Elisa Díez, les opinions i la crítica

Aquest darrer cap de setmana Elisa Diez ha publicat un escrit al seu bloc –Els intocables– en què carrega contra una part de la dramatúrgia catalana a qui acusa d’elaborar només un determinat tipus de teatre i esmenta noms que al seu parer són més valuosos que els d’un grup determinat de dramaturgs que, segons ella, controlen una part important del mercat teatral actual. L’article és interessant en la mesura que aporta unes opinions –o potser més aviat unes sensacions–, que, com ella mateixa demana al final de l’escrit, poden obrir un possible debat o discussió.

Avanço que les meves opinions públiques sobre dramaturgs catalans les he anat exposant en comptagotes a mesura que he anat descobrint noves obres i nous textos, però confesso que no tinc encara una visió prou completa del panorama global com per emetre cap veredicte, teoria o tesi sobre el comportament de tota una generació que, al capdavall, no fa pas tant que ha esclatat de manera generalitzada fins al punt de normalitzar el producte dramàtic català, captar un nou públic força fidel, i fer-se habitual a les cartelleres de tot el país. A primer cop d’ull, doncs, el mèrit d’aquesta dramatúrgia el considero més que notable i d’això ens en congratulem –o ens n’hauríem de congratular– tots. I aquesta fantàstica normalitat comporta precisament allò que succeeix en qualsevol país normal, és a dir, que la dramatúrgia catalana generi anàlisi, estudis, crítica, debats, etcètera. Sense anar més lluny, d’aquí a un parell d’anys hi ha previst que s’organitzi precisament un congrés acadèmic sobre teatre català i que girarà a l’entorn de la dramatúrgia catalana contemporània (i és més que probable que un servidor hi estigui més o menys involucrat en l’organització i participació). Mentre consolido els meus coneixements a l’entorn d’aquest interessant i engrescador tema, doncs, m’agrada llegir, copsar tota mena d’opinions, sensacions, teories, que es van generant, precisament, a causa de la mateixa vitalitat del fenomen.

És per aquest motiu que em va interessar d’observar les reaccions que generava l’escrit de Díez, no pel que fa a les adhesions o desqualificacions –que no m’interessen en absolut–, sinó des d’un punt de vista estrictament argumentatiu. La sorpresa negativa, però, és que segueixo esperant encara els arguments, ja que més enllà dels previsibles exhabruptes habituals en aquests casos, no hi ha pràcticament –llevat d’alguna excepció– res d’aprofitable en les rèpliques emeses fins ara a l’escrit original. No només això, sinó que hi ha a més una resposta que em neguiteja especialment pel que fa al contingut –la forma és bàsicament execrable–, ja que torna a entonar la cançó de l’enfadós pel que fa al paper de la crítica. La rèplica a Díez per part d’un més que probable àlies (Blai Pocull) ve a dir, de manera tan contundent com vulgar, que ella queda desqualificada a l’hora d’opinar sobre creacions, ja que no ha creat res. I nega qualsevol possibilitat de crítica o qüestionament a la feina que el tal Pocull anomena “col·lectiva”, ja que segons ell “aquesta gent crea llocs de treball [sic]”. Aquesta mateixa cançoneta, una mica més ben formulada, això sí, dissortadament ja l’he sentida/llegida en més d’una ocasió i en boca de gent suposadament intel·ligent.

Sense entrar en aspectes teòrics a l’entorn del paper i de la importància històrica de la crítica, i per simplificar-ne l’argumentació, tal com va dir un dia Francesc Massip, el fet que no hagis fabricat mai una cadira no et desqualifica a l’hora de jutjar si la cadira és bona, barata, sofisticada, moderna, balla o fins i tot si és estèticament interessant atès el teu gust i/o la moda imperant (encara que tampoc no hagis fet mai un curs sobre estètica ni interiorisme). Tan simple com això. Potser la clau de volta és que hi ha una generació que té massa abduït l’esperit del “progressa adequadament/li cal millorar”, és a dir, que està massa avesada a l’eufemisme que defuig tot judici categòric a l’hora de valorar feines i esforços que tenen una projecció privada o pública. Quan algú crea un producte que ha d’exhibir als altres, ja sap o hauria de saber que immediatament serà sotmès a un judici privat primer i potser públic després. I això és inevitable perquè passa pràcticament a totes les professions. Jo porto més de vint anys dedicant-me a l’ensenyament i la meva feina –força pública, per cert– sempre és valorada obligatòriament al final de cada semestre i/o curs. Doncs bé, quan algunes d’aquestes valoracions han estat negatives –poques, afortunadament!–, n’he escoltat els arguments exposats i, en funció del nivell d’aquestes argumentacions, les he tingudes més en consideració o menys. El que no se m’ha acudit mai en cap cas és desqualificar l’emissor de la valoració negativa en funció de si havia fet mai classes o no. Això és el que jo entenc com a comportament adult, un comportament que en alguns casos veig que coixeja, i força, a l’hora d’entendre el paper de la crítica i la seva relació –mai fàcil, cert– amb el dramaturg o la dramatúrgia de torn.

