Teatre britànic en mans catalanes: Oh, my God!

>

El paper de la paraula –a diferència de la tradició llatina, que es basa més en el ritus i el gest– és fonamental en l’escena britànica. Els actors i les actrius britàniques esdevenen autèntics mestres de l’elocució i saben, per tant, llegir perfectament els girs, els subtextos, les subtileses que s’amaguen darrera de cada ratlla de l’obra que interpreten; saben jugar els dobles o triples sentits –tan habituals en aquell teatre d’ençà de Shakespeare– només amb un petit canvi de veu, una mirada i/o un gest subtil i, per damunt de tot, entonen i pronuncien esplèndidament. La dicció és sempre acuradíssima i el to i el gest és sempre l’adequat, no només envers allò que volen dir, sinó també envers allò que volen fer sentir.

No hi ha mètode –oblidem-nos, per tant, d’Stanislavski, Meyerhold, Grotowski, Barba o d’altres– més enllà del personatge que et dibuixa la mateixa paraula; només et cal escoltar bé per saber què cal dir tot seguit i com cal dir-ho. Tan fàcil –i tan difícil!– com això. És coneguda la famosa anècdota de la pel·lícula Marathon Man entre Dustin Hoffman i Laurence Olivier; Hoffman abans de començar a rodar arribava amarat de suor perquè havia estat preparant el personatge físicament per tal d’“entrar-hi” millor (no oblidem que Hoffman procedeix de l’stanislavskià Actor’s Studio) i Olivier, en veure’l d’aquella manera li va demanar què li havia passat. Després de l’explicació de Hoffman, Olivier li replicà “…fill meu, però quina manera de complicar-se la vida: si interpretar és quelcom molt més senzill que no pas tot això!”

Doncs bé, què succeeix quan un text britànic contemporani cau a les mans d’un director i uns actors/actrius catalans? Doncs que el producte emergent té moltes possibilitats de ser més que discutible, per no dir que molts cops, oblidable. Per què? Doncs a causa d’un abús de l’art declamatòria i gestual que senzillament pot arruinar tota subtilesa amagada darrera de les mai innocents paraules d’un autor britànic. La darrera mostra d’això que dic la vaig presenciar ben recentment en el Grec d’enguany amb l’obra Benefactors, de l’anglès Michael Frayn. Un cop més, un text tan intel·ligent com subtil va ser interpretat en moltes fases de l’obra a base de crits i gestos hiperbòl·lics que varen destrossar la possibilitat d’anar més enllà de la superfície d’un text realment, com dic, colossal.

Potser ens en sortim amb altres estètiques teatrals (italiana, alemanya, teatre no textual…), però quan arriba l’hora anglosaxona, ja podem començar a tremolar! I és que difícilment es pot llegir Frayn, Bond o Ravenhill com es llegeix Pirandello o Fo. Doncs bé, nosaltres tirem pel dret i embolica –o crida– que fa fort! Per cert, en aquest sentit vull trencar una llança a favor del sovint burlat estil clàssic amanerat de Josep Maria Flotats. Flotats pot ser repetitiu amb el to i el gest; pot irritar la famosa cantarella de l’escola clàssica francesa; fins i tot es pot argumentar si realment diu frases en català o castellà (la frase tonal és totalment francesa). Però Flotats sap llegir un text; i sap llegir allò que la paraula conté però no diu, i expressar-ho de la manera que ell considera adient. I això, amics i amigues, us puc garantir que com a espectador s’agraeix infinitament. Demostra intel·ligència escènica (pel que sembla, qualitat a la baixa entre els actors i actrius catalanes joves). Evidentment no és el meu actor preferit (com ja haureu pogut deduir, tinc una inevitable tirada anglosaxona en aquest camp), però en veure un espectacle seu mai se surt amb la sensació que els actors han entès poca cosa del text que t’han mostrat. I només per això ja em mereix tots els respectes. Un respecte que molts d’aquests cridaners i aspirants a arlequí de baixa volada no mostren per una senzilla qüestió d’ignorància de les tradicions escèniques, començant, esclar, per la pròpia. Si en comptes d’arrossegar-se fent el mico pels carrers de Tàrrega invertissin aquests mateixos diners en fer una escapadeta fins a, posem el cas, l’Almeida Theatre londinenc (entre tants d’altres indrets de la “pèrfida Albió”) i veiessin el pa que s’hi dóna, de ben segur que hi hauria més possibilitats que, en el futur, poguéssim evitar xiscles i escopinades innecessàries quan els veiéssim de nou en escena. Com diu David Mamet –i això cada actor o actriu ho hauria de dur gravat a l’ànima– en referir-se al teatre, “it’s only words… unless they are true.” [només són paraules… llevat que siguin veritat.] Doncs això.

Anuncis

3 pensaments sobre “Teatre britànic en mans catalanes: Oh, my God!

  1. >Ostres Jordi, t’agraeixo el que has escrit sobre el teatre britànic. Com ja saps, en sóc una gran fan i no tinc cap dubte que al teatre català li queda molt de camí per arribar a acostar-se a la seriositat, constància i disciplina en el treball amb la què el teatre anglosaxó, en general, ens deixa bocabadats una vegada i una altra. La seriositat i la categoria amb la que els britànics posen en pràctica les seves escenificacions teatrals, em va fer pensar, des del primer moment que els vaig descobrir, que existía el tipus de teatre que jo sempre havia somniat fer, però, alhora, que l’entorn sòcio-cultural en el qual em trobava momentàniament, distava moltíssim del meu país d’origen i que, amb les seves coses bones i dolentes, encara hauria de canviar molt per a arribar a adquirir el nivell genuí dels anglesos. En fi, està bé voltar món per a adonar-se del moment just en el que estem vivint, com a mínim, sinó, pel que fa al “nostre” desvirtuadíssim teatre. Canviaràn les coses? no ho sé pas. Per si de cas, jo ja m’estic plantejant fer una llarga estada al país del Big Ben per a recuperar allò que el meu retorn al teatre Barceloní s’endugué. Una forta abraçada!

  2. >A les dues “mercès”, gràcies pels comentaris! Flotats té molt de teatre dins del cap i sap el que es fa. Insisiteixo que el seu estil és opinable i segons com controvertit, però al Cèsar el que és del Cèsar. La programació que feia al Poliorama i la que va fer la primera temporada al TNC, per posar un exemple, eren esplèndides. Tenia criteri i coneixement, quelcom que alguns dels “moderns i postmoderns” encara haurien de demostrar, començant pel pastitx del Grec, per exemple… Potser en parlaré més endavant, d’això…I pel que fa a la Mercè II, doncs trobo interessantíssim tot el que dius i m’agradaria contestar-te més àmpliament. De fet t’enganxaré la resposta al bloc per poder després “parlar-ne” més àmpliament…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s