George Bernard Shaw

Un dels trets que caracteritza alguns dels intel·lectuals britànics del tombant de segle dinou, començaments del vint és el d’un cert criticisme social i el plantejament de la viabilitat de tota una sèrie de dogmes socials i morals que l’anglaterra victoriana i el seu Imperi Britànic havíen establert sense aparent discussió. La riquesa i la civilitat britàniques van comportar un fort classisme on la riquesa abundava mercès a l’èxit científicoindustrial i comercial del país; un èxit, però, que contrastava amb la misèria i l’estultícia que sofrien les classes menys privilegiades. La rasa que separava, doncs, les classes benestants de les classes menys afavorides era enorme.

Però com que la pèrfida albió és diferent, aquestes diferències classistes, a més d’accelerar moviments socials més que previsibles -naixement i enfortiment de les diferents unions, naixement del Labour Party, naixement del moviment sufragista, etc.-, van permetre que la mateixa opulenta i benestant burgesia aristocratitzant britànica (el dandisme és un dels trets estètics que dibuixa el prototipus d’aquest alt burgès) creés els seus mateixos crítics des de dins d’aquesta mateixa classe social. Alguns d’aquests crítics fundaren o foren membres destacats de grups de discussió diversos, un dels més populars dels quals, per exemple, fou la societat fabiana (Fabian Society). Així, no és difícil de trobar intel·lectuals crítics amb el sistema, que en qüestionaven els seus fonaments –moralitat, materialisme descarnat, paper de la dona dins de la societat- i plantejaven alternatives socials més o menys utòpiques les quals certament xocaven amb el medi social en què es movien. Potser els prototipus més representatius d’aquest intel·lectual estèticament i formalment del tot immergit dins de la classe social que ell mateix critica són Oscar Wilde i Bernard Shaw.

Del primer potser en parlaré en un altre escrit, ja que mereix amb escreix el seu propi espai, ateses les molt especials característiques que posseeix un personatge de la seva talla. Del segon, cal esmentar que fou un intel·lectual amb totes les lletres, assidu als actes socials més selectes i alhora capaç d’escandalitzar-ne els seus assistents amb les seves idees i el seu enginy, un enginy, tot sigui dit de pas, menys agut que el d’Oscar Wilde. Shaw, però, estava més compromès políticament que Wilde: flirtejà amb el partit comunista i simpatitzà amb la causa nacionalista irlandesa i l’IRA (de fet, fou amic personal de Michael Collins). El seu teatre també fou superior al de Wilde quant a profunditat i innovació formal. No en va, a l’enginy i humor càustic de molts dels seus personatges, cal afegir-hi una introspecció anímica que l’acosta, sovint des d’una vessant humorística, al psicologisme del teatre d’Anton Txèkhov. Shaw potser fou el primer dramaturg anglès que encetà en aquest sentit una dilatada i àmplia admiració -avui dia quasi atàvica!- dels dramaturgs anglesos envers el mestre rus. Difícilment parlareu amb cap dramaturg o professor de drama britànic (i aquí puc parlar per experiència personal!) que no us acabi mostrant més tard o més d’hora la seva admiració per les obres i els personatges de Txèkhov!

Les obres de Shaw són interessants, entretingudes i, d’una banda, força localitzables en un espai-temps determinats (representatives de l’Anglaterra de començaments de segle XX), però alhora també, mercès al component de reflexió social i humorístic esmentats, a l’ensems de les preocupacions de caire formal (Shaw va tractar i estudiar força les teories del gran innovador escènic anglès de començaments de segle XX, Edward Gordon Craig), es pot considerar Shaw, per mèrits propis, un clàssic universal del teatre de tots els temps.

Per acabar i només a tall informatiu, dues notes: la seva obra més universalment famosa és Pygmalion, adaptada amb èxit al cinema i popularment coneguda mercès al musical My Fair Lady. I el proper mes de maig arriba per primer cop al Teatre Nacional de Catalunya el que per a molts especialistes és la seva millor obra: Heartbreak House, una obra difícil de qualificar, rica, divertida, on Shaw passa revista a tota una sèrie de temes socials de l’època de preguerra mostrant així més que mai el seu “txekhovisme” amb tots els ets i uts: el paper de la dona i el seu enginy en un entorn hostil; les classes socials privilegiades i isolades de la realitat històricosocial que les envolta; l’intel·lectualisme buit, el domjoanisme tronat i insubstancial i, sobretot, una sensació d’immobilitat de tota una sèrie de personatges incapaços de copsar com el món que els envolta, a diferència del que fan ells, sí que es mou i avança a un ritme que els protagonistes no copsen ni, sovint, no els interessa copsar. Moralisme humanista amb un ritme de comèdia de Marivaux i en un ambient, com deia abans, propi dels drames de Txèkhov. Tot això és el que mostra (o hauria de mostrar) una obra com aquesta. I dic hauria perquè encara està per veure quina versió ens oferirà el TNC. Les meves suspicàcies respecte als muntatges catalans d’autors britànics ja l’he manifestada algun cop (Kemp21), però igualment, i com sempre passa (o hauria de passar) a la vida, caldrà deixar una porta oberta a l’esperança, oi?

 

Lady Utterword: There are only two classes in good society in England: the equestrian classes and the neurotic classes. It isn’t mere convention: everybody can see that the people who hunt are the right people and the people who don’t are the wrong ones. (Heartbreak House, acte tercer).

 

[A Anglaterra només hi ha dos tipus de gent dins de la bona societat: les classes que munten a cavall i les classes neuròtiques. Això no és només una simple convenció: tothom és capaç de veure que la gent que caça la guineu és gent com cal i els que no cacen són els que no van bé].

 

La casa dels cors trencats: TNC del 7 de maig al 31 de juny.

 

Anuncis

2 pensaments sobre “George Bernard Shaw

  1. >Hola Jordi,De Shaw només en conec Pygmalion. El mes de maig potser traurem el cap al TNC a veure Heartbreak House, a veure si la cosa rutlla com cal.Espero que estigueu bé.Salut,S.(Per cert, al final em vaig subscriure als Clàssics de la Bernat Metge però a hores d’ara encara no m’han enviat cap llibre, i ja fa setmanes. No sé si van desbordats de feina o si simplement és mala gestió).

  2. >Hola, Sadurní,Shaw és una mica el pare del teatre britànic contemporani. Es pot considerar un home de teatre en el sentit ple del mot: és divertit i incissiu. Un autor, en definitiva, que crec que paga la pena de descobrir. I està molt bé que el TNC el programi. Ja veurem què en surt… Per cert, si al maig fas cap a Barcelona per veure l’obra, fes-m’ho saber. Potser hi podríem anar plegats…Quant a la Bernat Metge… hi havia d’haver truc! Tot era massa maco com perquè funcionés sense problemes, oi?Nosaltres de moment estem bé, però una mica nerviosos: la setmana que bé contribuïm a l’augment de la població mundial un altre cop i això, t’ho garanteixo, sempre impressiona. Seguirem informant…!Una abraçada,Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s