Reflexions sobre el teatre de T.S. Eliot arran d’una lectura d’Assassinat a la catedral

Drama springs from religious liturgy, and it cannot afford to depart far from religious liturgy. T.S. Eliot.

T.S. Eliot atorga una gran importància a la dimensió religiosa del teatre i considera la fe cristiana quelcom més que una simple creença: una manera harmònica de viure. Eliot sap que un ritual religiós no té cap efecte sobre qui no creu, però també sap que el teatre pot relacionar les necessitats humanes amb unes certes necessitats espirituals i, per tant, cerca una litúrgia menys divina, però que connecti amb una dimensió espiritual del públic que ell creia afeblida. Així, per exemple, a Assassinat a la catedral (1935) no s’utilitza la trama històrica per reivindicar res terrenal. El possible debat polític amb el poder com a epicentre de lluita a partir del triangle rei-barons-papat esdevé un simple framework que servirà en safata l’autèntica matriu del conflicte que l’autor pretén projectar: la irreconciliable dialèctica entre la llei humana i la llei divina (recordeu el precedent d’Antígona) i, atès el curs dels esdeveniments, el triomf –per mitjà del martiri, això sí– d’una moral necessària que ell creia perduda o distreta i que veu necessari de recuperar per al be individual i col·lectiu. Ni el teatre de simple entreteniment (Noel Coward, per exemple) ni el de color polític i reivindicatiu de l’època (J.M. Synge, W.B. Yeats, W.H. Auden) podien aconduir el públic a satisfer unes necessitats que, segons Eliot, el teatre clàssic proveïa i el teatre del moment ja no. Eliot, amb el seu teatre pretenia connectar amb la realitat, però carregant-la d’una dimensió espiritual que ajudés a enriquir anímicament el públic, que l’aconduís cap a una reflexió interna necessària per a una vida individual i col·lectiva satisfactòries, i això només podia succeir si el teatre recuperava l’antic ritual comunitari que se li suposava que posseïa i que ell creia que havia perdut. I com l’autor pretenia establir aquesta connexió? 1) Creant uns personatges que s’expressessin per mitjà de registres diferenciats que definissin l’esperit de cadascun d’ells: d’una banda, la càrrega més espiritual que es manifesta a través d’un registre clarament poètic en la veu dels sacerdots i en algunes parts del discurs de Thomas Becket; d’altra banda, un marcat discurs realista per part dels personatges més humans-carnals, com és el cas dels discursos dels soldats –interessantíssims des d’un punt de vista d’anàlisi retòrica!– i en alguna que altra rèplica del mateix Thomas Becket als sacerdots i als mateixos soldats. 2) Recuperant formes clàssiques com el teatre en vers o la presència del cor femení que representa el dramàtic autoreconeixement d’una estoica aurea mediocritas per part del poble quan la situació que es presenta davant seu té una transcendència que ja no pot bandejar.

Francesc Cerro, en el segon espectacle del cicle Grans Mestres a Escena al teatre Fortuny de Reus, ha dirigit Joan Carreras, Txe Arana i Lluís Marco, els quals s’han posat en la pell de Thomas Becket el primer, i en la del cor femení, dels sacerdots i dels soldats, els altres dos. La seva lectura va resultar matisada i sensible: un convincent i sofert Becket-Carreras, una Txe Arana abassegadora en la tessitura sensual i visceral, però més justa en allò que en termes operístics en diríem la mezza voce, i un Lluís Marco que imparteix una lliçó de dicció i d’emoció nascuda de la paraula. Una excel·lent feina global de tots tres intèrprets, acompanyada de l’habitual honestedat de Cerro en projectar l’esmentada idea d’Eliot, però que malauradament presenta una noció teatral allunyada del sentir dels nostres temps. Cal no oblidar que avui dia les emocions epidèrmiques són el principal valor en voga (màrqueting emocional, programes d’autor que toquen la fibra…) i que els valors intel·lectuals i espirituals cotitzen molt a la baixa. Que algú, doncs, amb tota la seva bona fe i professionalitat pretengui sacsejar l’esmorteïda mediocritat de tots nosaltres per mitjà d’un exemple de martiri espiritual que posa en escac un poder basat en els valors materials i que això es faci a través d’un missatge religiós –per desdoctrinitzat que sigui– resulta, certament, una  proesa que situa l’ideòleg d’aquest espectacle en la mateixa situació que el pobre Sísif: empenyent inútilment una pesada càrrega amunt i avall de la muntanya. En aquest sentit trobo que el públic d’avui segur que connectaria molt més amb el Becket ou l’Honneur de Dieu de Jean Anouilh, ja que aquest autor va bastir el seu drama a partir de la fallida relació entre Thomas Becket i Enric II i el dolor que va comportar el trencament de la seva vella amistat, així com les funestes conseqüències polítiques que el fet va acabar generant. Ras i curt, un culebrot fraternal amb esquitxos èpics de fons i tot plegat no pas mancat d’un cert to irònic (èxit, doncs, del tot garantit!)

Dit això, però, celebro aparentment equivocar-me en el meu diagnòstic pessimista després d’haver comprovat com la platea del teatre Fortuny es va omplir –un cop més!– per presenciar aquest nou espectacle de la paraula. Tal com Becket desitjaria, cal confiar que l’exemple (reusenc!) fructifiqui. Per al bé individual i per al col·lectiu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s