Coriolà, versió d’Àlex Rigola: un brillant Shakespeare… per a no shakespearians!

Àlex Rigola segueix mostrant darrerament una tendència irrefrenable envers la síntesi textual, tal com ja va mostrar fa ben poc a Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams. Potser és que en el seu moment va quedar trasbalsat a causa de l’ingent treball de síntesi que li va suposar adaptar la monumental novel·la de Roberto Bolaño, 2666, o pel que sigui, però la sensació que tinc ara mateix és que quan Rigola té un text clàssic en una mà a l’altra hi té un esmolat ribot a punt d’ús. S’ha acabat allò d’actualitzar el text per mitjà de l’ús d’un llenguatge escènic més o menys trencador i oferir-lo al públic en tota la seva dimensió i complexitat, com va fer en el seu moment amb les seves versions de Titus Andrònic o Juli Cèsar. Ara aquest nou estil sintètic consisteix a prendre uns quants elements de l’obra, treballar-los imaginativament en escena i mostrar allò que el director considera essencial del text, tot deslliurant-se d’aquelles parts que creu accessòries o prescindibles.

I això és el que succeeix precisament en aquesta versió de Coriolà. Rigola mostra la seva visió d’una de les grans tragèdies de Shakespeare en una succinta hora i vint minuts (tot un rècord!) Una síntesi que el duu necessàriament a la supressió o al bandejament de personatges, o fins i tot a l’elaboració de text de nova creació.  Rigola resumeix l’acció de l’obra de manera dialèctica acostant-se perillosament en els primers instants a una simple lectura dramatitzada per, a mesura que la trama i l’acció (mínima) avancen, i mercès a la seva innegable imaginació escènica, així com al seu magistral control del ritme i del tempo dramàtics, oferir a l’audiència tota la força dramàtica del text shakespearià.

Què ens vol mostrar Rigola en aquesta versió? Doncs el vessant més polític del text (ai, la petja brechtiana dels nostres innovadors i rupturistes directors!), això és, que la democràcia té uns límits i unes ombres notables, especialment quan recorre a mètodes i opcions semblants als de la tirania que a priori pretén enderrocar; que el fil que separa l’interès del poble de la corrupció i la manipulació de masses és molt prim; que el confrontament amb un tirà pot fer surar el perill del populisme i la demagògia per part dels representants escollits pel poble i aconduir-ne els seus destins envers una democràcia totalitària –valgui l’oxímoron!–; que un tirà, per noble que sigui la seva actitud, no pot ignorar el poble a qui pretén servir, i que, en definitiva, la violència comporta violència i que les temptacions totalitàries i/o demagògiques, temptadores i recurrents al llarg de la història de la humanitat, només acondueixen a la perdició individual i col·lectiva.

Per assolir uns propòsits semblants, Rigola no dubta a sacrificar, per exemple, la figura d’Aufidi (la veu dels volscos queda representada per un fictici i pla lloctinent del mateix Aufidi), a bandejar l’omnipotent figura de Volúmnia, la poderosa i influent mare de Coriolà, reduïda en aquesta versió a una ombra de si mateixa, i així evitar endinsar-se en viaranys no polítics i sí més humans que atenyerien més a l’essència o a la natura de l’individu més que no pas a la corrupció del col·lectiu (vegeu, en aquest sentit, el meu escrit anterior). O tampoc no dubta a minimitzar la figura de l’inquisitiu i retòric Meneni Agripa, amic de Coriolà i un dels secundaris més brillants i interessants de tot el corpus shakespearià. O d’altres canvis de caire més formal, com inventar-se un elogi col·lectiu a parts iguals –“democràtic”?– del general assassinat, quan la laudatòria en el text original correspon només al general enemic, Aufidi (absent, com he dit, a la versió de Rigola), en la mateixa línia de reconeixement final –el noblesse oblige clàssic– que ja havia tingut lloc a d’altres tragèdies: Fortimbràs amb Hamlet o Marc Antoni i Octavi amb Brutus a Juli Cèsar. Rigola, com dic, no dubtarà a manipular tot plegat a rampells i la culminació de tot aquest procés de reelaboració del text original acabarà amb una diatriba coral final, a cavall entre el cor clàssic grec i el discurs èpic brechtià, que el director es treu del magí per sintetitzar aquesta visió política de l’obra.

Si Shakespeare, doncs, va emplenar d’una notable càrrega humana els seus personatges –fins els més odiosos– per assolir una forma dialèctica que mostrés i qüestionés la condició humana en la seva globalitat i així fugir de la simplicitat de les morality plays anteriors a la seva obra, Rigola, al meu entendre, amb la seva síntesi enfoca el producte final cap a aquesta moralització pre-shakespeariana. Això sí, el procés formal que empra és senzillament magistral i atenua notablement aquest retrocés que comporta l’esmentada simplificació de continguts. Els seus recursos, la seva imaginació i el seu control absolut de tot l’entramat teatral són senzillament antològics. Tot plegat produirà que el resultat final de l’espectacle sigui d’allò més atractiu i suggeridor, i doncs, ben recomanable de veure i de gaudir… sobretot si no es coneix gaire el text original shakespearià! Si no és així, creieu-me, el patiment generat per aquesta manipulació i reescriptura del text original pot arribar a amenaçar molt seriosament la màgia amb què aquest fantàstic i talentós il·lusionista de l’escena que és Àlex Rigola, un cop més, hipnotitza tot públic amatent de bon teatre!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s