Qui té por de Virgínia Woolf? Una obra mestra, un muntatge exemplar!

Finalment ha passat. Sabia que un dia passaria i ja ha passat. I n’estic molt content. Per primer cop he vist aquí a Catalunya la representació d’una obra d’un autor contemporani anglosaxó –el nord-americà Edward Albee i l’obra, Qui té por de Virgínia Woolf?– que ja havia vist escenificada prèviament a Londres –al West End i amb Kathleen Turner interpretant el paper estel·lar de Martha– i m’ha agradat molt més –però molt més!– la versió de José María Pou i Daniel Veronese que no pas l’esmentada versió anglesa. I m’ha agradat per diverses raons.

1) Perquè la versió és clàssica i alhora imaginativa: el director –molt intel·ligent– sap anar al moll de l’os d’allò que Albee volia transmetre amb aquest fenomenal text (més endavant parlaré més extensament d’això) i tant l’escenificació com la direcció d’actors resulten excel·lents. Bona traducció, a més, de José Maria Pou: un català del tot adient, amb registres variables quan cal i, doncs, oferint una perfecta versemblança dramatúrgica en tot moment.

2) La interpretació, del millor que es pot veure avui dia a casa nostra. Veronese sap treure el millor del “material” que té: com es van fonent les màscares de la falsa innocència i la força bruta que de mica en mica van desvetllant respectivament i de manera molt hàbil Mireia Aixalà-Honey i Ivan Benet-Nick, a partir dels perversos jocs conjugals d’uns sublims George-Pere Arquillué i Martha-Emma Vilarasau. Fins i tot l’engavanyament corporal d’Arquillué queda esborronat per la força del text i de la personalitat que l’actor ha sabut atorgar al seu personatge. Un deu sense reserves, doncs, per a Verenose i tota la seva troupe.

I és que el teatre d’Albee és una cirereta per a qualsevol director o actor: fusió de realisme formal pur i dur amb un joc d’incerteses i expectatives de fons pròpies del teatre de l’absurd; una combinació que fa gaudir el públic alhora que el comença a fer moure del seu centre de gravetat convencional i lògic del qual ha gaudit fins al moment pel que fa a la recepció del text. On va a parar el gavadal de conflictes que es retreuen quasi de manera sistemàtica al llarg de tota l’obra el matrimoni George-Martha? Què és real i què no ho és del que es diu en escena? Quin és l’objectiu final i què s’amaga al darrera de tant de diàleg enverinat? De fet, el motiu final -el fill fictici- no deixa de ser un pretext metaficcional del sentit global de l’obra: un pretext que simbolitza com el llenguatge no pot pretendre explicar les profundes ombres de la condició humana; la impotència d’aquest llenguatge per dibuixar cap lògica ni cap conclusió real, Albee ens l’ofereix per mitjà d’una guerra dialèctica entre els protagonistes. Allò que acaba tenint importància, doncs, no és el sentit final de tot plegat, sinó l’escenificació d’aquesta guerra a través de la qual albirarem el fracàs d’unes vides aparentment exemplars –la filla d’un rector universitari i un professor d’aquesta mateixa universitat casats a l’ús– com a perfecta al·legoria (i aquí sí que Albee enllaça amb la tradició realista clàssica) del fracàs de tota una classe mitjana com la dels Estats Units de la dècada dels cinquanta del segle passat (no en va George i Martha són també els noms de George Washington i la seva dona), que sota la faramalla de les aparences i del triomf material oculten unes cicatrius emocionals molt més profundes del que ningú es pot imaginar d’antuvi.

A cavall entre la pulsió destructora del teatre d’August Strindberg i el joc d’expectatives de la dramatúrgia de Harold Pinter (per a molts, el seu homòleg a l’altra banda de l’Atlàntic), Albee sap dibuixar magistralment uns personatges que es construeixen a partir del joc dialèctic salvatge, un joc el sentit del qual, com he suggerit abans, es posa en escac al llarg de l’obra (en alguns moments els diàlegs George-Martha recorden els de Lucky i Pozzó a Tot esperant Godot, per exemple); unes expectatives que la força de les paraules, per comptes d’escampar el cel semàntic encara l’enterbolirà més –volgudament, esclar! Per l’obra plana un misteri que no es resol (o mostra un desllorigador molt més simple del que tot el devessall lingüístic abocat sembla predir); l’estil d’Albee, al capdavall, s’acosta molt a la teoria de la Comedy of Menace de Harold Pinter, és a dir, unes expectatives, un misteri d’intencions que plana i manté vivament l’atenció del que succeeix a l’obra sense que finalment hi hagi un desenllaç a l’alçada de les expectatives dramàtiques generades o, simplement, no hi hagi desenllaç de cap mena. Per dir-ho planerament, a la gent li costarà d’argumentar amb una certa lògica què ha passat i, sobretot, assumir quin és el sentit de tot plegat, però tanmateix haurà gaudit enormement de tot l’espectacle verbal abocat damunt l’escena. Si això s’acaba assolint –i amb el muntatge de Veronese, això succeeix amb escreix!–, l’objectiu dramàtic cercat per l’autor haurà tingut èxit.

I és que Edward Albee marca una frontera en el teatre nord-americà: pren el millor del realisme clàssic mostrat fins llavors a l’escena americana i n’aprofundeix –i n’experimenta– l’estructura i la finalitat de la realitat mostrada (potser podríem esmentar l’excepció, en aquest sentit, que representaria la “provatura” de Tennessee Williams amb Camino Real), i a partir d’aquí inicia un procés innovador el resultat del qual no sempre acaba essent del tot ben rebut. Fet i fet, Albee quedarà una mica atrapat pel mateix èxit que, precisament, amb Who’s Afraid of Virginia Woolf? va obtenir. La crítica seguiria buscant “Virgínies Woolfs” en la producció posterior del dramaturg, per molt que Albee se n’allunyés (amb l’excepció de A Delicate BalanceUn fràgil equilibri–, en la qual Albee retornarà amb un estil ara sí molt mést txekhovià, a la vivisecció del mateix sector social que aborda a Who’s Afraid of Virginia Woolf?: la classe mitjana acomodada americana de mitjan segle XX). D’aquest fenomen, però (romandre presoner d’un determinat èxit), el seu predecessor immediat i alhora contemporani, Tennessee Williams, en va ser un autèntic expert, sobretot a partir de la dècada dels seixanta (moment de la irrupció, per cert, del fresc i innovador teatre d’Albee), però això ja són figues d’un paner que va força més enllà de l’obra que avui volia comentar…

Com deia a l’inici, doncs, Qui té por de Virgínia Woolf? en versió de José Maria Pou i sota la direcció de Daniel Veronese no és només un dels espectacles més recomanables de veure de la temporada teatral catalana, sinó molt probablement un dels millors espectacles dels darrers temps que s’ha pogut veure (i encara es pot veure) a la nostra ciutat. No us la perdeu si encara hi sou a temps!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s