Els nostres clàssics teatrals i els nostres errors clàssics

In the particular is contained the universal.

James Joyce

Arran de l’estrena d’una de les gatades de Serafí Pitarra al TNC, El cantador, m’ha cridat l’atenció la reflexió que Elsa Álvarez Forges fa de l’obra a Núvol. Entre d’altres consideracions, Álvarez afirma que aquesta obra “no és un clàssic”, ja que “té data de caducitat” perquè parla “de l’actualitat política i artística de l’època, que avui ens cau molt llunyana” i, per tant, conclou Forges, [El cantador] “no és vàlida com a obra d’art”.

Deixant de banda les múltiples, variades i discutibles definicions de què és o què no és una obra d’art, i més enllà de la normalitat que suposa que es programi un autor local del segle XIX a qualsevol país que tingui una tradició teatral normal, crec que potser fóra bo d’entendre que una representació teatral vuitcentista no sempre té com a raó de ser o com a objectiu únic transmetre’n la seva universalitat, sinó que també hi pot haver un desig de recuperar, representar i consolidar en l’imaginari col·lectiu una memòria que ha permès de traçar una línia de continuïtat històrica teatral que ens explica a través del passat. Girs lingüístics, humorisme, teatre de situacions, caràcters, fets històrics, la societat de l’època, allò que feia glatir els nostres besavis, en definitiva; tot plegat configura un imaginari que avançarà, evolucionarà, canviarà al llarg del temps, i la consciència d’aquests canvis –l’evolució històrica i estètica d’un país, també a través del teatre– hauria de formar part de manera natural del nostre patrimoni personal, social i cultural; sense tenir consciència d’això, difícilment foragitarem un dels mals endèmics del teatre català, que no és altre que l’amnèsia històrica. No hi ha teatre a les escoles, amb prou feines hi ha editorials de textos teatrals i la literatura dramàtica resulta desconeguda per a la gran majoria de catalans: qui són per als autors d’avui dia o per al públic mitjà Francesc Fontanella, Joan Ramis, Josep Robrenyo, Eduard Escalante, Víctor Balaguer…? “Desconeguts”, “irrepresentables” (cert en alguns casos) i “museístics”, són alguns dels qualificatius habituals que s’empren –sempre amb un menyspreu evident!– a l’hora d’esmentar els dramaturgs catalans del XIX que no són Àngel Guimerà (i aquest, justet s’escapa de la crema). Conseqüentment, la nostra tradició escènica, a més d’escapçada per raons històriques i polítiques òbvies, resulta feble i, per damunt de tot, ignorada.

El que està fent Xavier Albertí al TNC és certament important: programar Josep Maria de Sagarra i Serafí Pitarra en una mateixa temporada, juntament amb conferències obertes a tothom, programes de difusió a les biblioteques públiques, publicacions, acords amb escoles i instituts, etcètera, és una tasca pedagògica ingent ateses les enormes mancances del país en aquest camp. Conèixer el camí irregular i farcit d’obstacles de tota mena que ha recorregut el teatre català del segle XIX ençà permet entendre millor el perquè del nostre il·lusionant present teatral.

Aquesta mateixa setmana ho comentava personalment amb Josep Maria Miró tot parlant d’Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra, també representada al TNC. Deia apassionadament Miró, “potser hi ha moments que l’obra conté algunes situacions que avui dia grinyolen o que ens resulten carrinclones, però la força humana del drama combinada amb l’assumpció d’una situació històrica concreta fan que el producte dramàticament funcioni i alhora es visualitzi, es faci pública, una baula més de la nostra tradició teatral. La programació de l’obra, doncs, és tot un encert per part del TNC!”. No cal dir que subscric fil per randa l’opinió del dramaturg osonenc.

Aquí, però, a més de pobres som exquisits: cal que tot autor català sigui per definició clàssic i universal alhora si volem representar-lo. Sembla que si no tenim Marivaux o Shakespeare (que no els tenim!), ja podem desar les nostres obres al calaix! Seguint aquest esquema reduccionista, doncs, ben pocs autors de ben pocs països són dignes de ser representats enlloc! Per posar només un exemple proper: un autor com Eugène Labiche, les obres del qual, pels gustos d’avui dia, resulten ben adotzenades, hauria de reposar entre els prestatges de les biblioteques només per a gaudi d’estudiosos, acadèmics i d’algun nostàlgic demodée; doncs bé, recomano que es faci un cop d’ull a la programació de La Comédie Française d’aquesta temporada i trobareu el vodevilesc Labiche programat amb tota normalitat en el teatre nacional més clàssic de França. Allà, però, localisme i universalitat a l’hora de parlar de patrimoni propi han anat sempre de la maneta.

Està clar que els ciments dels edificis no es veuen i que allò que llueix més és la façana o els acabats interiors; hauríem de saber, però, que per bonic que sigui un habitatge, si no hi ha solidesa en els fonaments la inestabilitat serà permanent. Fóra bo no oblidar-ho, malgrat la nostra rabiosa modernitat i el nostre roent i indomable cosmopolitisme.

 

Teatre català

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s