Tosca, Aragall… i a tocar el cel!

<!– /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;}

A causa de les diverses desgràcies que han aigualit aquests temps debonhomia, bona voluntat i propòsits d’esmena diversos que acabem de passar (el terrorisme internacional, l’atur desbocat, el Jordi Hereu, l’incendi al Guinardó…), trobo important d’encetar L’amabilitat dels desconeguts d’aquest 2010 amb una certa dosi de necessària i redemptora bellesa. I no trobo res millor en aquest sentit que fruir d’un dels moments més subtils de la història de la lírica de la mà del millor tenor viu que existeix: la interpretació de l’ària E lucevan le stelle (I lluen els estels) de Tosca, de Giàcomo Puccini, en l’antològica versió que Jaume Aragall va oferir l’any 1984 a l’Arena de Verona. En aquesta versió, Aragall sens dubte certifica les ja cèlebres paraules de Luciano Pavarotti en afirmar que la veu més bella de l’ópera no era pas la seva ni la de Domingo sinó, precisament, la del tenor barceloní.

Per situar-nos, la història de Tosca se situa a la Roma de començaments de segle XIX, on els reialistes proaustricistes respresentaven l’Antic Règim en front dels partidaris de Napoleó, que duien les idees liberals sorgides de la Revolució Francesa (per bé que després tot això se n’anés en orris a causa de la megalomania imperialista del general cors). Doncs bé, aquest conflicte polític serveix de base per a l’estructura d’un melodrama clàssic: triangle amorós on el “dolent” reialista, el baró Scarpia, desitja posseir la gelosa cantant Flòria Tosca, la qual està enamorada del pintor bohemi, idealista i, òbviament, liberal, Mario Cavaradossi. Cavaradossi és capturat precisament per ajudar un amic seu liberal i és torturat per Scarpia, el qual pretén així fer xantatge emocional i “aconseguir” Tosca a canvi de l’alliberament del pintor. Ella cedeix aparentment per tal d’ajudar el seu estimat, però tant ella com Scarpia menteixen en les seves intencions reals: ell, malgrat la “rendició” de la cantant, dóna ordres d’amagat d’executar igualment el pintor, mentre que ella només cedeix per tal de poder matar Scarpia (com així acaba fent), alliberar Cavaradossi i fugir plegats. Aquest, però, és finalment executat per l’esmentada ordre final de Scarpia i, com no podia ser d’una altra manera, ella, en adonar-se de l’engany del baró i de la mort del seu estimat, s’acaba suïcidant a l’acte final de l’òpera.

E lucevan le stelle és l’ària que Cavaradossi canta des de la presó el dia abans que l’executin i on descriu, per mitjà d’un somni d’amor, els moments íntims gaudits al costat de Tosca, i com el despertar d’aquest somni significarà la seva mort. El profund dolor per la pèrdua de la vida que expressa el personatge al final de l’ària és senzillament estremidor.

El patetisme de l’escena, juntament amb la bellesa musical que tradueix aquest patetisme de manera insuperable, converteix aquesta ària en una de les més belles i llegendàries del repertori operístic. I la versió que ens regala Jaume Aragall, com podeu comprovar vosaltres mateixos, fa posar realment la pell de gallina…

Una abraçada i molt bon any 2010 a tothom!

Anuncis

4 pensaments sobre “Tosca, Aragall… i a tocar el cel!

  1. Hola, Sadurní,Sí, noi, Jaume Aragall és un tenor amb un timbre de veu d'una bellesa única i del tot inigualable. Només he sentit algú altre amb un timbre vocal semblant -tot i que una mica inferior al del barceloní- en la figura del tenor suec dels anys cinquanta, Jussi Björling. De fet algunes de les interpretacions d'Aragall -com aquest "E Lucevan le stelle", per exemple- han esdevingut canòniques dins de la història de l'òpera.I d'altra banda, "Tots els Matins del Món" és, en efecte, una autèntica joia cinematogràfica i musical. Nosaltres també vam "engambar-nos" després de veure-la…Una abraçada,J.

  2. Huahuahua, Jordi Hereu…una bona desgràcia. Tranquils, ara us ho arreglarà tot amb el jocs d'hivern. M'agrada molt Puccini, és molt pel·liculeru; una de les portes d'entrada més amables, en això de l'òpera. Mozart, també, ara que hi penso. En fi, que jo venia a desitjar-te bon any, amb un pèl de retard, això sí.

  3. Hola, Matilde.Gràcies pel correu i pels bons desitjos: igualment! D'acord amb el que dius i m'imagino les òperes que et deuen venir al cap quan dius això del Puccini pel·liculero: La fanciulla del west (quasi un western fet òpera) i la cinematogràfica i cinematografiada, Madame Butterfly, m'equivoco? I Mozart també és una bona porta, com tu dius, però amb un petit matís: crec que ho és, però fonamentalment per la qualitat de la seva música (insuperable i insuperada) i, a més, per la gran habilitat que mostra alhora de combinar aquesta qualitat amb el sentit de l'humor, els temes desenfadats… Per tant, ell tot solet va ser capaç de desacralitzar les grans òperes -per fi!- dels seus "llunyans" temes mitològics i solemnes.I del Jordi Hereu no puc comentar res si no em prenc una bona dosi d'Àlmax abans… Els barcelonins som (o ens fan ser) tan summament sobrats i "post-post-postelquevulguis", que encara serem capaços de celebrar les primeres olimpíades d'hivern sense neu…Una abraçada i fins aviat,J.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s