Harket, de Juan Pablo Mendiola: art, tècnica i emoció

Drama can be expressed in many ways –mime and song, dance and shadow-play, mask and marionette. But whatever the means of representing dramatic action, nothing for me surpasses the power of the word when it defines or prompts that action. Peter Hall.

Aquests significatius mots que defineixen l’esperit de tota una tradició teatral com la britànica, curiosament són perfectament vàlids per a un espectacle interdisciplinari com Harket [Protocolo]. L’originalitat de l’espectacle consisteix a presentar una escenografia en constant canvi visual gràcies als efectes tècnics del vídeomapping. L’escenari és senzill: dos plafons de fons que simbolitzen uns murs, un sofà, una butaca i una tauleta és tot el que trobem dins d’aquest simbòlic búnquer on una noia es troba aparentment tancada com a mesura de protecció davant d’uns suposats perills exteriors. La noia està en contacte –i diàleg– constant amb un sofisticat sistema d’intel·ligència artificial anomenat Map#2 amb el qual interactua i li proporciona preparació i entreteniment físic, mental i sensorial per tal de facilitar-ne la supervivència en una situació d’aïllament de temps indefinit.

Treballant una angoixa ontològica d’arrel kafkiana i amb una meravellosa exhibició coreogràfica amb tocs de Pina Bausch, Mendiola presenta un muntatge tècnicament perfecte i visualment hipnòtic que se sotmet per damunt de tot –i d’aquí la grandesa d’aquest petit gran muntatge– al drama creixent de la protagonista de carn i ossos de l’obra (Cristina Fernández). Partint de la quotidianitat dins del búnquer i mercès a uns hàbils diàlegs amb el seu antagonista cibernètic, de mica en mica Fernández va dibuixant un meravellós crescendo dramàtic que farà passar el seu personatge d’una aparent confortabilitat inicial a l’angoixa provocada per una sensació creixent de solitud i incomunicació que acaben per esdevenir del tot insuportables.

Curiosament, el magnífic treball coreogràfic i interpretatiu de Cristina Fernández es construeix a partir del diàleg i la interacció amb una màquina (i les seves projeccions tècniques espectaculars, com l’esmentat mapping, etc), però és només ella i el seu particular procés de despullament d’una humanitat isolada allò que realment encimbella el muntatge, i aquí és on ens cal tornar als mots inicials de sir Peter Hall. Els recursos tècnics aporten frescor i originalitat formal, però allò que realment garanteix l’èxit de qualsevol obra de teatre segueix sent el mateix ara que fa 2.500 anys: 1) acarar l’home davant la incertesa de la seva pròpia condició; 2) aconseguir un intèrpret que hi posi el cos i l’ànima per assolir aital propòsit.

No cal dir que l’excel·lent i completíssim treball de Cristina Fernández i la fecunda imaginació de Juan Pablo Mendiola permeten assolir amb escreix tots dos punts. Enhorabona a tos dos, doncs, i a tots els integrants de la companyia!

harket-protocolo-15

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s