Julio César al Teatre Romea: un espectacle infame

Per la càrrega d’humanitat que conté l’obra, per la manera directa com es tracta la interactuació humana i política (sense accions secundàries com a Hamlet, El rei Lear, Somni d’una nit d’estiu…); perquè duu el nom de Juli Cèsar, però Cèsar no és res més que un pretext, el desllorigador perfecte de les forces humanes que l’envolten i que entren en conflicte a partir del simbolisme que genera la seva omnipotent figura. Per tot plegat, aquesta obra em sedueix enormement i és una de les meves preferides de tot el corpus shakespearià. El gran i ingenu Brutus (idealista), el filosòfic i inquietant Càssius (dubitatiu i complicat) i el loquaç Marc Antoni (polític, manipulador) en són els protagonistes principals. Brutus, aferrat a un esperit noble, esdevé un ferm defensor del poder públic al més pur estil Robespierre, ja que acaba matant a contracor el seu amic per preservar el poder del poble (la República) contra els excessos i la concentració de poder d’un sol individu. La idea de Cèsar com a ens superior a cap altre home és superior al mateix Cèsar-persona i esdevé un fi en si mateix (el “cesarisme”). Càssius està del tot segur de la necessitat d’acabar amb Cèsar per una qüestió d’enveja ontològica, és a dir, per odi a la superioritat d’un ésser sobre un altre, per la injustícia que suposa que un simple home amb totes les seves debilitats sigui considerat un semidéu. Brutus comet l’error de ser fidel als seus principis, creure’s que el fi justifica els mitjans i trenca l’ordre establert però no del tot (error tràgic: no mata Marc Antoni), ja que el seu objectiu no és el poder, malgrat haver trencat la cadena de poder, sinó la justícia i la raó. En el moment climàtic de l’obra i en acarar la multitud (feble i voluble a ulls de Shakespeare perquè es mou per instint i víscera) apel·la a la raó pública i és clarament derrotat pel cèlebre discurs emocional de Marc Antoni, el qual apel·lant als sentiments (ell sap millor que ningú què és allò que sedueix la mal·leable massa) fa seu irremeiablement el poble. Aquí se segella el destí fatal de Brutus. L’acció de l’obra, doncs, s’esdevé, no tant com a acció-reacció inevitable davant d’un determinat conflicte bèl·licopolític (no hi ha pas cap senyal d’opressió d’un tirà envers el seu propi poble, com passa per exemple a Coriol·là), sinó com quelcom que té un regust intel·lectual: com s’ha de gestionar una gran magnitud de poder i com això encaixa amb la naturalesa humana. De fet Shakespeare no busca formes polítiques perfectes, sinó més aviat que el conflicte basculi cap als homes de carn i ossos per observar com els afecta aquesta responsabilitat, com existeix el perill que aquests homes perdin la seva humanitat per esdevenir només el càrrec que ostenten. A Shakespeare, com sempre, li interessen la naturalesa humana, les seves flaqueses, la seva noblesa i els seus errors, més que no pas endegar una reflexió a l’entorn d’un ideal republicà o imperial.

I de tota aquesta grandesa, què és allò que Paco Azorín i la seva luxosa troupe (Tristán Ulloa, Mario Gas…) reflecteixen damunt de l’escenari del Teatre Romea? Doncs bàsicament ens ensenyen amb força traça com destrossar una obra tan complexa i subtil com aquesta, com allunyar-la del públic i com exhibir una total ignorància i menyspreu pels personatges de William Shakespeare.

La interpretació és de vergonya aliena: tots els personatges són brutalment impostats, sense el més mínim relleu ni versemblança; no hi ha cap matís, cap personatge construït amb aquella particularitat determinada que l’humà relleu que posseeixen els personatges shakesperians ofereixen a l’actor. Res! Pura declamació de teatre de Siglo de Oro, monotò, avorrit i que crea una rasa vergonyosa entre el gran text i el públic. Un públic, per cert, que podia adormir-se en qualsevol moment si no fos pels esgarips i els xiscles que de tant en tant emetien els intèrprets en escena. Crits entre moviments corporals recordats que de vegades no lligaven amb les paraules emeses (senyal de poc assaig!), text important que es perdia en una dicció poc curosa; un cúmul de despropòsits, en definitiva, que van acabar per oferir un espectacle global naftalític, emmarcat en una escenografia tan pretensiosa com absurda: què redimonis hi feia tanta cadira més enllà del joc infantil de l’improvisat sepulcre de Cèsar? O la molesta projecció de fons amb els ecos de vídeoclip sobrers i fora de context? Espectacle del tot fatu, pura aparença i hidalga fatxenderia: una autèntica presa de pèl!

