La crítica teatral: polèmiques i algunes reflexions [*]

Arran del debat espontani sorgit a Twitter i reflectit fil per randa a Núvol a l’entorn de la crítica teatral i el paper del crític, ja feia dies que tenia ganes de dir-hi la meva.

És molt complicat de definir la crítica i al llarg de la història hi ha hagut debats i força lletra impresa a l’entorn del tema, ja que la relació entre els crítics i els professionals de l’escena és i ha estat sempre complexa, ja des dels seus orígens a l’Anglaterra del segle XVII. En aquest sentit podeu consultar l’obra del crític teatral britànic Irving Wardle, Theatre Criticism (1992), en la qual s’analitzen els inicis i l’evolució d’aquest gènere “periodísticoliterari”.

Sense entrar en una anàlisi profunda, personalment vaig una mica a la contra del que ha exposat la majoria en aquesta polèmica: jo crec que sí que la crítica pot tenir influència en els dramaturgs i directors escènics. No tant una crítica concreta sobre un dramaturg determinat, però sí que el global de la crítica ofereix una visió històrica que permet copsar com l’estètica teatral, l’anàlisi i la representació escènica recorren camins paral·lels amb dalts i baixos i estira i arronses ben diversos. La crítica reflecteix l’esperit dels temps –teatrals i parateatrals– i entra en plena dialèctica amb el desig artisticoexpressiu del creador. La crítica coneix el teatre que s’ha fet, que es fa i pot oferir una visió del que caldria fer (erratica o profètica, de tot hi ha a la vinya del senyor!) Subjectivitat i objectivitat són termes que estan superats: és evident que la visió del subjecte és inevitable en tot acte de creació -i contra el que sovint es pensa, la crítica ho és, un acte de creació!-, però com deia Giorgio Strehler (el fundador del Piccolo Teatro de Milà), la crítica ha de dirigir-se envers les anàlisi comparatives, ha de rastrejar el sentiment i les realitats que es mouen en el teatre contemporani; ha de reflectir les tendències que sorgeixen, moren i tornen a néixer.

Un exemple pràctic en aquest sentit: quan a mitjan anys cinquanta Joan de Sagarra substitueix el crític teatral falangista José Maria Junyent [oncle de l’expolític, per cert!] a El Correo Catalán, la visió d’una nova estètica a l’entorn d’un cert teatre social i compromès que surava per Europa i que per raons òbvies a la Península es feia més necessari que a cap altre lloc, aconduïa el crític a resultar punyent amb aquelles obres que reflectien una estètica diferent a la desitjada. Va ser el cas, per exemple, de Tennessee Williams. Aquest dramaturg a Espanya va ser vilipendiat per immoral per part dels crítics més rapatàniament afins al règim franquista durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat; quan aquests crítics es van anar jubilant i deixant pas progressivament als joves a partir de la dècada dels seixanta, es va seguir condemnant Williams, però ara ja per poc compromès socialment: es va passar, doncs, de la condemna moral a la condemna estètica. I això com ho podem saber? Doncs evidentment mercès a la crítica! Joan de Sagarra, fidel la seva particular visió del teatre, era un defensor del teatre independent ergo un ferm defensor de la cooperativa del Teatre Lliure. Quan a mitjan vuitanta Max Cahner ofereix el Centre Dramàtic de la Generalitat a un nouvingut afrencesat –Josep Maria Flotats– del tot aliè als moviments teatrals clandestins o semiclandestins del país, Sagarra treu foc pels queixals i destrossa Flotats de dalt a baix fins al punt que el programador-director-actor el veta al Poliorama. Això és només un exemple de definició de polítiques i idees teatrals i l’important paper que hi pot jugar el crític.

Pel que fa a la polèmica pròpiament iniciada a Twitter trobo que les diverses aportacions pequen de massa immediatistes i els manca perspectiva i visió històrica. D’altra banda les crítiques als blocs d’Internet acostumen a ser opinions personals raonades i argumentades (algunes molt ben argumentades, per cert!), però que per regla general no passen d’aquí. És més, hi ha casos que aquests escrits manifesten unes certes limitacions quant a coneixements teatrals generals i molt sovint solen tendir més cap al diari personal que no pas cap a la crítica convencional. No hi ha un enfocament determinat ni cap necessitat de definició estètica, fet que tota bona crítica professional comporta: jo sé que Michael Billington (l’històric crític de The Guardian), per exemple, escombra sempre cap al teatre social, ja que no pot deixar de pensar que el bon teatre britànic contemporani neix i es nodreix a l’ombra dels Angry Young Men de la dècada dels seixanta. Quan jo llegeixo Billington ja sé què li agradarà i què no. Ara bé, els seus immensos coneixements, els seus matisos, m’interessen d’allò més per enriquir la meva pròpia visió (que per cert, no ha de coincidir necessàriament amb la seva). I el mateix li passava a Haro Tecglen a casa nostra. Això, però, no té a res a veure amb el que es pot llegir en els blocs… i no cal dir que incloc aquest mateix bloc en aquesta reflexió!

