La ciutat, de Martin Crimp: un bon muntatge a la sala Beckett

Confesso que de Martin Crimp, fins ara només havia llegit la seva obra més “famosa”, Attempts on Her Life i, pel que vaig esbrinar després, a l’autor no li agrada que l’encasellin dins dels In Yer Face. De fet, molta gent veu el seu teatre més influït per l’extensa ombra pinteriana més que no pas per l’esquinçament visual i conceptual postbrechtià del teatre d’una Sarah Kane o del primer Marc Ravenhill, posem per cas. [Del teatre de Sarah Kane, per cert, ja en vaig parlar fa un temps en aquest mateix bloc].

Hi ha quelcom, però, característic del teatre de Crimp i que ajuda a tamisar la desesperança dels conflictes que gradualment van fent acte de presència en escena: el sentit de l’humor (tret no gaire freqüent en aquesta mena de teatre, val a dir); un humor intel·ligent (es a dir, britànic) que curiosament, però, provoca un doble i contradictori efecte: si bé suavitza de manera aparent la tensió escènica, des d’una perspectiva global accentua encara més el patetisme de la situació mostrada, intenció plenament cercada per l’autor, d’altra banda. En tot cas, el cabdal d’emocions que va surant de manera progressiva a través d’un llenguatge ric, sovint excessiu (volgudament excessiu), va mostrant les cicatrius anímiques i socials d’uns protagonistes perpètuament condemnats al fracàs relacional.

The City va ser estrenada originalment l’any 2008 al “mític” teatre-residència londinenc, The Royal Court Theatre. Si bé la crítica no va mostrar un especial entusiasme per l’obra (amb l’excepció, si no vaig errat, de Michael Billington), sí que va tenir força èxit arreu si observem el nombre de representacions i traduccions que se n’han fet fins ara. I tot just fa una setmana, l’obra ha arribat als escenaris catalans, concretament a la sala Beckett de Barcelona (com no podia ser altrament!), en versió i direcció de Víctor Muñoz i interpretacions de Joan Carreras, Sílvia Bel, Míriam Iscla i Diana Gómez.

La ciutat és un text que, si parléssim en termes estrictament literaris, l’encabiríem clarament dins del postmodernisme literari, principalment a causa del tractament de la identitat individual i el paper de l’art a l’hora de (re)configurar/(re)construir aquesta mateixa identitat. I tot plegat plantejat a partir d’una estructura narrativa (escènica en aquest cas) metaficcional. Crimp planteja la metonímia de la ciutat per descriure una identitat individual devastada –la d’una artista, una traductora (Crimp també és traductor!)– i que cerca la seva pròpia reconstrucció a través de l’art, és a dir, a través de la creació d’uns personatges sorgits a partir de les pròpies pors personals de la protagonista (matrimoni que fa aigües, pèrdua de la feina, la brutalitat de les guerres, la maternitat, els fills en perill constant, la deshumanització de l’artista…), unes pors que es personifiquen i es presenten en escena com a personatges reals –alguns dels quals “en construcció” (la veïna i la filla), alguns in absentia (l’escriptor Muhammed)– que conviuen amb la protagonista i que, finalment, no acaben per configurar-se com la “població” necessària que ha de permetre “(re)habitar” l’esmentada “ciutat interior devastada” del personatge. Així, doncs, la desesperança –un cop més– acaba triomfant, fet força habitual en aquesta mena de dramatúrgia, com ja he comentat en l’escrit anterior.

La versió de Muñoz és correcta, així com la sòbria posada en escena que planteja, prou adient atesa la intencionalitat i el tractament que fa del text. Els intèrprets ofereixen unes mesurades (alguns cops quasi “retingudes”) actuacions: excel·lents els treballs-crossa de Míriam Iscla (fantàstica!) i Diana Gómez, i correctes els dos personatges principals de l’obra: un bon Joan Carreras i una a voltes massa forçada i incòmode Sílvia Bel. Els seus personatges, però, no són gens fàcils de construir i intueixo que l’acceptable resultat final obtingut per tots dos té més a veure amb el seu bon ofici més que no pas amb una direcció que considero que, en aquest sentit –la direcció escènica–, resulta un xic massa “tova”. Tanmateix respecto –i admiro– el treball global realitzat per Víctor Muñoz, ja que reconec el mèrit i la valentia d’acarar un text, com dic, d’una complexitat més que notable i amb uns resultats prou dignes.

Una proposta rabiosament –i britànicament!– contemporània, no del tot fàcil de digerir, però la qualitat de la qual enriqueix –i de quina manera!– l’oferta de bon teatre de la nostra ciutat. No us la perdeu si podeu!

Anuncis

2 pensaments sobre “La ciutat, de Martin Crimp: un bon muntatge a la sala Beckett

  1. Quan vàrem parlar només m’hauries d’haver dit que hi sortia la Sílvia Bel. Seguirem les teves recomanacions. Una abraçada.

  2. És una bona actriu, però en aquesta obra trontolla una mica; no la vaig trobar especialment còmoda en el paper (també em va semblar que estava refredada, aquella nit), però també dic a l’escrit que la sensació és més aviat de manca de claredat en la direcció.
    Merci pel comentari, rei.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s