Antoine Forqueray

Tots aquells que hagin vist la inoblidable pel·lícula d’Alain Corneau, Tous les matins du Monde, sobre la vida del músic Jean de Sainte-Colombe i el duel vital i musical que al llarg de la pel·lícula manté amb el seu deixeble Marin Marais, de ben segur que han caigut rendits davant del meravellós so de la viola de gamba, instrument desaparegut del mapa orquestral clàssic durant segles, fins que uns quants estudiosos, ja en ple segle XX, van decidir de recuperar-lo per tal de gaudir un altre cop del so d’aquest instrument amb el qual diversos grans compositors del primer barroc varen compondre autèntiques obres mestres. Un dels grans recuperadors (si més no el més important) és l’igualadí Jordi Savall. De les incomptables interpretacions de Savall, jo en recomano la que és un dels meus CD’s de capçalera des de ja fa anys: precisament la banda sonora de Tous les matins du Monde

Doncs bé, deixant de banda el solipsista Monsieur de Sainte-Colombe, Marais va rivalitzar quant a prestigi i qualitat compositiva i interpretativa amb el músic de cambra de Lluís XIV (el rei Sol), Antoine Forqueray. Forqueray, també de caràcter difícil com Sainte-Colombe, no va publicar res en vida (deia que aprendre de pàgines escrites era per a mandrosos), i va ser el seu fill Jean-Baptiste, compositor també, qui va compilar i publicar tota l’obra del seu pare per a viola de gamba.

Tot allò que els músics italians interpretaven amb el violí, Forqueray ho feia amb la viola de gamba. Les seves composicions es caracteritzen per una capacitat d’improvisació extraordinària (no van ser els músics de Jazz, doncs, qui varen iniciar aquesta tendència!), capacitat que, unida a un virtuosisme d’alta dificultat interpretativa proper a la sonata italiana més que no pas a la delicada melodia barroca francesa, l’allunyava de possibles imitacions d’aficionats, així com de la popularitat del públic, popularitat de la qual, per cert, sí que va gaudir Marais. No debades un contemporani dels dos músics com Hubert le Blanche va fer famosos uns qualificatius antitètics que descrivien l’estil d’ambdós genis de la viola: segons la Blanche, Marin Marais era l’“Àngel de la viola”, mentre que Antoine Forqueray n’era el “Diable”.

I si hi ha un passatge precisament “diabòlic” quant a virtuosisme, aquest és el cinquè moviment (“La Jupiter”) d’una de les seves més cèlebres composicions: la Suite número 5 per a viola de gamba i baix continu. A YouTube he trobat una versió que, si bé no és de Jordi Savall, és prou reeixida com perquè tots plegats gaudim del celestial (o potser millor, dimonial!) so d’aquest antic i meravellós instrument.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s