L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti

L’elisir d’amore és una òpera que costa que no agradi, ja que posseeix tots els ingredients necessaris per a l’entreteniment i el gaudi de la lírica en la seva expressió més amable: comèdia desenfadada (giocosa) amb personatges entranyables que beuen encara de la Commedia dell’arte (es fa difícil no veure imatges del Pierrot i de Colombina en els personatges de Nemorino i Adina respectivament), una trama senzilla i entrentinguda amb moments musicals ben variats, difícils en molts casos, com els de la soprano (pur bel canto), però del tot deliciosos. Tanmateix una òpera “fàcil” per al públic podria significar que amb ben poc ja n’hi hauria poc per complir el paper de la simple correcció, però no és el cas d’aquest muntatge: una escenografia naturalista equilibrada, sense artificis innecessaris, que ofereix un marc ideal perquè els intèrprets s’hi trobin com peix a l’aigua i la història de l’aventura amorosa de Nemorino i Adina flueixi amb la màxima naturalitat i versemblança. Ara bé, si no vaig errat, aquest muntatge escenogràfic és exactament el mateix que el Liceu va oferir l’any 2005, aquell cop amb la gran Angela Gheorghiu com a intèrpret estel·lar.

Dels intèrprets de la versió actual em va sorprendre la força vocal –sense gaires matisos, això sí– d’Aleksandra Kurzak en el paper d’Adina. D’altra banda, va resultar admirable –tot un descobriment per a mi!– la força d’Ambrogio Maestria interpretant el murri i divertit Dulcamara. Impacte escènic per presència, expressivitat i atronadora veu que remata amb un bis final que trenca la quarta paret i arrossega un públic entregat amb la repetició de l’alegre i meravellosa Ei correggi ogni diffetto, una de les millors àries per a baríton. Realment impagable!

Confesso que no va respondre del tot a les meves expectatives personals Rolando Villazón (massa elevades segurament): un autèntic showman –un animal escènic, com molt bé el qualificava Jaume Radigales– que a voltes es deixa endur pel seu entusiasme i vitalisme tot pecant d’un histrionisme que sovint voreja el clown. Nemorino és innocent, desenfadat i graciós, però tampoc no és Mr. Bean i aquesta subtil frontera entre el còmic i la caricatura grotesca Villazón la traspassa perillosament. Tampoc no vaig trobar que fes una exhibició vocal destacable al llarg de tota l’òpera –potser més preocupat per la faceta interpretativa que la vocal?–, tot i que si això fos un pecat essent un dels dos o tres millors tenors del món com és, es va redimir plenament regalant-nos la cèlebre Una furtiva lagrima del tot antològica, com jo no l’havia sentit/vist interpretar mai abans. Els més de dos o tres minuts d’ovació per a mi encara van quedar curts.

Com dic, doncs, una òpera entretinguda, excel·lentment muntada -per bé que escenogràficament “repetida”- i ben interpretada. Què més es pot demanar per gaudir plenament d’una de les joies més belles i entretingudes del bel canto?

 lelisir-damore-t.04-05-amb-Rolando-Villazon®-A-Bofill

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s