D’altra banda, quan parlo de crítica professional parlo sempre des de l’idealisme, és a dir, des de la perspectiva dels grans crítics, una espècie, al meu entendre, en vies d’extinció a causa de la mort per inanició dels mateixos mitjans escrits. Recordo una crítica de Joan de Sagarra a La gavina de Txèkhov, versió JM Flotats, que ocupava una plana sencera a El País. Ara mateix això seria del tot inversemblant. Les columnes de crítica són, això, columnes que cada cop són més “columnetes”. I és cert que allò que es pot dir d’una obra en una d’aquestes “columnetes”, l’espai 2.0 (blocs i fins i tot Twitter, com en el cas del fenomen #postfuncio, per exemple) substitueixen aquestes “critiquetes” com a eina d’informació teatral. En aquest sentit, doncs, trobo una simple boutade classista l’opinió d’Andreu Gomila: cobrar per escriure el resum d’una obra en 800 caràcters no aporta gaire res de diferent del que es pugui llegir a molts blocs. Ni estètica, ni posicionament, ni reflexió… ni res del que deia Strehler. Simplement tens la sort de cobrar i d’altres no, però no pots demostrar ni transmetre res que vagi més enllà d’una opinió raonada.

Potser el futur de la crítica professional escrita passa per recuperar les anàlisis i les reflexions de caire més general a l’entorn del que s’estrena i no pas obra a obra (una mica el que ja fa, per exemple, Marcos Ordóñez a El País). Amb això es destriaria el gra de la palla (els que en saben dels xerrameques), els experts podrien ensenyar i marcar una via determinada (com comentava a l’inici de l’escrit) i el públic expert (o no) ja s’encarregarà de difondre la immediatesa postfunció com millor li plagui de manera que tothom hi surti guanyant.

Crec que els espais comunicatius s’estan redefinint i la crítica teatral no n’és (o no en pot ser pas) aliena a tots aquests moviments.

[*Aquest article es va publicar a la revista digital Núvol]

Anuncis

8 pensaments sobre “La crítica teatral: polèmiques i algunes reflexions [*]

  1. Com va dir un famós director de teatre “joglaresc” exiliat a Madriz en una tertúlia-sopar al carrer Bisbe Sivilla 35 (on vivien els meus pares i servidor de vostè quan no aixecava ni un pam de terra) cap a meitat dels anys 70: “Joan, tu pregunta a qualsevol nen què vol ser de gran, i veuràs que mai escoltaràs “jo vull ser crític de teatre”. Doncs això… Jo estic tan escarmentat dels crítics (teatrals, literats, musicals…) que per mi es poden ofegar tots en l’oceà de la mediocritat!

    Salut!

  2. Punt 1: si qui tots sabem que ha fet aquest comentari el consideres una referència pel que fa a l’enginy, bona nit i tapa’t!
    Punt 2: em costa de creure que essent filòleg com ets, et creguis això mateix que acabes d’escriure.
    Punt 3: si la crítica l’ofeguem a l’oceà, el fill/filla de la Txell pot ser que, malgrat que li pugui interessar, no tingui ni idea de l’impacte -negatiu o positiu- que va tenir la fantàstica música de la seva besàvia a la societat de la seva època.
    Punt 4: és bo separar males experiències personals d’allò que objectivament i en línies generals és poistiu i necessari.

    Salut!

    • Ei, ei, ei, que no m’has entès!!! Precisament estic dient que qui va dir això és un joglaresc, i com pots comprendre la relació del meu pare amb aquest tal joglaresc va finalitzar (per cert, molt malament!) ja fa un munt d’anys. I pel que fa a l’experiència personal aquí tens raó, a nosaltres (parlo per la family) ens l’han fotut per tots cantons, però precisament perquè he estudiat (millor dit, perquè he fet) filologia que crec que la crítica és necessària. Noi, lamento si no m’he expressat del tot bé i a la Rajoy (“lo que dice ese señor -referint-se a Bárcenas- no es del todo cierto).

