La violación de Lucrecia o l’exhibició d’un “monstre sacré”

Quan al segle XIX s’expandeix el Romanticisme, en el món del teatre en general i de la interpretació en particular predomina una tendència heroica i individual a partir de la qual, tot capgirant l’esperit col·lectiu de la Commedia dell’arte, per exemple, sorgeixen a Itàlia les companyies nòmades a mattattore, és a dir, les companyies sotmeses al lideratge d’un actor o actriu a l’entorn del qual o de la qual gira l’espectacle teatral. A França el mattattore s’anomena monstre sacré. Les principals característiques d’aquests intèrprets és que, sota llur indicutible habilitat i talent, sotmetien tot l’acte espectacular a la força de la seva personalitat. És a dir, el teatre eren ells i tot es muntava de tal manera que l’espectacle tingués com a epicentre la seva presència. Noms com Marie Dorval o, per descomptat, la mítica Sarah Berhardt configuren un primer univers estel·lar d’actors que, ja ben entrat el segle XX, heretarà la indústria cinematogràfica de Hollywood, la qual crearà el que avui dia es coneix com a star-system. Actrius, però, com Eleonora Duse o la ballarina Isadora Duncan van començar a fressar un camí distint on la innovació escènica i el servei a l’art teatral (servir el teatre i no servir-se’n) n’eren les motivacions principals.

Tanmateix, l’estela del monstre sacré perviu amb força al llarg del temps i, per bé que els camins de la interpretació i de l’antropologia teatral han obert nombroses i diverses vies per acarar el fet escènic al llarg del segle XX, aquelles actrius que en un moment donat varen significar un impacte per a l’escena d’un país o territori, encara avui dia tenen prou força per levitar pels escenaris tot mostrant-nos el seu ventall de virtuts pretèrites que varen atorgar-los aquella fama plenament merescuda a l’època, però que avui dia no deixen de tenir la bellesa que suposa el gaudi d’un moment del passat dins del present efímer. A tots ens agradaria haver vist actuar sobre l’escena Lawrence Olivier, John Gielgud, Richard Burton… Doncs bé, gràcies a personatges com Núria Espert, aquest salt en el temps és possible encara. Si hom vol gaudir d’una actuació real d’un dels monstres sagrats de l’escena del segle passat, res millor que la immortal Núria interpretant un text shakespearià com La violación de Lucrècia.

Atacar un dels mítics personatges d’una obra col·lectiva shakespeariana? Insuficient. Un monstre no pot mai sotmetre’s a un equip on algú passi per damunt seu… i l’edat no permet ja certs papers estel·lars (difícilment Espert podria interpretar una Ofèlia sense pulveritzar els mínims del decòrum horacià!) Què es pot fer, doncs, per satisfer la intemporal sacietat de protagonisme del monstre? Doncs crear una veu shakespeariana en solitari per a la seva necessària exhibició. I això és justament el que es pot veure sobre l’escenari del Teatre Lliure de Gràcia al llarg d’aquest mes. Un text bonic? Sí. Una escenografia suggeridora? També. Uns efectes escenogràfics del tot harmònics amb allò que té lloc en escena? Sense cap mena de dubte. Ara bé, res de tot això té prou importància en comparació amb l’epicentre de tot plegat: l’exhibició de la diva, la qual esdevé el centre de tot plegat i la interpretació de la qual ens ha de fer saltar de la butaca en abocar el darrer mot.

Ara bé, dit tot això, al Cèsar el que és del Cèsar: tot actor o actriu jove (o no tan jove en el cas del nostre país) hauria de presenciar l’espectacle de Núria Espert per aprendre en què consisteix l’art de la dicció i com, mercès al perfecte domini d’aquesta art es pot reemplaçar tota altra possible mancança i fer surar qualsevol personatge per complicat que sigui. Això, els anglosaxons saben molt bé què és i, a casa nostra -ai las!-, aquesta és una de les principals mancances dels nostres actors i actrius. Sí, potser a l’Espert li falla el cos i l’artifici preval en excés a l’hora de transmetre determinades emocions, però què és allò que, malgrat tot, et manté expectant i per tant connectat amb allò que succeeix en escena? Dos factors bàsics, a saber: la impactant presència escènica d’una actriu veterana de la vella escola i el mestratge que imparteix pel que fa a una dicció que resulta senzillament perfecta.

Vella escola? Potser sí. Una interpretació més connectada amb el passat que amb el present? Probablement també. Ara bé, no oblidem tot allò que ens pot oferir el passat –en el teatre i en molts altres aspectes de la vida- i que hauríem d’incorporar sense vergonya al nostre present més rabiós si volem que allò que fem avui dia sigui millor del que és. I en això, autèntics gats vells de l’escena com Núria Espert tenen molt per ensenyar-nos encara.

Anuncis

4 pensaments sobre “La violación de Lucrecia o l’exhibició d’un “monstre sacré”

  1. A mi no m’ha agradar gens. Salvaria el text, l’escenografía i la il·luminació. La Núria Espert fa temps que no m’emociona, li falta força a tots els seus personatges i la dicció és pessima tant en castellà com en català. I jo crec que és vital la dicción per un actor/actriu.

    Per cert, he enllaçat aquest article a la meva crítica del bloc que acabo de publicar, espèro que no t’importi, perquè m’ha encantat la part del star-system i del divisme teatral i a la Núria, estic totalment d’accord que és un cas d’aquests.

    De totes maneres és un plaer llegir les teves cròniques!

  2. Moltes gràcies pel comentari, Elisa. Entenc que no agradi perquè és un tipus d’interpretació a la qual no estem acostumats (m’agradaria dir que està “superada”, però em fa mal utilitzar aquest mot). A mi no m’entusiasme tampoc, però ja sé el que vaig a veure i ho considero, tal com deia a l’escrit, com un petit salt en el temps que ens permet veure com s’interpretava abans.
    Hi ha un punt del que dius, però, que em temo que no hi estic en absolut d’acord. La seva dicció és simplement perfecta (si més no en castellà; en català no tinc prou elements de referència). Cal no confondre elocució amb declamació. La declamació produeix l’efecte que el text sigui artificiós i en això coincidirem que Núria Espert declama i d’aquí que el producte final ens resulti fals i ens allunyi de l’essència emocional del text. L’elocució, però, consisteix en la pronúncia dels mots i de les frases tot seguint unes normes fonètiques precises (correcció prosòdica, frases tonals pròpies de l’idioma…) que faran que el text sigui emès de tal manera que la seva intel·ligibilitat sigui total, per molt que el discurs sigui alterat per circumstàncies paratextuals (crits, xiscles, frases entretallades per raons dramàtiques…)
    Sé una mica de què parlo perquè he estat profe de dicció d’actors/actrius, tan catalana com castellana; una de les meves feines de final de curs era guiar estudiants d’interpretació a falcar fonèticament i tonalment un text tan complex en aquest sentit com La vida es sueño per tal que entenguessin la dificultat d’aquesta pràctica, però que alhora copsessin l’ajut que una bona dicció els proporcionaria al’hora de construir els seus personatges.
    Posteriorment, la meva experiència a la GB em va fer veure que això -dicció i teatre textual- podien arribar a fonamentar tota una tradició interpretativa (i dramàtica) sencera! Però bé, això ja és un altre tema…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s