Invisible, de Paul Auster: lectura obligatòria!

Human beings were animals, he said, and softminded aesthetes like myself were no better than children, diverting ourselves with hairsplitting philosophies of art and literature to avoid confronting the essential truth of the world. Power was the only constant, and the law of life was kill or be killed, either dominate or fall victim to the savagery of monsters. He talked about Stalin and the millions of lives lost during the collectivization movement in the thirties. He talked about the Nazis and the war, and then he advanced the startling theory that Hitler’s admiration of the United States had inspired him to use American history as a model for his conquest of Europe.

Si jo tingués prou talent per escriure ficció, de gran voldria ser com Paul Auster: un gran escriptor, intel·lectual militant, de vasta cultura, guapo, casat amb un clon seu en femení (Siri Hustvedt és una gran escriptora, intel·lectual militant, de vasta cultura, guapa, etc.), pertanyent a la upper middle class novaiorquesa (una mena d’aristocràcia d’esquerres de la costa est dels EUA amb “epicentre”, esclar, a Nova York), compromès ideològicament (fervent demòcrata), jueu progressista… És a dir, un personatge que bé podríeu imaginar perfectament al bell mig d’una d’aquelles festes que sovintegen les pel·lícules del Woody Allen de les bones èpoques (Delictes i faltes, Hannah i les seves germanes, Marits i mullers…)

Doncs bé, Auster acaba de publicar la seva darrera novel·la, Invisible. Una novel·la on podem trobar-hi tot allò que l’autor de la cèlebre The New York Trilogy sap manejar magistralment: l’entreteniment per mitjà de certs manlleus de la novel·la negra a l’ensems d’una profunda reflexió a l’entorn del desconcert de l’ésser humà contemporani tot utilitzant els mecanismes del postmodernisme literari. I Invisible és un altre exemple ben reeixit d’aquest explosiu còctel.

Quines són les característiques de novel·la negra que Auster utilitza? Doncs una certa dosi d’intriga a la trama, uns personatges que mostren un cert capteniment misteriós, crims, alguna dosi molt mesurada de violència; passats tèrbols que tenallen un present inquietant… I, com dic, tots aquests ingredients combinen sense esquerdes amb els trets típics de la novel·la postmoderna: qüestionament de la identitat, del propi jo narratiu (el que els angloparlants en diuen el defining self); la invisibilitat o confusió entre identitats reals i fictícies; móns i experiències paral·leles inconscients, definició de la forma del paisatge propi a través de l’absència i la presència; el paper de l’atzar en el dibuix d’aquests paisatges vitals, el trencament del binomi espai-temps en el fil narratiu, l’ús d’estructures narratives metaficcionals que desengavanyen el lector de possibles esquemes mentals predeterminats (cronològics) quant a la narrativitat, etc.

La història comença en una festa universitària on un noi coneix una parella misteriosa que s’interessa per aquest noi de manera ben diferent. La relació comença a prendre relleu fins que hi ha un assassinat que capgira part de la trama, però després la mateixa trama fa un salt endavant i trobem que el protagonista esdevé literatura per a un altre personatge secundari que ara passa a dominar la veu narrativa… Etcètera.

Invisible és una novel·la extraordinària que presenta un autor madur, segur d’allò que fa i que demostra el seu magisteri en el moment de mesurar, desplegar, insinuar i també ocultar aquells elements narratològics claus que permeten d’immergir el lector en un univers confús, misteriós, sensual, eròtic, però no pas exempt, com dic, de reflexió filosòfica, existencial. Una reflexió que va surant al llarg de la narració en comptagotes, però amb un estil gens carregós ni feixuc, i que encaixa hàbilment dins de l’acció del relat i del tarannà dels seus particulars protagonistes. Les reflexions dels personatges d’Auster no postulen ni sermonegen, simplement plantegen allò que els condiciona sense oferir cap solució, resposta o alliberament de res. Fa el millor que pot fer, al meu parer, qualsevol narrador que plantegi en els seus escrits uns certs nivells de reflexió: “il·luminar” el lector a través del qüestionament del defining self i de la pròpia realitat que l’embolcalla i el condiciona, i no pas a través de l’oferiment de solucions racionals o ideològiques.

