The Dark Knight

>

Vaig entrar al cinema expectant i vaig sortir-ne amb la sensació que havia vist una molt recomanable pel·lícula per aquells que els agradi el cinema d’entreteniment i acció, però també amb una certa dosi de reflexió. Sí, sí, Batman i “reflexió” semblen dos elements antitètics, però en aquest cas no és així. I no és així perquè aquest Batman té poc a veure amb el Batman del còmic, a diferència del que passava amb les altres versions que protagonitzaven Michael Keaton i Val Kilmer, molt més fidels a l’esperit de l’original.

D’entrada l’escenari on tenen lloc les noves aventures de l’home ratpenat costa de creure que sigui Gotham City atesa la semblança d’aquesta mítica ciutat amb l’illa de Manhattan, i la foscor gòtica del còmic és reemplaçada per una llum normal com la de qualsevol altra ciutat. L’escenari, doncs, anticipa el tomb definitiu de la saga cap a un més que buscat realisme. I aquest realisme, no cal dir-ho, també amara la trama i el desenvolupament del film.

La pel·lícula tracta de la necessitat i del paper de l’heroi dins de la societat, i dels límits ètics d’aquest heroi o herois quan els drets d’aquesta mateixa societat es posen en perill. La famosa premisa del fi que justifica els mitjans és més qüestionada que mai. El rol dels personatges, doncs, és força diferent de l’habitual en aquesta mena de pel·lícules. Començant pel “dolent”, que supera amb escreix la simple caricatura grotesca del còmic per passar a manifestar tota una sèrie de característiques emocionals que superen la psicosi buida i efectista d’altres versions, i el connecten directament amb l’amenaça terrorista actual. D’altra banda, la qüestionable ètica de l’heroi en la seva lluita contra el terror es posa de manifest per mitjà d’una ben buscada visceralitat i unes mesures extremes per combatre el mal: interrogatoris brutals, invasió de la vida privada dels ciutadans… Tot plegat una melodia força coneguda en l’Amèrica de l’administració Bush. La foscor del títol, doncs, no ens remet només al medi físic on es mou el ratpenat, sinó a quelcom molt més lligat amb l’ètica que mostra el personatge al llarg del film. De fet, malgrat les atrocitats psicòtiques del Joker, el seu enginy combinat amb els esmentats excessos comesos per l’heroi a l’hora de combatre’l provoca que en determinats moments de la pel·lícula, l’audiència pugui sentir una certa oscil·lació de les simpaties del protagonista envers l’antagonista. S’estableix, doncs, una dialèctica del tot inversemblant en un còmic d’aquestes característiques, ja que allò que habitualment es mostra en l’original és un maniqueisme en estat pur per tal de deixar ben clar a ulls de l’espectador quins són els models de virtuts i vicis a admirar o rebutjar.

No cal dir que per obtenir aquest canvi temàtic i formal, el director Christopher Nolan ha elaborat un treball meticulós i intel·ligent d’inici a fi on no hi queda cap element a l’atzar. Començant per una magnífica i inquietant banda sonora i passant per uns intèrprets sensacionals. El gal·lès Christian Bale dibuixa un Bruce Wayne molt proper a James Bond (però sense el sentit de l’humor del personatge d’Ian Fleming) i alhora el seu alter ego alat mostra una animalitat que l’aproxima a una mena de Robocop més que no pas a un ésser humà amb algun poder extraordinari. Ara bé, si hi ha un paper que cal esmentar amb lletra majúscula i llum de sala, aquest no és un altre que el Jòker que el malaguanyat Heath Ledger broda amb autèntic fil de seda. Probablement no hi hagi hagut un altre psicòpata tan meravellós, subtil, desmesurat i atractiu en els darrers anys d’ençà de l’Hannibal Lecter d’Anthony Hopkins. Encara que només sigui per aquesta interpretació, la pel·lícula ja paga la pena de ser vista. Però és que a més, el bon criteri continua a l’hora de triar uns secundaris d’autèntic luxe: el turmentat comissari Gordon (Gary Oldman); el fidel i alhora crític Lúcius Fox, responsable de l’imperi Wayne (Morgan Freeman) i el memorable Alfred, el majordom serè i “impassible” (Michael Caine).

Crec francament que Nolan amb aquest producte ha aconseguit fer un gir espectacular a la deriva monòtona en què la saga ratapinyaire estava davallant, per dotar-la d’actualitat, intel·ligència, espectacularitat i frescor. I ja només per això el producte mereix un bon reconeixement, tal com sembla que ja comença a succeir si jutgem per les bones crítiques que la pel·lícula està rebent.

Per cert, parlant de crítiques, us adjunto l’enllaç a un escrit de Vicent Sanchis que va aparèixer fa uns dies a l’Avui i que es referia a la pel·lícula i als nostres crítics/públic de culte. No cal dir que coincideixo pràcticament en tot el que diu el bel·ligerant Desclot…

http://paper.avui.cat/article/ultima/137454/cultura/rima/amb/ratpenat.html

http://www.youtube.com/get_player

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s