El zoo de vidre i el curiós efecte mirall americà

Tennessee Williams obté el seu primer gran èxit a Broadway l’any 1945 amb l’estrena de The Glass Menagerie (El zoo de vidre), una obra amb components autobiogràfics que compila i projecta records de la família de l’autor i de la seva vida a Saint Louis. Williams presenta una obra memorialista, és a dir, un relat que procedeix del record d’un dels seus protagonistes –Tom–, tal com el mateix personatge relata a l’inici de l’obra, i en què es presenta la dissolució de la família Wingfield a causa de tot un seguit de circumstàncies personals producte de frustracions diverses: Tom treballa en una fàbrica de sabates que menysprea, ja que vol ser escriptor; admira subtilment l’esperit de llibertat que va portar el seu pare a abandonar la llar familiar i somnia algun dia a fer una cosa semblant. La seva mare, Amanda, exerceix una asfixiant sobreprotecció sobre els seus dos fills, damunt dels quals projecta les frustracions d’un present angoixant que contrasta dolorosament amb l’esplendor del seu passat. La germana de Tom, Laura, pateix un lleuger defecte físic que, juntament amb la personalitat abassegadora i la sobreprotecció a què la sotmet la seva mare, li crea uns problemes emocionals –un clar complex d’inferioritat– que l’aboquen a aïllar-se del món real per acabar refugiant-se simbòlicament en un petit món de cristall que té a la prestatgeria de casa: una col·lecció d’animalets de vidre que per a ella són molt més reals que el món hostil que queda més enllà de les parets de l’apartament familiar.

La família Wingfield és víctima del seu propi fat, del pas del temps, però també d’una prosaica i destructiva realitat: la d’una Amèrica que clava les urpes de la Gran Depressió de 1929 damunt dels més dèbils. No oblidem que Williams és el gran retratista de la marginalitat del somni americà postrooseveltià, el retratista dels que no tenen cabuda en el mainstream de la vida americana. Si a això afegim els referents històrics que emmarquen l’obra (guerra civil espanyola, els disturbis a diverses ciutats americanes…) i que s’esmenten subtilment al llarg de la representació, podem concloure que El zoo de vidre és quelcom més que el lament de Tom per haver acabat abandonant la seva germana: és una elegia a la pèrdua de la innocència. La Depressió va destruir una part del somni americà i la Segona Guerra Mundial va destruir bona part dels que encara creien en aquest somni. Així, no ens trobem només davant d’una obra que mostra uns conflictes emocionals individuals, sinó que, tal com succeeix a L’hort dels cirerers –Txèkhov és un referent imprescindible per al teatre Williams–, ens trobem davant d’una societat que es troba en un moment de canvi: la fe en les possibilitats de l’ésser s’ha esvaït definitivament. El trencament final de la banya de l’unicorn de vidre –com la tala dels cirerers al final de l’esmentada obra de Thèkhov– assoleix una dimensió simbòlica que va més enllà del final d’una projecció romàntica individual: simbolitza el final d’una època, el final d’una determinada visió de la humanitat.

The Glass Menagerie és una obra que acaba convertint la percepció subjectiva del record en una aproximació estètica a la veritat i això mateix és el que Tennessee Williams desenvolupa des d’un punt de vista formal per mitjà del que ell anomenaria una nova plasticitat teatral [1]. Aquest concepte consisteix bàsicament a projectar una certa concepció expressionista sobre l’escena que permeti visualitzar el ric món interior dels personatges i marcar distàncies amb unes formes naturalistes que ell veia ja incapaces d’arribar a aquesta veritat, és a dir, incapaces d’expressar les coses tal com eren i no només com a mer reflexos objectius del real. Aquesta nova concepció teatral es traduiria damunt l’escena per mitjà de l’ús particular de la llum, de la música i de la simbologia de cert material escenogràfic; Williams cercava crear atmosferes que aproximessin el públic a la complexitat anímica dels personatges de les seves obres, desitjava que l’espectador pogués observar el contrast entre el diàleg dels personatges i el significat real de l’acció, ja que la veritat anava molt més enllà d’un simple retrat dels fets (Un exemple d’això en escena és la projecció d’imatges de l’univers en moviment -la fantasia desitjada- tan bon punt Laura posa en marxa el seu zoo de vidre).

Com acostuma a passar amb certs clàssics, però, el dubte sobre respectar la versió original o bé provar d’imaginar una posada en escena que, bo i respectant la intencionalitat de l’autor, trenqui amb aquesta primera versió és inevitable. Fa ja uns quants anys vaig poder presenciar als Malvern Theatres (població, The Great Malvern, on Edward Elgar i Bernard Shaw celebraven festivals de música i teatre respectivament) una meravella de versió amb un escenari inclinat i il·luminació distorsionant que contrastava amb uns pocs mobles antics (de l’època). La incomoditat física de l’escenari per als intèrprets es traspuava fàcilment al garbuix de frustracions dels personatges de l’obra. La llum –tal com volia Williams– ajudava a trencar la línia temporal entre el Tom narrador i l’acció familiar, que com he dit se situa en el record del propi Tom. I el naturalisme es mantenia en els vestits dels protagonistes i en els mobles (a més dels diàlegs, esclar). El conjunt, doncs, modernitzava imaginativament la visió de l’obra tot resseguint l’esperit de l’esmentat Plàstic Theatre (val a dir que aquesta versió em va permetre de gaudir d’una inigualable Amanda de la mà de la millor actriu que he vist mai damunt d’una escena com és Brenda Blethyn).

