Hate Radio: el teatre documental i el genocidi de Rwanda [*]

El fet que la gent d’aquestes obres existeixi i que les paraules que diuen les hagin emès realment, no altera el paper del dramaturg (David Hare)

És teatre, però és cent per cent real (promoció del Club TR3SC)

Robert McChesney i Mark Crispin Miller van publicar l’any 1999 un assaig titulat Rich Media, Poor Democracy en què denunciaven com la proliferació de mitjans de comunicació a finals del segle XX ocultava un interès per capitalitzar i uniformitzar la informació global per part de grans corporacions mediàtiques lligades al poder econòmic i polític. Aquestes corporacions, lluny de complir les seves promeses d’oferir més opcions i més diversitat informativa a la gent, en realitat pretenien organitzar un sistema que bàsicament garantís l’eliminació de la competència i l’homogeneïtzació de l’opinió pública.

Aquesta fou una de les raons per què en el camp de les arts escèniques del tombant de segle va reviscolar el teatre polític com a instrument d’informació alternatiu als mitjans convencionals. Un teatre que reformula la seva acció dramàtica a partir de material real i literal extret dels mateixos mitjans de comunicació (articles, reportatges d’investigació, entrevistes…) i que passa acuradament i subtilment pel sedàs crític del dramaturg. Aquest nou teatre polític, que ha permeabilitzat l’àmbit de la ficció a l’esmentada informació apareguda als mitjans, transmet un efecte de distanciament d’arrel brechtiana en tant que el seu objectiu primordial és informar i impactar el públic amb els continguts exposats i no pas emocionar-lo per mitjà d’accions o conflictes personals ficticis. Dit altrament, i seguint la vella cançó de les teories de Piscator i Brecht, cal aconduir el públic a la reflexió, no pas a la catarsi.

Aquest nou teatre documental prové bàsicament del món anglosaxó i, tal com afirmen Will Hammond i Dan Steward a Verbatim: Contemporary Documentary Theatre, l’assaig més important que s’ha escrit fins ara sobre el tema, no es tracta tant d’un estil teatral com d’una tècnica, una manera d’incorporar mots de gent real en una obra de ficció i, a partir d’aquests textos, bastir l’estructura dramàtica de l’obra. Tot un seguit de dramaturgs, doncs, encapçalats per una figura històrica del teatre social i polític de la dècada dels setanta als noranta com és David Hare, han desenvolupat aquests darrers anys els seus drames periodístics a través d’un material que va d’extractes radiofònics a entrevistes, passant per la reproducció de discursos i debats polítics, o la presència fins i tot del mateix autor en escena qüestionant o debatent sobre la realitat.

El dramaturg, investigador acadèmic i periodista suís Milo Rau és un dels valors més representatius d’aquest tipus de teatre, tal com ja va demostrar l’any 2009 amb un text de títol prou significatiu, Die letzten Tage der Ceauşescus (Els darrers dies dels Ceaucescu), i que precedeix precisament Hate Radio, obra en què Rau explora les condicions ideològiques i socials que van facilitar i promoure el genocidi entre Hutus i Tutsis a Rwanda l’any 1994. Esplèndidament interpretada i perfectament seqüenciada, Hate Radio comença i acaba amb una projecció fílmica de testimonis directes del genocidi rwandès, que relaten des del present –amb la fredor que els proporciona la distància temporal dels fets–, les atrocitats que van patir aquell any 1994 i les conclusions de les experiències viscudes. Entre aquestes dues projeccions té lloc la reproducció i representació en escena d’un programa sencer de ràdio, el guió del qual ha estat elaborat a partir de documents radiofònics reals extrets de l’emissora RTLM de Kigali. Aquest programa de ràdio mostra com, entre l’alegria i el dinamisme d’una ràdio jove d’informació i entreteniment, els locutors exposen i atien amb tota naturalitat el més profund dels odis cap a una de les ètnies que habita el país i els seus possibles simpatitzants.

Hate Radio reflecteix colpidorament, però sobretot explícitament i gràficament, allò que Hannah Arendt amb motiu de l’Holocaust va definir com la banalització del mal, és a dir, el procés per mitjà del qual gent que aparentment posseeix uns principis i uns valors que els ha permès conviure harmònicament amb veïns d’origen o d’ideologia diferent, de cop i volta es converteixen en monstres capaços de cometre les pitjors atrocitats contra aquells que fins feia poc compartien un mateix espai convivencial. El missatge final no pot resultar més inquietant: a més de l’espai radiofònic que transmet els discursos històrics tendenciosos i la incitació a l’extermini del veí de l’altra ètnia de manera explícita, cal afegir les darreres paraules de l’últim testimoni filmat de l’obra, el qual arriba a la conclusió que ningú ha après cap lliçó i sentencia que tot plegat es tornarà a repetir ben aviat a qualsevol altre punt del seu país, del seu continent o del món. Les seves paraules i la seva mirada –sobretot la seva mirada!– resulten del tot esfereïdores.

Un cop finalitzada l’obra, i després d’observar el capteniment de la gent en abandonar la sala amb un posat entre consirós i pensatiu, no vaig poder evitar de pensar que si Bertolt Brecht alcés el cap, el tornaria a acotar amb un sorneguer somriure de satisfacció entre els seus llavis. [Aquest article ha estat publicat a Núvol]

HATE CAFE

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s