Potser utilitzant els adjectius dels sommeliers, es pot afirmar que la narració d’Auster és sinuosa, vellutada. Sovint, el llenguatge, la forma, l’estil, produeixen la sensació d’una relaxant i alhora excitant carícia que recorre l’espinada a mesura que el seu univers narratiu es desplega impúdicament davant dels ulls del lector. Un desplegament que comença pels ulls i que acaba en el sexe després de fer estada en les parts intel·lectuals i racionals del nostre cervell. Si algú mai va creure’s allò que la literatura és avorrida per als sentits en comparació amb d’altres activitats, de ben segur que no deuria haver llegit res de Paul Auster, i molt menys encara una novel·la tan sensacional com Invisible.

Així, doncs, si no us fan por els obscurs viaranys de l’anima i del desig, ja teniu la novel·la amb què sobreviure a l’ensucrament artificiós del Nadal. De fet fa tot just un parell de setmanes que s’han publicat les traduccions de la novel·la al català i al castellà. És a dir, que ja no hi ha excusa!

Hélène says (…), isn’t it intriguing that thought cannot exist without language, and since language is a function of the brain, we would have to say that language –the ability to experience the world through symbols– is in some sense a physical property of human beings, which proves that the old mindbody duality is so much nonsense, doesn’t it? Adieu, Descartes. The mind and the body are one.

Anuncis

4 pensaments sobre “Invisible, de Paul Auster: lectura obligatòria!

  1. Hola Jordi. No hi vaig atinar, però l'hauria d'haver comprat a NY. Tinc una llista important de llibres pendents de llegir, però segur que tard o d'hora trobaré un moment per llegir el nou de l'Auster.

  2. Tranquil, Sadurní: a l'FNAC o a la Casa del Llibre (i m'imagino que a Central o Laie tres quarts del mateix) el tenen i a més per menys de 13 euros (encara està rebaixat!) Per cert, les traducions catalana i castellana estan exposades a primera fila (secció novetats) de totes les llibreries. Crec que tindrà un cert èxit perquè és un llibre molt atractiu tant per la forma (tècnica narrativa) com pel contingut (la trama, allò que s'hi diu).Una abraçada,Jordi

  3. Hola,vinc des del Distopies, d´en Paul Auster n´he quedat fins el monyo, i no en porto, tal vegada aquest es tant bo com dius. Per mi es repeteix en moltes novel.les.Us recomano Allò que vaig estimar, Siri Hustved, la seva companya.Ja aniré passant, m´interessa molt el debat obert de Rigola i companyia. Nixon-Frost era molt contingut, valia la pena.

  4. Hola, Andreu. Moltes gràcies pel comentari. Tens tota la raó amb el que dius de la repetitivitat. A Auster li passa com a certs bons creadors d'avui dia que han obert camí marcant un estil o conreant originalment un determinat camp artístic: tendència a fer, com es diu en la composició musical clàssica, "variacions sobre un tema". Què els passa si no a gent com Woody Allen o Quetin Tarantino, per posar dos exemples ben coneguts d'això?I pel que fa a la novel·la que esmentes de Hustved, la tinc en llista d'espera perquè me n'han parlat molt bé. D'ella mateixa, fa dos anys vaig llegir "The Enchantment of Lily Dahl" i, per bé que em va agradar, vaig tenir la sensació de llegir Auster en femení: mateix estil narratiu, mateixa temàtica…Per cert, vols saber una anècdota de la Senyora de Paul Auster i la ciutat de Barcelona? La institució de les lletres catalanes (Generalitat + ajuntament) la va convidar fa quatre o cinc anys a estar-se un mes a Barcelona perquè conegués la ciutat i potser n'escrivís alguna cosa. Doncs bé, la senyora va estar-se un mes a Pla de Palau en unes golfes de disseny amb tot pagat; ella va aprofitar per passejar, fotre's uns bons àpats en restaurants de disseny i escriure. Quan se'n va anar de la ciutat encara al·lucinava amb tot plegat fins al punt de comentar-li a un Almodóvar atònit el que la ILC li havia "regalat" (el manxec no es creia que li haguessin fet això sense demanar-li res a canvi). Per descomptat, tal com ella va confessar posteriorment en una entrevista, no va escriure res sobre Barcelona i no té cap intenció de fer-ho en un futur immediat. Visc a Barcelona!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s