Visitando el zoo de cristal, al Tantarantana: Williams massacrat de nou!

De Tennessee Williams i la seva obra ja n’he parlat prou en escrits anteriors d’aquest mateix bloc i no vull, doncs, tornar-hi. Fins i tot a la part superior de la pàgina hi ha a l’abast de qui ho desitgi una xerrada meva sobre l’obra de Tennessee Williams que va tenir lloc el dia 12 de juliol al teatre Gaudí arran de la representació de l’obra Tennessee, la vida secreta de Tennessee Williams.

The Glass Menagerie és una obra especial per a mi per molts motius (alguns de força personals). No és cap secret que sóc a prop d’enllestir una traducció de l’obra al català i que quan arribi el moment ja en parlaré més a bastament. Per cert, em referiré a l’obra tothora pel seu títol original en anglès, The Glass Menagerie, ja que la traducció és controvertida, tal com provaré d’explicar més endavant. The Glass Menagerie és amb majúscules i sense embuts ni matisos la meva obra de teatre preferida. La millor de totes les que he llegit i/o presenciat. No dic que sigui la millor obra de la història (ningú pot dir res semblant, de fet), sinó la meva obra. I entre les diverses qualitats que aquesta obra posseeix, n’hi ha una que trobo significativa: The Glass Menagerie és capaç de resistir la possible mediocritat, matusseria o poca traça d’intèrprets, directors, productors… Res no pot restar ni un sol mil·ligram de l’emotivitat que genera la dissort de la família Wingfield. La humanitat que desprèn aquesta obra és prou intensa com perquè suri per damunt de qualsevol atzarosa barroeria a què se la vulgui sotmetre.

No s’explica altrament que divendres a la nit al Tantarantana m’acabés emocionant de valent davant la clàssica escena de la pobra Laura, el seu pretendent, i l’unicorn, símbol de la cercada anormalitat williamesca (les lost souls que Williams crea amb tanta delicadesa!), i amb el discurs final d’un Tom Wingfield que ja ha alçat el vol per fugir de l’atmosfera asfixiant que l’engavanyava a casa seva, però que és eternament perseguit per la tendra ombra de la seva dissortada germana. Em vaig emocionar, com dic, malgrat que el que vaig veure en escena maldés per arrossegar-me cap a un estat emocional ben contrari al que acabo de descriure. En efecte, la versió de l’obra a càrrec dels valencians Zircó és artificiosa des d’un punt de vista lingüístic, erràtica interpretativament parlant i escenogràficament deficient. Ras i curt, un nyap de dimensions més que considerables.

Comencem pel títol. Menagerie és un concepte que no té traducció exacta ni al català ni al castellà. “Col·lecció/grup d’animals”. “Zoo” s’hi acosta força, sempre que remarquem la condició delicada que acompanya el substantiu: el vidre. Personalment em decanto per “cristall”, ja que aquest element té unes característiques que l’assimilen més als trets de la col·lecció que tan curosament guarda Laura Wingfield. Bonaventura Vallespinosa, en l’única traducció catalana publicada de l’obra (1956), la va traduir prou encertadament com a Figuretes de vidre. Així, doncs, Zoo de vidre, Zoo de cristall, Figuretes de vidre… tot és ben vàlid. Ara bé, què redimonis vol dir VISITANDO el zoo de cristal??? Per què “visitando”? A primer cop d’ull pensava que es tractaria d’una revisió formal de l’obra (com l’EndstazionenTramvia anomenat desig– de Franz Castorff), però res de res. L’obra és d’un naturalisme naftalític que fa feredat! Seguint la mateixa (il·)lògica del títol suposo que aquesta companyia deurà representar títols clàssics com “la historia de las tres hermanas”, “Hamlet enloqueciendo” o “Observando a Edipo rey” (i tan amples!) Però és que no és només el títol; la traducció de tota l’obra és simplement demencial: pura literatura de biblioteca filològica. Hi ha moments que no se sap si el que se sent en escena és un autor americà del segle passat o un entremès cervantesc. Llenguatge abarrocat i del tot artificiós que crea una rasa emocional entre l’escena i el públic ben difícil de superar.

La proposta escènica. Com he dit, Naturalisme del tot tronat (“Estudio uno” en estat pur!) en un escenari massa petit per a la idea d’apartament que s’acaba mostrant. De fet, l’escala d’incendis és tan alta que quan Tom hi puja, algun cop parla quasi esquivant un focus o la biga del sostre del teatre. D’autèntic aficionat!

La interpretació. El LLEU defecte físic de Laura Wingfield –la coixera– resulta del tot exagerat. Petit apunt bàsic de direcció: el defecte cal que sigui ben lleu per carregar la força dramàtica del personatge en el complex psicològic, no en el físic, altrament se’n justificaria la mateixa mancança! Així, doncs, l’actriu quan camina sembla que dugui els bolquers gegants d’aquell esquetx de l’Slastic del Tricicle i es mou per l’escena com un pingüí fora de l’aigua. D’altra banda, Amanda Wingfield sembla una paròdia seriosa de la Vicenteta i Jim, que s’hagi empassat un pal d’escombra des del moment que entra a l’apartament. Tom és l’únic que se salva de la foguera (sense gaire entusiasme tampoc!) Com a mínim és l’únic que aporta una certa capacitat de desdoblament interpretatiu i, per tant, una certa credibilitat al personatge. Amb tot, entre la traducció calderoniana, la direcció amateur, els pingüins, les escombres i les vicentetes del seu voltant, val a dir que l’home no ho té gens fàcil!

Dos apunts finals. Quan vaig tornar de viure de la Gran Bretanya em demanava per què el potencial dramàtic de Tennessee Williams no era prou explotat aquí com als països anglosaxons? En aquest període de temps (tres anys i escaig) he vist quatre Tennessee Williams i, llevat de la versió de Un tramvia anomenat desig, de Pepa Plana (2009), la resta de propostes han estat, en el millor dels casos, oblidables. Si això segueix així i simplement hi ha manca d’imaginació escènica per extreure tot el que el teatre de Tennessee Williams pot oferir, senyors directors, facin un favor a l’autor de Columbus i dediquin-se a David Mamet. Amb el cowboy de Chicago de ben segur se’n sortiran!

I ja per últim. Tothom sap que les dites sales alternatives són signe d’una certa qualitat i risc. Doncs bé, si les sinèrgies que prova d’aplegar el programa “Complicitats” -intercanvi amb d’altres grups de l’estat de petit format- són així, bona nit i tapa’t! Però com que de fe i positivisme mai no me’n falten, espero que el bunyol que vaig haver de suportar divendres passat hagi estat un simple accident en la trajectòria d’una bona sala com és la Tantarantana.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s