La vida es sueño de Calderón de la Barca al Teatre Lliure

—Señor, ¿cómo dicen estos que vamos tan altos, si alcanzan acá sus voces, y no parecen sino que están aquí hablando junto a nosotros?
Miguel de Cervantes, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.

Des de les alçades dels grans mots han arribat els aires clàssics castellans a Barcelona i, entre estossec i estossec, el públic es va abocar apassionadament a aplaudir amb fervor i a victorejar la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) quan va sortir a saludar al final de la representació de La vida es sueño, obra en cartellera durant bona part d’aquest mes de març al Teatre Lliure.

Em va sorprendre aquest entusiasme davant d’un text difícil de copsar quan es representa: la nostra oïda no està avesada al llenguatge del segle XVII i el profund conceptisme de certs passatges del teatre calderonià, sumats a una construcció dramàtica complexa obturen d’allò més la fluïdesa receptiva de l’obra. Diversos comentaris que vaig sentir en acabar l’espectacle em van confirmar aquestes sospites: fins a un total de set persones, ben diferents totes elles, vaig sentir com manifestaven la seva satisfacció amb el muntatge alhora que comentaven no haver entès moltes parts del text o explicitaven directament la dificultat que els suposava el llenguatge de l’obra.

I si barroc és el text, barroca és també la representació de la CNTC: posada en escena clàssica, versió històrica i repertori amb unes interpretacions d’escola clàssica: vers ben recitat i una declamació estudiada per projectar el dur vers calderonià. Tot ben de manual i també, em sap greu dir-ho, força pla i previsible. Només la treballada passió d’una poderosa Blanca Portillo fent de Segismundo –transvestisme, per cert, ben epidèrmic, ja que la intepretació és del tot naturalista– trenca la monotonia general d’un muntatge que podia situar-se perfectament a la dècada de 1930, de 1950, de 1980…

Dit això, que no se’m malinterpreti: trobo el text de La vida es sueño realment fascinant i la fidelitat de la CNTC en muntar-lo permet que t’arribi en tota la seva dimensió, diguem-ne, original. Potser la frescor no caracteritza el muntatge, però sí que projecta amb força el text més important de Calderón. I és que el text de La vida es sueño és realment el reflex de tota una època. El pur esperit de la contrareforma és assumit i projectat de la mà d’uns mots extraordinaris: Calderón s’acosta a Shakespeare (sobretot en aquesta obra) i supera quant a forma, al meu entendre, altres dramaturgs elisabetians com Webster, Ford o Fletcher (amb Marlowe, tanmateix, ja no n’estic tan segur). Dissortadament, però, el talent de Calderón queda del tot circumscrit al seu entorn natural: la Castella ultracatòlica dels “Felips” (Felip III i Felip IV, hereus directes del monarca fonamentalista catòlic per excel·lència, Felip II). I un text com La vida es sueño, que manifesta –tímidament: més estèticament que filosòfica– uns certs dubtes ontològics, se situa al bell mig d’una geografia ideològica que condiciona fortament el contingut de tota manifestació artística ¡Quina sensacional diferència trobem en una situació semblant –obra de teatre, dramaturg talentós, text complex a l’entorn d’aspectes de l’existència i el comportament humans– entre allò que pot acabar oferint Calderón de la Barca i allò que pot acabar oferint William Shakespeare, ambdós pràcticament compartint coordenades temporals! Si algú vol fer l’exercici lúdicocultural de comparar els moments climàtics de La vida es sueño amb els d’algunes obres cabdals del dramaturg anglès, se n’adonarà que les reflexions exposades i el mètode dramàtic a través del qual expressar-les, com dic, són molt semblants (la negreta és meva):

¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

(La vida es sueño, acte II)

I Shakespeare:

And, like this insubstantial pageant faded,
Leave not a rack behind. We are such stuff
As dreams are made on; and our little life
Is rounded with a sleep
.

(The Tempest, acte IV)

O, per exemple, un altre clàssic plany shakespearià:

Creeps in this petty pace from day to day
To the last syllable of recorded time,
And all our yesterdays have lighted fools
The way to dusty death. Out, out, brief candle!

Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more. It is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,

Signifying nothing

(Macbeth, acte V)

Això no obstant, les conclusions a què arriben l’un i l’altre, des d’una perspectiva filosòfica, teològica o, com diríem avui dia, existencial, no tenen res a veure. Per a Calderón, tot possible dubte o reflexió de caire metafísic es resol pel camí del bé i del bon obrar. Dit en mots planers, si dubtes deixa’t de romanços i porta’t com déu mana –mai més ben dit!–, que és l’única via perquè tot acabi bé. I seguint aquesta mateixa idea, la ciència i les elucubracions paracientífiques projectades en el pensament i les pors del rei Basilio –clau de volta de l’acció dramàtica de l’obra– seran evidentment condemnades i finalment redimides –com la mateixa ira inicial de Segismundo– per la pràctica d’aquest bé cristià que aconduirà els protagonistes de la trama al happy end final. Per a Shakespeare, però, qualsevol reflexió d’aquesta mena acondueix al no-res, al buit existencial, és a dir, a la mort (en aquest sentit compareu els pensaments en veu alta de Segismundo i Hamlet, per exemple). Les actituds dels personatges shakespearians són pròpies d’una creació que parteix d’un entorn espiritual –el protestant– on la religió deixa de ser un dogma que tenalli el pensament. És en aquest punt, doncs, que  la tragèdia –acció de l’home enfrontat als déus, a la seva pròpia existència i condemnada finalment al fracàs– reapareix a Anglaterra amb tota la força dels grans clàssics grecollatins. I, per cloure aquesta petita reflexió, recomano també que llegiu/veieu un dels exponents més salvatges expressats mai per via literària/espectacular d’aquesta foscor existencial que acabo de descriure: el Rei Lear, autèntic zenit d’un nihilisme nietzschià avant la lettre que fa autèntica basarda espiritual. Evidentment tot plegat queda ben als antípodes d’un, tot i que talentós com el que més, bon i mansoi catòlic com era Calderón de la Barca.

Anglaterra i Castella, Castella i Anglaterra; Shakespeare i Calderón,  Calderón i Shakespeare: una bella metonímia de dos països que del segle XVI ençà seguiren camins ben oposats quant a desenvolupament (i èxit) polític, filosòfic, científic… I és que el teatre, tal com vaig avançar en una piulada al Twitter fa uns dies, certament permet explicar força més coses del que la gent sovint s’imagina.

Ah, i aquest dijous toca Enric VIII… de Shakespeare!

La vida es sueño

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s