Així, doncs, seguirem esperant que algú, a partir de les afirmacions d’Elisa Díez -per acord o per desacord- ens parli d’obres, dramaturgs, tendències, moviments, dramatúrgies coetànies, contemporaneïtat, fusió de gèneres, comercialitat, funció del teatre públic/privat… Dissortadament, però, i atès el caire dels comentaris a l’article, em temo que aquesta espera va pel mateix camí que la dels bons Vladimir i Estragó…

Anuncis

6 pensaments sobre “Elisa Díez, les opinions i la crítica

  1. Si voleu venir, ja ho sabeu:

    Activitat: Taula rodona sobre la dramatúrgia catalana avui

    Amb: Jordi Casanovas, Josep Maria Miró, Pau Miró, Ivan Morales, Mercè Sarrias

    Data: 28/11/2013

    Hora: 20 h

    Lloc: Bar de la Sala La Planeta

  2. Una autèntica llàstima perquè precisament el 29 seré a Girona (per l’Orlando del Cassiers).
    Sens dubte, però, hi haurà més ocasions per debatre això i en un entorn molt mes adient que el bar d’un teatre.
    Salut,

    Jordi V

  3. Bé, el Bar de la sala La Planeta em sembla un lloc més que òptim per debatre sobre el teatre. Els bons afeccionats gironins no dubto que el trobaran un espai perfecte. En tot cas és el lloc escollit per el Club Ciutat del Teatre de Girona. Una vegada més, es demostra que la iniciativa privada i des de l’àmbit del mateix teatre s’avança a la iniciativa universitària. El moviment es demostra caminant, senyors filòlegs, i els debats s’inicien convocant-los i no faltant al respecte desde canals unidireccionals. Per futurs debats encara més exhaustius, romanc a la seva disposició.

    Jordi Casanovas.

  4. Em demano qui ha faltat exactament el respecte a qui. Si una mostra d’interès per oferir una dimensió important i merescuda a un debat s’entén com un menyspreu cap a algú, és que evidentment s’han mal interpretat les meves paraules de dalt a baix.

    Entenc perfectament, però, que la dificultat que suposa l’organització d’un congrés acadèmic no sigui gaire entès des de fora de l’àmbit universitari i que, per tant, pugui ser perfectament comparable i equiparable a una xerrada en un bar. Cap problema, però: la pedagogia és un camí dur que als professors no ens espanta. Come deia Williams, “the violets in the mountains have broken the rocks” i, doncs, estic segur que fins i tot vostè serà capaç d’apreciar la bona voluntat i el profit que se’n pot extreure d’un acte semblant.

    I per descomptat, senyor dramaturg, agraeixo infinitament -i anoto amb especial interès- la seva predisposició a participar-hi.

    Jordi Vilaró

  5. Estimat Jordi V. No sé si has estat mai al “Bar” de la Sala la Planeta, també es una sala on s’hi ha vist teatre, musica, poesia i sobretot, públic. I des d’on s’ha estimulat i divulgat l’art en molt diverses formes de de fa molt de temps. No es precisament un “pub”, el que tenen muntat allà dalt.

    Tant per el lloc, com per qui l’organitza i qui hi assisteix estic segur que se’n treurán més que paraules, cosa que tant pot passar en un bar com en un congrés.

    I ara, a risc de ser petulant deixeu-me dir-vos què pot fer una conversa de bar (o d’un congrés universitari) valgui realment l’esforç que suposa organitzar-lo.

    1- Que provoqui una reflexió: individual( com a autor, creador, programador, escriptor…) i/o col·lectiva (com a entitat, companyia, teatre…)
    2- Conclusió: que els membres de l’acte, tot i les seves diferències cooperin per tal de trobar el que els uneix (ja que el que els separa sol ser més fàcil) I ens deixin constància.
    3- Objetius i responsables. Amb total llibertat, cadascú (com individu o col·lectiu) hauria de comprometre’s a fer quelcom dintre d’un plaç per tal de col·laborar en solucionar els problemes que s’hagin detectat durant l’elaboració de les conclusions.

    Estic segur que totes les activitats organitzades per la gent del mòn teatral sabrán fer de les “converses de bar” autentitcs motors de canvi (i millora!)

    Salut i Teatre

  6. No em referia a la seva falta de respecte, sinó al que practica la senyoreta a qui vosté defensa en aquest article i que, hem de recordar, té seguidors gràcies a la seva activitat parasitària de recopilar la feina que altres professionals del periodisme teatral redacten, corregeixen i presenten amb rigor.

    Pel que fa als debats i congressos, reitero la meva total disposició a assitir-hi i, fins i tot, a ajudar, si cal. El que em sembla una mica agosarat és proclamar que cal un debat urgent i convocar-lo per d’aquí dos anys. Llavors ja serà tard per tot.

    salut i fins aviat,

    Jordi Casanovas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s