulteri. A partir d’aquest sorprenent fet, la germana del condemnat, una jove novícia (Isabella), suplicarà el perdó del seu germà al lloctinent, tot despertant-li en aquest un desig sexual que finalment ell acabarà satisfent, però de manera errònia amb una antiga promesa seva (Marianna). Aquest fet provocarà que el lloctinent mostri una doble moral tot trencant l’estricta legalitat que ell mateix feia pagar amb duresa als altres. Totes aquestes accions són contemplades pel duc, que segueix els esdeveniments disfressat de monjo i que al final de l’obra acabarà impartint justícia equitativa. Mesura per mesura, doncs, posa en escac dos elements que no eren gens estranys en el teatre de Shakespeare com són la justícia i la moralitat, conceptes que entren en tensió –i implosió– en el moment que el desig sexual fa acte de presència. El principi d’autoritat, essencial en qualsevol societat, requereix que es combini amb el principi d’equitat i clemència, ja que si això no succeeix, l’autoritat es transforma en una simple legalitat repressora. Com molt bé apunta Northrop Frye, des d’un punt de vista religiós tots som desobedients de les lleis de déu i, per tant, si no fos per la clemència divina, no ens podríem guanyar la glòria del cel. Justament això mateix es el que Isabella li retreu a Angelo (acte segon, escena 2):

Un temps, totes les ànimes del món van ser culpables

i aquell que hauria pogut prendre’n l’avantatge

va trobar-hi el remei. ¿Què seria de vós,

si Ell, el model més alt de tot judici,

us jutgés tal com sou?

Curiosament podem trobar pràcticament el mateix discurs en una altra obra de Shakespeare com és El mercader de Venècia, en el moment que Portia, davant la cèlebre demanda de Shylock de la lliura de carn d’Antonio, proclama davant les autoritats venecianes el següent (acte quart, escena 1):

Per sobre del poder del ceptre

hi ha encara la clemència que es troba entronitzada

en el cor dels monarques

i que és un atribut de Déu mateix.

Així, doncs, hi ha un poder terrenal que se’ns mostra

més semblant al de Déu, quan la clemència

tempera la justícia. Per tant, jueu,

tot i que el vostre clam és la justícia,

considereu això: només amb la justícia

cap de nosaltres no se salvaria;

resem per obtenir clemència, i aquesta oració

ens diu a tots que hem d’actuar amb clemència.

L’analogia entre tots dos personatges i totes dues obres és ben evident, i la dura crítica a les limitacions de la justícia humana mancada de clemència divina també. Més encara quan a Mesura per mesura, Angelo acaba caient en el pecat carnal i amb la seva doble moral demostrarà clarament que ningú no pot respectar la llei a la perfecció.

Quant al muntatge de Declan Donnellan i els actors del teatre Puixkin, es podria aplicar una coneguda definició de Josep Pla sobre Josep Carner. A Tendències sobre la nostra literatura, Pla afirmava que Carner tenia un únic defecte: ser massa perfecte, fet que podia representar un problema per als seus lectors. Salvant totes les distàncies, aquest pensament de l’escriptor empordanès podria aplicar-se a la versió que Donnellan ens ha ofert d’aquesta obra de Shakespeare. Amb una posada en escena intemporal, carregada de jocs simbòlico-al·legòrics (malgrat la intemporalitat aparent, és inevitable trobar referents vagament identificables amb l’actual Rússia de Putin, com és el cas de la violència policial, per exemple) i amb uns intèrprets d’aparença plenament contemporània, Donellan desplega un muntatge on tots aquests recursos formals encaixen entre si com un engranatge de rellotgeria; el director, per tant, fa gala d’una intel·ligència i d’una imaginació que no seré pas jo qui descobreixi a hores d’ara. Amb Mesura per mesura, doncs, Donnellan certifica que domina el seu ofici com pocs directors poden presumir de fer-ho. Ara bé, si utilitzant la famosa frase de José María Valverde passem de l’estètica a l’ètica, el resultat del producte ja resulta més discutible. Més enllà de l’admiració que pugui generar l’escenificació esmentada, el muntatge en general és fred –a voltes quasi gèlid–, ja que en cap moment es transmet l’emoció que sovint comporten els clímax de les obres shakespearianes. La perfecció formal russa –exemplar en el treball corporal, per exemple– duu uns personatges a mecanitzar en excés la humanitat dels personatges d’aquesta complexa obra. Un exemple: Angelo, el lloctinent, és un caràcter que hauria de mostrar una apassionant dialèctica interior: inseguretat inicial per a un càrrec que li ve gran i que combat justament aferrant-se a l’estricta aplicació de l’encàrrec rebut, això és, una aplicació de la llei al peu de la lletra; aquest fet hauria de mantenir el personatge en una lluita i incomoditat constants (un desequilibri/inseguretat que lluiria per contrast amb la seguretat del seu ajudant, el just Escalus). El personatge que vam poder veure a Girona, però, s’acostava més al perfil del Christian Bale d’American Psycho més que no pas al personatge dialèctic shakespearià esmentat. Aquesta fredor també va afectar Isabella, la novícia germana del condemnat Claudi, que hauria de tenir unes variacions i dubtes propis d’una més que probable adolescència julietesca, però que en la versió de Donnellan mostra una seguretat i força més dignes, posem el cas, d’una Hèlena del Somni d’una nit d’estiu que la d’una insegura i emocionalment variable joveneta aspirant a monja. D’altra banda, el trapella Lucio, proper al cèlebre Falstaff, però més simple que el panxacontent company del príncep Harry, amb les seves accions moralment discutibles demostra la inutilitat de fer complir la llei per millorar el comportament dels vienesos; Donellan ens el presenta com un personatge quasi seriós que en cap moment causa la hilaritat que generen algunes de les situacions còmiques que viu el personatge al llarg de l’obra.

El resultat de tot plegat, com dic, és un bon espectacle global, formalment impecable, però que té certes dificultats per fer-nos arribar aquella calidesa i aquella emoció necessàries que ens han de sacsejar els sentits i permetre’ns qüestionar a nosaltres mateixos i tot el que ens envolta.

2alexander-matrosov,-peter-rykov,-alexander-arsentyevbx

[1] Samuel Johnson: Preface to Shakespeare.

https://ebooks.adelaide.edu.au/j/johnson/samuel/preface/contents.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s