Sovint, però, grans escenaris comercials com Broadway i el West End –on el Zoo no ha parat de representar-se des del dia de la seva estrena– arrisquen poc en aquest sentit i solen projectar una imatge global de l’obra molt propera (si no idèntica) a la de l’estrena novaiorquesa de l’any 1945. I això sembla que ha tornat a passar ben recentment amb l’aclamada versió que John Tiffany ha estrenat aquest mateix any a Broadway. Doncs bé, si un contempla les imatges d’aquesta representació, li resultarà ben fàcil d’observar que la versió que Josep Maria Pou està oferint al teatre Goya s’ha inspirat plenament en aquest èxit novaiorquès. Suposo que arribats a aquest punt ens tornem a trobar amb un debat semblant al de la dicotomia que plantejava abans entre classicisme escènic o innovació/ruptura: d’una banda sempre hi haurà qui agraeixi a Pou que mostri al públic barceloní que no pot viatjar a Nova York una versió nostrada d’un èxit d’allí, però d’altra banda també hi haurà aquell que pensi que el plagi no és res més que una sortida per a qui l’originalitat i la creativitat escèniques ja fa temps que han passat de llarg del seu imaginari (si és que mai han existit).

És una llàstima no poder veure la versió americana sencera per poder copsar fins a quin punt el treball interpretatiu de Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives ha estat també mimetitzat respecte el dels seus col·legues americans Cherry Jones, Zachary Quinto, Celia Keenan-Bolger i Brian J. Smith, o bé si aquí hi ha hagut una certa originalitat en el treball. Com podeu comprovar en els rètols de l’obra (a sota), si res més no de lluny, costa de distingir-los: qui sap si això també succeeix en escena! Si algun rodamón teatral ens ho pogués aclarir estic segur que el públic ho agrairia d’allò més. Mentre rebem aquesta informació, però, pel que fa a les interpretacions barcelonines, el treball és notable, tot i que irregular: si bé Dafnis Balduz crea un prou versemblant Tom en les seves dues tessitures temporals: la del present distanciat que narra l’acció al públic i el que es troba immergit en la situació dramàtica familiar, Meritxell Calvo treballa la delicadesa i la inseguretat de Laura a partir d’una sobreexcitació nerviosa que l’acosten a la inseguretat d’una adolescent, més que no pas a l’efecte frustrant d’una vida sotmesa a unes forces que la superen. D’altra banda, Míriam Iscla se serveix de la seva forta personalitat i recursos com a bona actriu que és, per projectar una Amanda que combina alguns moments brillants amb d’altres en què, per dir-ho ras i curt, exhibeix massa Míriam i poca Amanda. Per últim, Peter Vives, amb el seu estatisme corporal i to altiu, dibuixa amb correcció un bon Jim, el pretendent de Laura, que no és res més que el representant del naïf American Dream que contrasta -il·lusòriament, això sí- amb els aires de frustració que projecta la família Wingfield.

Vist el resultat global del muntatge, però, i enllaçant amb el que deia abans, personalment quedo a l’espera de veure una nova i original versió de El zoo de vidre. L’obra és tan rica, complexa i apassionant com per merèixer aquest esforç en el futur.

zoo-de-vidre menagerie__oPt

 

 

[1] Per a més informació osbre aquest aspecte podeu consultar Richard E. Kramer, “The Sculptural Drama”: Tennessee Williams’s Plastic Theatre (http://www.tennesseewilliamsstudies.org/archives/2002/3kramer.htm).

 

Anuncis

2 pensaments sobre “El zoo de vidre i el curiós efecte mirall americà

  1. Hola Jordi, felcitats pel bloc i per transmetre els teus coneixements.

    Com a estudiós que ets de la figura de Tennessee Williams i sense ànim de comparar, em pregunto si vas poder gaudir en el seu moment de la versió lliure de “Figurets de vidre” que es va poder veure fa un parell d’anys a Temporada Alta, a càrrec de Romina Paula i la seva companyia, i que va acabar esdevinguent una de les grans triomfadores del festival.

    • Hola, Xavi. Gràcies pel comentari. Doncs no, malauradament no en vaig tenir l’ocasió. Per les imatges, el treball sembla d’allò més suggeridor i, en tot cas, hi ha un profund tractament del personatge de la Laura Wingfield que va més enllà del clixé superficial amb què s’acostuma a tractar aquest personatge, tal com ara mateix podem comprovar veient el muntatge de John Tiffany que Pou ha portat al Goya…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s