Al llarg de la meva vida he tingut la sort d’haver vist unes quantes obres de Shakespeare arreu (Cardiff, Bristol, Malvern, Londres i, per descomptat, Stratford-upon-Avon) i, deixant de banda l’altra gran “broma” de la temporada, com va ser l’Enrique VIII d’aquells estudiants castellans que presumien d’haver actuat al Globe londinenc (seleccionats per motius folklòrics i no pas artístics!), aquest Julio César és sens dubte la pitjor versió d’una obra shakespeariana que he vist mai al damunt d’un escenari. Tanmateix, com que sóc positiu i optimista per naturalesa, també vaig voler trobar algun aspecte positiu del muntatge i sens dubte que ho vaig acabar aconseguint: cal lloar l’encert per part del director de suprimir els personatges femenins de l’obra. Només hauria faltat haver hagut d’aguantar Vicky Peña interpretant Calpúrnia!

 

Julio-César-680x358

Anuncis

9 pensaments sobre “Julio César al Teatre Romea: un espectacle infame

  1. Excel·lent anàlisi dramàtica de Juli Cèsar. Després d’aquesta anàli m’esperava que també fessis una anàlisi de l’espectacle més il·lustrada, tot que està claríssim que no t’ha agradat gens i t’ho agraeixo perquè jutjant per la fotografia sembla espectacular (que com tu dius es pot comvertir en pretensiós). També t’agraeixo la teva apreciació sobre Enrique VIII, que varen passar per Mallorca un cap de setmana i tot i les credencials del GLobe, vaig tenir el bon ull de no anar-hi.Aquí a Mallorca, com deus saber, patim d’una seca teatral considerable però m’estim més abstenir-me d’aquestes infàmies. Com deia la filòsofo existencial aquella, antes muerta que sencilla!

    • Tens tota la raó, Carlota!

      L’anàlisi acurat és perquè aquesta obra m’enamora. L’anàlisi “poc il·lustrada” és perquè em feia molta mandra seguir desgranant fil per randa allò que senzillament m’havia indignat. De fet no n’estic gens satisfet d’aquest escrit, ja que no m’agrada gens escriure amb aquest to d’un espectacle que pretesament hauria d’haver gaudit d’allò més. Sempre m’estimo més els matisos, la discussió, el dubte, els “sí però amb adversatius”. Dels espectacles que em deixen indiferent o que no m’agraden gaire o gens, simplement o no en dic res o sóc molt moderat en l’opinió (per allò de la constructivitat, etcètera). Tanmateix les poques excepcions a això provenen dels casos en què surto del teatre emprenyat, indignat, amb la sensació que m’han pres el pèl. Al que vaig veure abans d’ahir a la nit cal afegir,a més, declaracions dels protagonistes (Azorín, Gas) que vaig saber després en què el “sobradisme”, la xuleria i la prepotència a l’hora de preparar l’espectacle van ser més que notables. Diguem que això encara em va encendre més i d’aquí el meu escrit tan hostil i fins i tot amb un punt de crueltat… Desitjo, però, no tornar a fer un escrit semblant durant molt temps… o mai més, però això em temo que és utòpic atesa la quantitat de cretins inflats que corren per les arts escèniques nostrades.

      Una abraçada,

      Jordi

      • Bon dia, Jordi,

        Crec que la indiferència és la paraula clau i que obviament aquest no t’ha deixat indiferent. Si un espectacle et provoca una emoció, ni que sigui negativa, crec que ja és una experiència digna de compartir, això sí, matisada i argumentada; i que és molt pitjor una altra que no et provoca res, cap reacció. T’ho torno a agrair perquè el més normal és que amb un repartiment així i una proposta d’aquestes dimensions la gent, en general (crítics, opinadors, piuladors,etc) tendeixen a voler paralr bé quan simplement no es pot.
        Gràcies

        Una abraçada

        Carlota

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s