Orlando, de Virgina Woolf: teatre amb guants de seda

Orlando, un jovenet admirat i respectat a la cort d’Elisabet I, que conrea poesia i que després d’unes aventures es queda endormiscat enmig d’un bosc i desperta convertit en una dona, avança a través del temps fent un salt temporal de l’Anglaterra elisabetiana a l’època contemporània de l’escriptora (1928), passant prèviament pel segle XVIII dels grans escriptors moralistes i il·lustrats.

Si les variacions sobre el temps caracteritzen bona part de l’obra de Virginia Woolf, Orlando potser és la narració més paradigmàtica pel que fa a la ruptura en el desenvolupament narratiu convencional en fer un doble salt espectacular –temporal i de gènere–, això sí, sempre per mitjà d’una narrativitat respectusa amb el realisme més convencional. La complexa paràbola literària que representa Orlando és potser un dels exemples més reeixits a l’hora de fer palesa aquella crisi d’identitat tan pròpia de la literatura d’entreguerres, una crisi que en el cas de Virginia Woolf projecta un desig d’eternitzar la temporalitat –objectiu que té en el trio James Joyce-Marcel Proust-Virginia Woolf la seva expressió més genuïna[1]–, però alhora també un desig de projectar l’espai i la mirada femenines en un món secularment androcèntric que trontolla quan aquesta mirada és qüestionada. Si a A Room of One’s Own, Woolf bastia un discurs en què reclamava literalment un espai propi per a la creació femenina, a Orlando l’autora observa, sent i transmet a través del temps, la pulsió literària des d’aquesta doble visió temporal i de gènere que qüestiona una única cosmovisió per a la creació literària.

Guy Cassiers planteja en escena la complexitat d’aquest pensament literari, no exempt de poesia, a partir d’unes propostes visuals tan aparentment senzilles com extraordinàriament suggeridores. El text és magistralment interpretat per Katelijne Damen, la qual a través d’un llarg monòleg (una hora i quaranta minuts seguits, sense pausa) projecta brillantment l’essència de la paràbola literària de Woolf de manera tan sentida com continguda; la seva progressiva transmutació de narrador a personatge i el seu despullament a mesura que s’atansa al temps actual és tan subtil com la seva vellutada i diàfana elocució. Cassiers i Damen, en definitiva, integren un binomi que aconsegueix el que semblava impossible, que no és altra cosa que transmetre plenament l’essència d’un text tan complicat de fons, com bell en la forma, i aconseguir-ho hipnotitzant de mica en mica una audiència que en arribar al final de l’obra ja ha quedat del tot corpresa pel viatge vital i intel·lectual d’aquest narrador(a)-personatge tan particular.

maxresdefault

[1] A diferència dels altres dos autors, però, en què destaquen, o bé la monumentalitat unitària d’una obra –Ulisses–, o bé un seguit d’obres entreteixides unitàriament –À la recherche du temps perdu–, el llegat de Woolf és molt més fragmentari i es pot entreveure el seu estil i la seva intencionalitat literària a través d’obres tan variades –en la forma i fins i tot en el contingut– com The Waves, Mrs. Dalloway, The Hours, In the Lighthouse, etc.

Anuncis

Un pensament sobre “Orlando, de Virgina Woolf: teatre amb guants de seda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s