Panorama del teatre britànic contemporani (arran de l’estrena de “La ciutat”, de Martin Crimp, a Barcelona)

El període que abasta dels Angry Young Men de mitjan dècada dels seixanta fins als efectes del thatcherisme de finals dels vuitanta-inici dels noranta, abocà la dramatúrgia britànica contemporània envers noves formes i discursos que mostraven cada cop més radicalment el descontentament envers un sistema de valors fagocitador d’idees i de qualsevol ètica individual o col·lectiva. Un sistema la violència subjacent del qual calia fer surar cada cop més cruament damunt de l’escena. És així com un grup de dramaturgs que neix pels volts de la dècada dels noranta del segle passat a l’entorn de la ciutat de Londres sobretot (però no únicament), i que s’atorguen el provocatiu nom de In Yer Face, externalitzen tot aquest cabdal de bilis social i individual de manera radical, per mitjà d’una violència lingüística i d’imatges que creua els límits habituals d’allò que el públic teatral estava acostumat a presenciar. Semblava talment que la seva intenció era anar a raure directament a l’essència del teatre de la crueltat que al primer terç del segle passat teoritzava Antonin Artaud.

No hi ha una estètica unitària en el grup, sinó un esperit unitari. A partir de diàlegs desencaixats (o que progressivament “desencaixen” la linealitat narrativa realista convencional), o situacions que no lliguen amb cap lògica discursiva ni visual, descol·loquen volgudament l’espectador per impactar-los, visualment o lingüística, en el moment que l’autor consideri oportú: el resultat final sempre destil·la un deix de desesperança, d’esfondrament comunicatiu i vital, de violència desmesurada (individual i col·lectiva), sovint sense sentit. Per assolir aquests objectius, l’autor desenvolupa amb habilitat conflictes latents entre els protagonistes (quasi mai explícits) i crea unes expectatives la resolució de les quals no s’acaba mai de materialitzar prou clarament. El “mestre” d’aquest estil, esclar, no és un altre que el creador de la Comedy of Menace: Harold Pinter.

Bé, aquest seria, aproximadament, el framework conceptual d’aquest estil de dramatúrgia. Després, òbviament, cada autor projectarà la seva empremta particular. Així, no és exactament el mateix el teatre de Sarah Kane que el de Marc Ravenhill –i no parlem ja del darrer Ravenhill!– o el de Patrick Marber que el de Martin Mc Donagh o que el de Martin Crimp (entre molts d’altres).

Precisament d’aquest darrer autor, Martin Crimp, i de l’estrena a Barcelona de The city (La ciutat) a la sala Becket, en parlaré en el proper escrit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s