Les veus del Pamano: una joia literària

-I a qui li pot interessar, això?

A la memòria.- Va abaixar els ulls perquè semblava

que el que havia dit sonava massa solemnial-:

A la seva família. A la seva filla. A mi.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (pàg. 361)

Els lectors alemanys estan acostumats a llegir un tipus de narrativa que combina un cert expressionisme formal –Alfred Döblin– amb una preocupació moral explícita –Thomas Mann–, trets que augmentaran notablement amb el llegat moral de la Segona Guerra Mundial –Günter Grass, Heinrich Boll…– i que inevitablement produirà que moltes de les narracions d’aquests autors s’endinsin en profunds viaranys psicològics on el conflicte individual vindrà determinat pel conflicte moral col·lectiu que comporta unes cicatrius no tancades.

Per aquest motiu es pot entrendre que Joschka Fischer, antic cap del partit verd i ministre de medi ambient alemany de l’època del canceller Gerhard Schröeder, amb fama d’intel·lectual (és a dir, als antípodes dels verds nostrats!), afirmés en el seu moment que Les veus del Pamano era una de les millors novel·les que havia llegit mai. Potser arran d’aquesta vehement afirmació, l’èxit del famós boca-orella es va disparar i el llibre de Jaume Cabré va entrar per mèrits propis en el rànquing dels 10 llibres més venuts del país teutó i, per extensió, obtingué un èxit important arreu d’Europa. De fet, la novel·la s’ha traduït a més de 9 llengües. En el nostre país, però, més enllà d’un gran èxit de crítica, el ressò que va obtenir entre el públic va ser més aviat moderat; no pas més gran, si més no, que la que obtenen qualssevol dels guanyadors de premis literaris coneguts.

La novel·la és un excel·lent mosaic no gens estrany a l’estil èpicomoral d’una certa narrativa alemanya contemporània. Meticul·lós en el detall i ambiciós quant al contingut, Les veus del Pamano retrata el devenir d’uns personatges turmentats per unes circumstàncies històriques funestes (l’enfrontament i resultat final de la Guerra Civil); la sort o la dissort d’aquests personatges dibuixa un retrat calidoscòpic de tota una època: la postguerra, tot el franquisme fins a arribar a la dita transició, per acabar entreteixint hàbilment aquest passat amb un present força problemàtic per a alguns dels personatges que configuren la trama argumental de l’obra. Un present i un passat que discorren paral·lelament al llarg de la novel·la i que acabaran confluint al final de la història. La dissort final dels personatges principals tindrà, però, una projecció inquietant: el pes i la força d’un passat no depurat, acabarà condicionant (i esclafant) les forces del present. Això acaba passant amb els personatges de ficció de la història, però no és el que passa també sòciopolíticament avui dia? Una possible lectura en clau política del final de la novel·la de Cabré, si més no, crec que deixa aquest fantàstic interrogant ben obert. I és que la novel·la, des del Pallars (entorn on se situa part de l’acció principal) fins al Vaticà, retrata amb extrema habilitat i subtilesa les intrigues polítiques i la corrupció moral de tot un sistema que llueix externament com a garant de les essències pàtries, però que mostra la seva autèntica cara a través de les accions i maquinacions d’uns personatges sinistres que dibuixen amb precisió de cirurgià el retrat del que va suposar autènticament el franquisme. L’autor, però, no ens mostra aquesta panoràmica sota la forma de denúncia històrica o pamflet, sinó a través de les vivències (sovint aventures) d’uns personatges amb cos i ànima, els quals doten d’una versemblança exquisida el relat. La intel·ligència del novel·lista es reflecteix a l’hora de combinar la dosi necessària d’emocions ben vives pròpies de tota novel·la d’intriga (amor, pors, angoixes, esperances, decepcions, revenges, ressentiments, ambicions desmesurades), amb la duresa del marc històric real dins del qual els personatges es mouen i que, inevitablement, condiciona el seu tarannà i, al capdavall, la seva sort.

Cabré domina l’art de la ficció de manera magistral i entretalla la seqüència narrativa cronològica amb tècniques diverses: salts temporals, recursos èpics (anunci d’un mateix personatge del que li acabarà passant més endavant), canvis sobtats de veu narrativa, superposició de diàlegs… Tot plegat segresta –i hipnotitza!– literalment el lector, el qual queda completament a mercès del narrador, ja que serà ell i només ell qui l’aconduirà a través d’aquest trencaclosques narratiu al ritme que el novel·lista consideri més adient.

Aquesta mena d’estil formal, però; aquesta veu narrativa sovint desconcertant, que en cinema el gran públic accepta sense problemes (vegeu si no l’èxit obtingut per pel·licules com Pulp Fiction, 21 Grams, Babel…), en literatura demana d’una certa exigència intel·lectual no sempre fàcil d’assumir per aquest mateix públic. Aquest punt, crec, és allò que ha impedit que la novel·la es convertís en un best-seller internacional de grans dimensions, tal com ha passat, per exemple, amb Ruiz Zafón i la seva sobrevaloradíssima, La sombra del viento. Les veus del Pamano no és gens difícil de llegir, però des d’un punt de vista formal no és convencional i això és quelcom que el lector-massa no s’espera d’una novel·la que en principi l’hauria de captivar fàcilment, tal com succeeix a la major part de novel·les històriques o pseudohistòriques, tan de moda darrerament. És una llàstima. Cabré ha construït un relat de moltíssima qualitat que dignifica la narrativa en llengua catalana nacionalment i internacionalment, però que no arriba a esclatar quant a popularitat fins al punt de convertir-se en un fenomen. I és que aquest “germanisme” formal, aquest esplèndid domini de la tècnica narrativa, sembla que no acaba de ser del tot apreciat a casa nostra.

La setmana que ve TVC ha programat, en el que representa una de les grans apostes de ficció de la temporada de la “nostra” (Mònica Terribas dixit), l’adaptació dramàtica, precisament, de Les veus del Pamano. Només he vist els esquetxos de promoció i, si bé l’ambientació i determinats personatges aparentment fan el pes (si més no visualment sembla fet a mida, per exemple, que l’alcalde falangista de la novel·la, Valentí Targa, sigui interpretat per un bon actor com Francesc Orella), trobo que és realment complicat que el complex mosaic que mostra la novel·la (de quasi 700 pàgines, no ho oblidem!) es pugui sintetitzar fidedignament per mitjà d’una minisèrie de només dos capítols de durada. Sens dubte tinc molt d’interès per veure’n aquesta dramatització però, això sí, bo i procurant que les expectatives no es desboquin en excés. D’entrada he de confessar també que em desperta una curiositat quasi morbosa la variant dialectal que utilitzaran els actors: cal recordar que bona part de l’acció se situa, com he dit abans, al Pallars… Tornarem a trobar-nos, doncs, amb “l’efecte Serrallonga” (per a molta gent, Txavallonga, atès l’accent txava d’un bandoler del segle XVII que era originari del cor de la comarca d’Osona)? La resposta, a partir de dilluns que ve a TV3: no us ho perdeu!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s