Distòpies culturals barcelonines

Potser seguint les sempre interessants reflexions de Santiago Fontdevila a l’Ara de fa uns dies, aquest estiu també he reflexionat un xic sobre la situació cultural del país, i més concretament sobre la situació cultural a la meva ciutat, Barcelona.

Fontdevila parla de l’etern debat sobre cultura gratuïta o de pagament. Personalment considero que debatre sobre això és com fer-ho sobre el sexe dels àngels: el tema sempre romandrà obert i, si bé de tot allò que se subvenciona públicament, no hauria de resultar-ne extravagant, la gratuïtat –pensem en les biblioteques, en l’experiència teatral dels magnífics Pàrquing Shakespeare o en un festival modest però amb un cartell tan interessant com el Mussart–, també és cert que grans produccions pròpies o produccions foranes tenen un cost molt elevat que els ciutadans han d’ajudar a sufragar.

Tanmateix, més enllà de tot plegat, crec que el problema no té tant a veure amb el cost de la cultura com en els factors i usos de consum. Provaré d’explicar-me. La problemàtica real, tot i que pugui semblar mentida, crec que se situa més aviat en un excés d’oferta per a la capacitat real d’”absorció” de la demanda. Si ens hi fixem bé, l’oferta cultural de la ciutat és àmplia i variada, però el grau de coneixements i interès real del públic potencial acaba resultant inferior a tot allò que s’ofereix, malgrat –paradoxalment– l’alt nivell de consum. Ras i curt, a Barcelona, no sé si potser d’ençà els Jocs Olímpics, hi ha un interès i un dinamisme participatiu desmesurat per a tot: la gent d’aquesta ciutat té una necessitat de moure’s en tots els sentits, ja sigui fent running per la ciutat, traient el nas per qualsevol inauguració, tastar el nou bar de gintònics de torn o assistir a una masterclass de Ferran Adrià (i si es pot fer tot la mateixa setmana, millor!) Ara bé, la pregunta capciosa és la següent: posseïm individualment i col·lectivament una capacitat, uns coneixements suficients (o, més important encara, un desig real d’adquirir-los!), per poder gaudir i ocupar regularment –i no només esporàdicament/aleatòriament– la bona i diversa oferta cultural que la ciutat ofereix? Sincerament, no ho crec.

En el camp teatral tots recordem com la gent va omplir el TNC fa un parell de temporades per veure l’exitosa Agost (“ja tenim públic massiu de teatre seriós!”, algú exclamava exultant després del triomf de l’obra), però la realitat és tota una altra: aquest estiu, un dissabte al vespre, en ple GREC, la sala Puigserver era mig buida per veure el millor espectacle teatral que s’ha representat a la ciutat en els darrers anys, Tragèdies Romanes. D’acord, “Shakespeare i en mans d’uns holandesos? Too much for the body”, que deia un amic meu. Potser sí, o potser és que allò que no sigui sensible, epidèrmic, emotiu, senzill de digerir, però amb pessics de pretesa profunditat de forma, ens despulla de la nostra capacitat real de poder gaudir de la cultura en el seu sentit més ampli. Quan algú s’endinsa en els viaranys que ofereixen els diversos camps culturals, més tard o més d’hora haurà d’abandonar necessàriament el camp de l’entreteniment per entrar en un territori més àrid i auster que sovint demana d’un cert grau de –oh, anatema!- sacrifici. No cal dir que els rèdits que n’obtindrà després són impagables, però dissortadament aquesta és una frontera que creua poca gent.

Si fixem la nostra mirada en l’art i els museus, a Montjuïc tenim la nostra particular National Gallery, el MNAC, amb un nivell artístic, una estructura expositiva i una espectacularitat arquitectònica del tot homologables a qualsevol altre museu nacional europeu, amb dimensions més reduïdes pel que fa a contingut d’obres si es vol, però no quant a qualitat. Doncs bé, repto al més optimista dels catalans a comptar quants nadius s’hi pot trobar normalment al museu. La mateixa juguesca es pot fer amb la Fundació Miró. La resposta, us ho garanteixo –ja fa dos estius que ho porto comprovant–, és esborronadora. Per cert, l’abonament anual al primer museu costa 18 euros i al segon, 12, i ambdós abonaments et permeten gaudir de totes les exposicions permanents i temporals. On és la gent culturalment hiperactiva de la ciutat? The answer my friend is blowin’ in the wind… Això sí, recordo que quan es va reobrir l’edifici de la Fundació Tàpies, hi havia cua de barcelonins delerosos de veure –i sobretot poder explicar!– “la novetat”. Ara la Fundació ja ha recuperat els mateixos estàndards d’ocupació que la Miró. Un fenomen semblant al que si fa no fa passarà ara amb el Born…

