Better Together!

Ja sé que sóc un cas estrany, però tot i desitjar racionalment –estratègicament– que el Sí hagués guanyat a Escòcia, més que res per veure com s’ho feia la UE amb un nou estat resultat d’una escissió democràtica dins de la mateixa UE, emocionalment confesso que he esbossat el més ampli dels meus somriures en saber que finalment guanyava el No al referèndum d’Escòcia. Provaré d’explicar això que alguns veuran com una incongruència.

A Catalunya tenim una tendència lordbyroniana molt accentuada, és a dir, som especialistes a fer-nos nostres causes alienes, no tant per un esperit romàntic com el que alenava les gestes del wicked lord, sinó més aviat per impotència pròpia a l’hora d’assolir les fites nacionals anhelades. I esclar, això sovint acondueix a veure tot conflicte nacional des d’una perspectiva excessivament nostrada. Aquests dies he sentit o llegit expressions sobre l’“assoliment” de la llibertat si els escocesos es treien del damunt el “jou anglès” i d’altres disbarats semblants.

El fet d’haver viscut més de sis anys a la GB (i vaig viure a Anglaterra primer i a Gal·les després) em porta a conèixer una miqueta determinades actituds que aquí, en general, ens queden excessivament allunyades. Per exemple, que un escocès digui No al referèndum d’independència –com els gal·lesos que van votar no a la Devolution Act de 1997 i que va permetre crear la Welsh Assembly (una mena de Mancomunitat com la que se’ns va permetre de tenir a nosaltres el 1914)–, no el converteix –en absolut– en pro-anglès. És més, he conegut gal·lesos que odien profundament els anglesos i que van votar No a l’autogovern limitat de la seva Assemblea. Per entendre’ns, a la GB no hi ha botiflers. Hi ha opinions diverses, simpaties variades, fílies i fòbies, però això no té una traducció política com nosaltres imaginem. Com s’explica això? Doncs com sempre passa, la història, el passat, resulta imprescindible per entendre el present. Per resumir-ho breument: la formació de la Gran Bretanya es va produir per superposició d’identitats nacionals; el britanisme és el producte artificial que creen els anglesos per englobar les altres nacions que la componen sota la tutela d’Anglaterra (i acabar, tot sigui dit de pas, amb les guerres internes). Altrament dit, Anglaterra domina, però a canvi respecta les identitats que té sota el seu domini amb el pretext d’una unió potent davant d’allò que cau a l’altre costat del Canal de la Mànega. Només una anècdota que permet entendre una mica això que acabo de descriure: Anglaterra no té himne nacional, ja que el God Save the Queen és l’himne de la Gran Bretanya, l’himne de tots els britànics. La realitat, però, quina és? Que els escocesos i els gal·lesos tenen el seu propi himne (i no volen sentir l’himne dels monarques britànics ni en broma!) i que els anglesos senten el God Save the Queen com el seu himne propi, el de la grandesa imperial d’ells, és a dir, dels britànics/anglesos, és a dir, dels fundadors de la Union . És embolicat, però ningú ha dit que la realitat sigui senzilla (llevat dels nostres lordbyronians, esclar!)

I això què té a veure amb nosaltres? Doncs ben poca cosa: després de 1714, els castellans van actuar seguint una lògica francesa (i no pròpia, com els britànics, però què es podia esperar si qui va guanyar la guerra de successió amb els catalans va ser un Borbó?), és a dir, una nacionalitat (els castellans) que imposa també una supranació (Espanya), però renunciant a la seva pròpia nacionalitat –la castellana. Castella, doncs, passa a ser Espanya a diferència del que intel·ligentment va fer Anglaterra respecte a la suprenació britànica, que va seguir sent Anglaterra i va poder respectar, per tant, les altres nacions que formaven la unió. Aquí, però, la renúncia nacional dels castellans passava per una renúncia nacional conseqüent de les altres parts de l’antic regne hispànic de la corona d’Aragó. Ras i curt: els castellans no van deixar de ser nacionalment castellans perquè els catalans seguissin sent nacionalment catalans. Tots havien d’acatar la nova nació comuna que els unia: Espanya (que era Castella). I això no va ser producte de cap Act of Union, sinó les conseqüències directes d’una guerra. I a partir d’aquí, el que més o menys tothom coneix avui dia: Cataluña és España, Cataluña nos pertenece, etc. Afirmacions que tenen tota la lògica castellana del món: una lògica d’ocupació i de disseny nacional que va tenir lloc ara fa 300 anys (però cobejada pels capitostos castellans molt abans, esclar!) i que res té a veure amb la composició de la Gran Bretanya i de les seves nacions.

Així, doncs, que una nació reconeguda com Escòcia cregui que té prou força i dret com per anar un pas enllà de l’statu quo actual i vulgui passar a controlar els seus propis recursos (llegeixi’s sobretot petroli) no és estrany. Com no és estrany que Londres hagi mogut tots els seus fils per mantenir la unió intacta. Joc d’interessos en què no crec que ningú hagi perdut del tot: Londres manté la unió i Escòcia, més enllà d’acaparar mirades de tot arreu, aconseguirà unes quotes d’autogovern que no hauria ni somniat abans del procés. I tothom seguirà amb les seves fílies i les seves fòbies, com a tot arreu, exercint, això sí, un concepte de la política –estratègia i civilitat- que duu la indiscutible marca britànica. I qui hi perd aquí? Doncs els ingenus catalans que creuen que una de les seves causes –una altra!– ha tornat a perdre i que, per tant, el crit agònic final de “llibertat” de Braveheart no ha triomfat. Em temo, però, que l’èpica literària i cinematogràfica no acaba de correspondre’s a la realpolitik que en ple segle XXI impera canal de la Mànega enllà.

Personalment celebro que la Gran Bretanya, amb les seves nacions, Escòcia, i les meves estimades Anglaterra i (sobretot) Gal·les, segueixin unides formant una potència que manté la seva independència respecte a Brussel·les. Tots sabem què vol dir estar en mans de la troika quan no ets ningú, oi? Perquè, estimats compatriotes, una última qüestió: si vosaltres, amb un país identitàriament reconegut i respectat, us diuen que en comptes de la lliura i de la dependència del Bank of England, passes a dependre a mig o llarg termini de Brussel·les, ergo dels Draghi, Merkel, Hollande & cia, què hauríeu acabat votant? De la resposta a aquesta pregunta crec que obtindreu el perquè del que va passar ahir a Edimburg. Sense Bravehearts ni Rob Roys.

Civil_Jack_of_the_United_Kingdom.svg

Anuncis

2 pensaments sobre “Better Together!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s