      Per cert, acabo d’arribar de veure la família irreal… Quina fera, el Toni Albà…

  3. En referència a la polèmica “cobrar vs. no cobrar”, només puc dir que hi ha un grapat d’articulistes que cobren que no han exercit mai cap tipus d’influència en mi a l’hora de triar què llegir, escoltar o veure. En canvi tinc alguns blòguers de referència (els meus blocaires de capçalera) que, a part d’haver-me descobert autors o obres interessants, sé que puc fiar-me del seu criteri perquè són garantia de qualitat. Sense dubte “La davallada d’Orfeu”, així com els seus precedents “Kemp21” i “L’amabilitat dels desconeguts”, formen part d’aquest grup, amb l’afegit que no només hi trobo recomanacions, sinó també explicacions teòriques, connexions coherents amb altres obres, dades històriques, etc; és a dir, que també aprenc coses.

    Sincerament, en un país normal (i interessat per la cultura) els mitjans de comunicació es barallarien per incorporar el Vilaró a la seva plantilla d’articulistes d’opinió. Llavors potser a algun “professional” li tocaria posar-se les piles per no quedar en evidència. Però esclar, no m’enganyo: no hi vivim pas, en un país normal (i interessat per la cultura).

    • Moltíssimes gràcies pel comentari i els afalacs, Sadurní: de fet he estat a punt de no aprovar el comentari perquè em feia vergonya tot el que dius sobre mi i els meus blocs! 🙂 Coincideixo del tot amb el que afirmes de certs articulistes/crítics pagats els coneixements dels quals són molt més que qüestionables. Només cal fer un cop d’ull a un mitjà tan seriós com El País i veure qui escriu ara la major part de crítiques teatrals per poder copsar plenament la davallada d’aquest gènere en un mitjà que havia gaudit de plomes teatrals tan il·lustres com Sagarra, Ordóñez o Ley.

  4. En el meu primer i desafortunat comentari el que volia dir era exactament això que diu el company “Sadu”, i que és el mateix que deia el “joglar de Madriz”, que ningú vol ser crític teatral perquè la mediocritat ha acabat fent malbé l’art de la mateixa crítica. M’explico: durant anys he estat treballant en un mitjà de comunicació escrit, en un diari important -no cal dir-ne el nom- i m’he trobat en què el crític de música no sabia llegir una partitura. Us imagineu un crític literari analfabet? Doncs bé, aquest tio a sobre oferia lliçons magistrals de música, decidia què era bo i què era dolent, quins compositors pagaven la pena i quins no… A sobre, quan li deies que estava equivocat s’ofenia. Doncs bé, això també val per al teatre i la literatura. Recordo ara fa un parell d’anys que la revista Time Out va publicar una crítica d’un llibre de poemes del Vicenç Villatoro dedicat a la seva dona recentment traspassada. La crítica era brutal, indignant, un atac personal. Et pot agradar o no en Villatoro, et pot agradar el seu llibre de poemes o no, però el que no es pot fer és utilitzar una columna per vomitar maldats. i acabo: un dels “suposats” imparables, aquells que es deien així als anys 90, en una revista que no sé si encara existeix i que es deia Benzina, va publicar una crítica a Lluís Llach infame, acusant-lo de dinosaure i no sé quantes parides més. Doncs bé, aquest paio anys més tard a TV3 “exaltava la música de Llach com el millor que s’ha fet mai al país”. És a dir, va utilitzar Benzina per fer-se notar, i un cop acoblat a l’star system de TV3 llavors ja va aplicar el discurs oficial. Per això ningú creu en la crítica… I malauradament gent com el Jordi Vilaró ha d’escriure en blocs, i no m’estranya, perquè la mediocritat té ocupades de les costures del poder… I això és el que molt desafortunadament vaig voler dir l’altre dia. Per tant, totalment d’acord amb el “Sadu” i disculpes a tothom…

  5. Gràcies pel comentari, Bernat, i sobretot pels diàfans exemples que aportes. , Ja és ben cert que quan hi ha interessos pel mig, tot plegat pot acabar resultant un autèntic podrimer. Alerta amb Villatoro, però! Recordo que a començaments dels 90 quan ell era cap de cultura de l’Avui i havia acabat de publicar la seva novel·la Titànic, el crític del diari no la va deixar gaire bé i aquest mateix crític va ser cridat al despatx del “quefe” la setmana següent per comunicar-li que estava acomiadat!
    La crítica musical, d’altra banda, crec que menja una mica apart. El que dius dels crítics que no saben llegir ni una partitura, jo ja fa molt de temps que ho penso i hi estic radicalment d’acord. Per això no en llegeixo cap des de fa molts anys. No m’interessa res del que pugui dir un paio que només per parar l’orella més cops que tu es cregui en dret de “guiar-te”. Per això tots tenim amics més o menys melòmans que ens poden informar bé del que ens interessi molt millor que cap d’aquests presumptes experts. Però bé, tot són opinions, esclar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s