I és que hi ha una diferència important entre assumir i gaudir plenament de la cultura com a bé insubstancial que et permet entendre’t a tu mateix com a individu i per extensió entendre millor el món que t’envolta, respecte al simple consum compulsiu d’oci cultural. I sisplau, que ningú m’acusi d’elitista: no crec en el suat tòpic de l’“alta cultura” i encara menys en el pitjor de “fer-la assequible”. Crec en la cultura i la seva transmissió per a tothom, sense excepcions. Fa força anys que faig de professor i he tingut tota mena de públics, d’orígens, edats i situacions socials ben diverses, i encara recordo entranyablement com ja fa força anys m’ho vaig manegar per fer despertar un interès real per Shakespeare a un grup de carnisseres a l’atur que només volien fer un curs de català “para obtener el nivel C”. Alta cultura? No em feu riure, sisplau! Ser democràtic, culturalment parlant, no vol dir baixar cap nivell de res, sinó en tot cas incrementar el coneixement de les persones per a promoure un ús constant, permanent i racional del consum cultural, ja que altrament ens trobarem a la rodeta del hàmster: jo et faig creure que et dono eines que et permetran “culturitzar-te”, tu t’ho passes bé pensant-te que ho aconsegueixes, ergo consumeixes allò que t’ofereixo, i tots encantats de la vida. Altrament dit, una versió postmoderna de la famosa frase del Tancredi lampedusià: “et fem veure que canvies perquè realment segueixis igual” [la variació respecte a l’original, no cal dir-ho, és meva].

L’adquisició de coneixements culturals ajuda a il·luminar les zones fosques del propi jo i permet despertar i donar forma a la sensibilitat de cadascú. Goethe deia que qui no apreciava els clàssics estava condemnat a viure a les fosques tota la seva vida. Jo això ho aplicaria també a la cultura, i avui dia el consum massiu d’oci cultural només omple un espai d’entreteniment que no il·lumina res més enllà de la projecció d’una imatge social concreta i d’un sentiment de pertinença grupal determinat.

Atesa aquesta situació, doncs, no crec que sigui bo viure encantats amb nosaltres mateixos i ben ancorats en aquest consum cultural a cavall entre el passatemps i l’esnobisme. Si l’escola, els pares i tots els elements involucrats en els processos educatius no ens posem les piles a l’hora de repensar profundament la transmissió/adquisició del coneixement, em temo que des d’un punt de vista cultural no deixarem de ser res més que la ciutat més ignorantment hiperactiva del sud d’Europa.

barcelona-mnac-1024x768

Anuncis

3 pensaments sobre “Distòpies culturals barcelonines

  1. Jordi, em trec el barret en la teva anàlisi. Crec que qui més qui menys es pot identificar en part en el retrat que fas de la manera de “consumir cultura” i obligues a qui et llegeix a plantejar-se fins a quin punt la crítica que fas val per a un mateix. Enhorabona, doncs, perquè convides a la reflexió profunda i, en el millor dels casos, al canvi personal. “Food for thought” durant uns dies; gràcies per alimentar-nos intel·lectualment;-)

  2. M’has fet pensar amb la febre que es viu amb la nit aquesta famosa en que obren tots els museus i comences a rebre propostes de tot Cristo dient “Vinga, anem al MNAC que és ‘gratis’ (eeehh!!) i fan concerts i no sé quantes coses més…. (com si tinguéssis tant de temps de fer tantes coses en una sola nit!).

    I sí, he caigut en el parany d’anar-hi. Ara bé, viscuda l’experiència, a partir d’ara fujo de les aglomeracions de les ‘nits gratis’. Jo les vegades que m’ho he passat més bé al MNAC, ha estat quan he pagat l’entrada i hi he anat sol o acompanyat d’algú, amb tot el temps i la tranquilitat del món. La cultura és com un bon cafè, te l’has de prendre amb calma per poder-lo assaborir amb plenitud.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s