Va de vins, part 1

D’entrada vull aclarir que no sóc un somelier i ni tan sols em considero un expert. Els adjectius visuals que els experts apliquen poèticament a la mescla de gustos que un vi pot oferir abans d’anar gola avall sempre meravellen la meva prosaica ànima urbana. Em considero, per tant, força limitat a l’hora de descriure un vi. Amb els vins em passa una mica com amb la música clàssica: m’encanta, sóc capaç de distingir moviments musicals i fins i tot d’endevinar el compositor escoltant uns simples acords (ep!, no sempre), tanmateix sóc incapaç de justificar-ne el perquè. Doncs bé, amb els vins em passa quelcom semblant, però encara una mica pitjor. M’agraden els vins i crec tenir més o menys clar quin estil de vins prefereixo, però fins i tot la distinció de raïms em resulta d’allò més difícil (llevat potser del cavernet), ja que, a més del raïm, també hi ha tota una sèrie de circumstàncies que fan que el tast variï, esclar. I per desgràcia, un servidor va una mica peix en aquest camp.

D’ençà que sóc a la Gran Bretanya, però, he pogut tastar una gran varietat de vins del món que a casa nostra m’hauria estat impossible de tastar a causa, òbviament, de la suposada riquesa vitivinícola del nostre país. Amb tot, no faré com fa el ximplet del Quimi Portet, que afirma que els vins de casa no valen res tant bon punt tastes els de fora, perquè una simplificació semblant no cal dir que és del tot inexacta, a més d’injusta. El que sí que és cert, però, és que en el món dels vins, la vella contradicció entre qualitat i quantitat se’n va totalment en orris. En efecte, les enormes extensions de terreny de molts dels anomenats vins del “nou món” no fan que les collites i els productes finals siguin pitjors que aquells que pertanyen al petit “tros” dels viticultors de l’Europa llatina. Més aviat al contrari. Aquest vins tenen una qualitat mitjana-alta i gràcies a la seva producció extensiva es comercialitzen a uns preus força assequibles. La “poesia” que comporta tenir “el nostre tros” (i en aquest grup hem d’incloure a més dels catalans, els espanyols, els francesos i potser els italians, per bé que d’aquests darrers, en desconec més la realitat) fa que la sortida final del producte hagi de dur un preu que concordi amb l’esforç elaborat dins de la petita o mitjana parcel·la. La teoria del minifundi aplicada a la vinya. Conclusió: un bon vi californià, australià o sudafricà et surt molt més a compte econòmicament parlant que no pas un bon vi català, espanyol, francès o italià. “L’imperi” contra “els regnes de Taïfes”. Suposo que l’ideal seria una més gran concentració de vins/denominacions i conservar els “petits trossos” per a les elaboracions extremes, és a dir, els vins de taula normalets i els vins de gran qualitat. Ja vam veure, però, què va passar fa uns anys quan des del govern es va proposar de generalitzar la “denominació d’origen Catalunya”, oi? Una mica més i tornen els segadors en versió vinya!

Com que a casa nostra la competència que ofereixen els “vins del món” és quasi inexistent, doncs es pot anar fent, però esclar, a la Gran Bretanya, país importador de vins per excel·lència, si no és per fer-se el “pijet quiero-y-no-puedo”, difícilment algú es gastarà set lliures per un vi francès, podent tenir-ne un del nou món pel mateix preu (o fins i tot una mica menys) i que sempre sortirà millor que le vin en qüestió.

(To be continued)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s