Resposta a Jordi Casanovas

El dramaturg i director teatral Jordi Casanovas va afegir un comentari al meu article publicat a Núvol el 6 de juny en què deia el següent:

Seria fantàstic que grups de treball de filòlegs catalans organitzessin jornades de debat i crítica sobre la nova dramatúrgia catalana com ja fan i han fet, malauradament, només algunes universitats de la resta de l’Estat. Recordo haver assistit fa uns anys a la UAB a unes jornades sobre el repertori català, però no em consta que s’hagin organitzat jornades sobre la dramatúrgia actual. I, certament, em preocupa que s’hi interessi abans la UNED de Madrid que les universitats catalanes. Em preocupa i em sap greu. Els dramaturgs catalans estaríem encantats de participar en un debat ric sobre la nostra feina i que, evidentment, no només es fonamentés en les obres publicades, com ha passat en alguns treballs dels últims temps. Hi ha poques editorials i les que publiquen teatre tenen unes preferències molt concretes i lluny de ser prou eclèctiques com per mostrar tot el ventall actual de creació dramatúrgica catalana. Per tant, fer un anàlisi d’aquesta generació de dramaturgs amb només el que es publica és, com a mínim, temerari. Així, també espero amb ganes que es posin aviat a disposició de tothom aquests estudis que es mencionen.

Crec que en aquest text s’exposen tota una sèrie de consideracions que mereixen ser comentades i/o matisades:

1) Els investigadors d’aquesta mena de grups no són només “filòlegs catalans” [sic], sinó que la seva formació humanística és diversa; la seva procedència, a més, també és ben variada: Catalunya, però també Països Catalans, Gran Bretanya, França, Estats Units…

2) Quan es parla de grups de recerca universitaris, l’abast dels camps d’investigació són prou amplis i eclèctics com per tractar aspectes ben diversos de la creació escènica d’un determinat territori o país i les seves possibles interaccions amb altres cultures teatrals coetànies. La nova dramatúrgia, doncs, és una part més d’allò que pot ser objecte d’investigació i debat per part d’aquests grups.

3) Afirmar que només s’analitza allò que es publica és del tot inexacte, ja que són ben habituals les incursions acadèmiques en els àmbits “d’allò no publicat” i al marge de l’anomenada literatura dramàtica. Per posar només un exemple ben recent, a les darreres jornades de debat sobre el repertori teatral català celebrades a l’Institut del Teatre el mes de novembre i coordinades per Jordi Lladó i un servidor, Ricard Gàzquez va tractar molt àmpliament moviments, tendències, espectacles que s’estan produint al nostre país quant a nova creació escènica i, no cal dir-ho, que se situen completament al marge del teatre publicat.

4) Desconec el tractament que la UNED o altres universitats espanyoles atorguen als “nous autors catalans”, però que d’alguna possible jornada de debat es pugui concloure que hi ha més interès per la dramatúrgia catalana “a fora que a casa” és prendre de manera del tot gratuïta l’anècdota i fer-ne categoria. En aquest sentit em permeto recomanar a Casanovas que ressegueixi, per exemple, la història, les activitats i les línies de recerca endegades fins ara pel GRAE perquè comprovi que la investigació teatral a Catalunya és real, ambiciosa i amb un clar esperit de situar aquest àmbit al mateix nivell que el dels països amb una tradició teatral molt més forta que la nostra. I seguint aquesta línia, també és bo saber que alguns d’aquests investigadors formem part de l’equip del PRAEC, monumental iniciativa endegada per l’Institut del Teatre dins dels actes del centenari de la institució i que té com a objectiu la creació de l’Enciclopèdia virtual de les arts de l’espectacle i l’edició posterior de la Història de les arts de l’espectacle català, dos enormes projectes amb què es pretén compilar tota la pràctica escènica del país –passat i present– en totes les seves possibles manifestacions.

Tots aquests processos s’han endegat a partir del segle XXI amb força, il·lusió i sense gaires recursos (i cada cop menys atesa la situació del país en general i la dels estudis universitaris en particular), però amb molta voluntat per part de tots els acadèmics i investigadors que hi participem per tal d’atansar-nos cada cop més envers una normalitat –la recerca acadèmica– també del tot necessària en el camp de les arts escèniques.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s